divendres, 17 de gener de 2014

Un govern democràtic

La humanitat estarà sempre dividida, políticament parlant. Com més aviat ho acceptem, abans podrem concentrar-nos en fer que la democràcia funcioni. Que els partits s’alineïn al llarg d’un eix amb dos extrems (conservadors/liberals, dreta/esquerra...) no és un caprici d’un sistema artificial, sinó que correspon a uns patrons de comportament bàsics clarament definits. Fins al punt que hi ha estudis que han trobat correlacions amb l’expressió de certs gens i la inclinació política d’una persona. O sigui que la decisió de ser d’un color o un altre és menys lliure del què ens pensem: hi ha un fort condicionament cultural i social, sens dubte, però processem aquests factors a través d’uns filtres biològics, escrits al nostre ADN, que ens poden empènyer cap a un costat encara que ho vulguem evitar.

El corol•lari d’aquest fenomen és que algú que no té el mateix punt de vista que tu ni ho fa expressament per portar la contrària ni és intrínsicament “dolent”. Ni els de dretes són tots uns lladres sense escrúpols de classe alta als qui els importa un rave la resta de la població, ni els d’esquerres uns ganduls amorals que volen viure a costa del sistema i transformar el país en una cooperativa regida per la utopia de la fraternitat comunista. De corruptes, criminals, negligents, sociòpates, pícars, estúpids i il•luminats en trobarem als a tots dos bàndols, amb més o menys freqüència segons l’època i el lloc. Hem de pensar que la resta de ciutadans creuen honestament que les seves idees són les que ens han de permetre construir una societat millor. Qui té raó? Segurament ningú. O tothom. Perquè s’ha de ser molt ingenu per creure que un costat pugui estar sempre en possessió de la veritat absoluta.

Si acceptem això, hem de recordar que quan un partit és escollit en unes eleccions, es converteix en el líder de tot el poble, no només dels qui l’han votat. Encara que hagi tret la majoria més absoluta, sempre hi haurà qui no estarà d’acord amb el seu ideari. Aquestes persones no es poden menysprear, ni humiliar, ni castigar: mereixen igual consideració, respecte i dedicació que les altres. Naturalment, un govern no pot satisfer tothom, per això donarà prioritat a les tesis pròpies, que, en teoria, són les que la majoria de la població comparteix en aquell moment. Però això no vol dir que ha de legislar sistemàticament en contra dels qui no li han estat fidels a les urnes.

Considerem aquest exemple. Un govern d’un país aprofita el domini absolut que té de les cambres per aprovar una sèrie de lleis radicals que imposen el seu punt de vista en temes (educació, avortament...) capaços d’afectar per la resta de les seves vides tots els ciutadans. És això realment el que vol dir democràcia? Sona més aviat a la llei del més fort. Podem pensar que això passa només quan la dreta és al poder, però no és cert: l’esquerra comet els mateixos pecats, amb matisos. No pot ser que, en certs països, cada cop que un govern canvia de color es dediqui a desfer la feina dels seus predecessors, sobretot tenint en compte que l’alternança entre liberals i conservadors sol ser cíclica. Si quan prenen decisions els polítics pensessin tant en els “seus” com en els “altres” i no només en no perdre els vots que ha obtingut, potser evitaríem continuar fent un pas endavant i un enrere. La democràcia hauria de ser la recerca del consens, dirigida, això sí, pel partit majoritari. I en les diferències irreconciliables, hauria de prioritzar-se la llibertat, salut i benestar dels individus, més que no el respecte a un codi moral, el que sigui, que més o menys la meitat de la població no compartirà mai.

[Article publicar a l'Esguard del 15/01/14]

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Que seriós et poses quan escrius per l'Esguard. Hi hauria tantes coses a comentar... Primerament que sembla sorprenent que hi pugui haver una component genètica en la tendència política, però ja passa amb molts temes. Aquí però, la component ambiental penso que ha de ser molt més forta.

Pel que fa a l'actuació del govern, és de ximples, no es pot dir més. Això de canviar les lleis en funció del partit que mana, en un sentit i l'altre, demostra que només governen per ells mateixos, no per la gent que diuen representar. A més, això de la divisió entre dretes i esquerres ha passat una mica a la història. Les diferències actuals, que hi són, són molt subtils. Jo parlaria més aviat de dreta i ultradreta. Perquè no ens enganyem, qui mana són els diners, i per més bones intencions que tinguis, un cop ets allà dalt en venen els que tenen diners i et demanen tracte de favor. Si no els fas cas, estàs fotut. I si els fas cas, això va en detriment dels que no tenen diners segur. Ja em diràs tu si hi ha una esquerra, si ens tenen a tots agafats pels pebrots. I això t'ho diu un d'ERC, que creu molt en les polítiques socials...

La paraula democràcia està ja tan desprestigiada que no sabria definir-la, ni posar-li límits. Començo a pensar que ens cal un nou ordre, una altra manera d'entendre les coses que atorgui el poder real al poble, i que els seus representants ho facin per servir-lo. Podríem començar per implantar un sostre salarial als polítics, que no passi de, posem, 1500€ al mes. Que no puguin tenir altres càrrecs ni rebre subvencions d'enlloc, sota pena de presó immediata. Ens hauríem d'assegurar que els representants ho siguin perquè volen, per vocació de lideratge i capacitat de treball, i no perquè saben que en agafar la cadira s'enriquiran fàcilment i ràpida. Una mica com a les colles castelleres. Cada any (o quan toca) surt un cap de colla que l'únic que tindrà són disgustos, una úlcera i que es quedarà més calb. Però ho fa per amor a la colla. Molts, quan deixen el càrrec, deixen també la colla, perquè s'han cremat fins, l'extenuació. Però han fet el seu servei, a canvi de la seva salut, i de cap benefici, tret de, amb sort, la glòria (encara que inevitablement també tindran detractors eterns). I bé, no es podria transportar aquest sistema a la política? Somio, oi?

Helena Bonals ha dit...

Fa poc algú em va dir que una persona fatxa no és necessàriament una mala persona, només pensa com pensa. No m'ho acabo de creure.

Montse ha dit...

Ergo tots els partits van a la seva bola, i només busquen els vots.

Salvador Macip ha dit...

XeXu, és que el format és més seriós! Però la política a casa nostra no sé si fa riure o plorar, és veritat. M'agrada la teva proposta. Cal muntar un Partit Casteller! ;)

Helena, potser confio massa en l'espècie humana... :)

Montse, per desgràcia, aquesta és la conclusió.

LEBLANSKY ha dit...

Sincerament, gràcies per confiar en l'espècia humana. No ens en queda altra...