dimecres, 30 d’abril de 2014

Debats estèrils

La setmana passada no vaig poder evitar enganxar-me una estona al debat del Congreso on s’havia d’oficialitzar la postura espanyola sobre la consulta del 9N. Era tan improductiu com veure una pel•lícula de misteri que saps com acaba, però amb aquell punt addictiu que tenen els programes de telerealitat que fan que et costi canviar de canal. El contingent català va venir amb els deures fets: uns discursos serens i previsibles, que no aportaven res nou al que s’ha dit aquests darrers mesos, però que reforçaven la idea que el poble no té intenció de cedir, que era l’objectiu.

El que al final em va fer desistir va ser constatar que els arguments de l’altra banda seguien sent tan surrealistes com el primer dia: voler votar és antidemocràtic (!), il·legal (quan molts experts diuen el contrari), la constitució no ho permet (apa que no l’han canviada quan els ha convingut...), el separatisme és feixista, exclusiu i agressiu (té més gràcia dit uns dies després que es fes pública la gigafoto de la cadena, l’acte més multitudinari, inclusiu i pacífic de la història de l’independentisme), no som sobirans per prendre decisions (la sobirania no es demana, es declara, i una àmplia majoria de catalans ja ho ha fet a través dels seus representats escollits democràticament), Catalunya s’enfonsaria en la misèria (un argument perfectament útil per la campanya pel No o pel Sí/No, però no per impedir el vot) o es quedaria aïllada de l’univers conegut (surant a l’espai o enmig de l’oceà, segons la metàfora preferida)... els mateixos moments estel·lars del pensament ibèric que ens han estat regalant polítics i intel·lectuals castellans des que va començar el procés. Esgotava veure’ls repetits fins a l’extenuació en l’hemicicle on se suposa que s’haurien de reunir les ments més lúcides d’un país.

Per què ningú és capaç de plantejar raons més coherents? Només es pot explicar si el nivell intel·lectual d’aquests oradors està molt per sota la mitjana o si pensen que poden evitar perdre la partida negant tres vegades que l’estan jugant. La primera opció és poc probable, la segona ridícula. Estaria bé que deixessin de malgastar el temps i reconeguessin d’un cop que Espanya no vol que Catalunya sigui independent per tres motius principals:

1) L’històric: Catalunya va ser annexionada al projecte espanyol després d’una sèrie de pactes dinàstics i, finalment, conflictes armats. El mateix que s’ha fet sempre a Europa. Tenen el dret històric a considerar que aquest territori és “seu”.

2) L’emotiu (o nacionalista): Catalunya és part d’Espanya des de fa una dotzena de generacions. Els espanyols han après a “sentir-la” una regió del seu país.

3) El pràctic: si Catalunya s’independitza Espanya té molt a perdre, perquè és un país sumit en una crisi profunda que de sobte deixaria de comptar amb una de les zones que més li aporta a l’economia.

Tots tres punts són comprensibles, discutibles i tan vàlids com els que, en paral•lel, s’esgrimeixen des de l’altra banda: (1) Catalunya té més de mil anys d’història (tres quartes parts d’ells sense Espanya); (2) Molts catalans no se senten espanyols; i (3) Catalunya se’n sortiria molt millor sola. Si el debat es mogués d’una vegada cap aquí, almenys deixaríem de patir aquest trist diàleg per a sords que és la realitat política actual i podríem començar a negociar possibles solucions al conflicte.

[Publicat a l'Esguard, 23/04/14]

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Macip parlant de política i tot... cada cop et queda menys per fer. El diàleg és completament estèril perquè no volen ni sentir a parlar de perdre territori i sobretot diners. Ens odien força, no ens poden suportar. Però no tenen intenció de prescindir del que els aportem. Ens tracten de violents, quan són ells els que fomenten la violència i la crispació. I bé, que hom es cansa de parlar sempre de les mateixes coses i no parar de justificar-se. Em rebenten les mentides que venen, i no perquè no coneguin la realitat catalana, no ens equivoquem. Les venen per posar-nos a tothom en contra. És la seva manera. La nostra és fer-ho tot pacífic i dialogant. Només per això ja mostrem les nostres diferències. Acabarem marxant i seguiran criticant i pensant que els pertanyem. Acabaran plorant.

miquel ha dit...

Com m'agradaria veure un diàleg a partir dels tres (6) supòsits que concretes, encara que només fos per veure moviments retòrics intel·ligents. Però no serà, esclar.

Clidice ha dit...

retòrica n'hi ha molta, intel·ligència ... uhm ... d'això ... lo cualo?

Si hi ha una experiència que et pot sumir en una depressió profunda és departir una estoneta amb els nostres màxims representants polítics. Potser si vingués Sir Humphrey a les reunions ...

Marc ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marc ha dit...

A Espanya hi ha un problema greu: que basen tots els arguments per impedir la consulta en el topall Constitucional i en l'expulsió planetària que això suposaria per Catalunya. Molts dels representants polítics, econòmics i socials espanyols són incapaços de debatre amb arguments sòlids i convincents, per això tenen el comodí de la por i de la Constitució que, com bé dius, han canviat quan els ha convingut (entrar a l'OTAN, a Europa, descendència del rei, etc). Crec que això dóna més força intel·lectual i solidesa argumental als que defensem el dret a decidir (que no vol dir, encara, la independència, sinó voler saber què vol el poble; perquè, avui per avui, una majoria parlamentària catalana ja podria declarar una independència unilateral, i això no s'ha d'oblidar). I ara, com veuen les orelles al llop, ja passen al pla B: agredir verbalment amb insults i comparacions amb el nazisme i treure suc de les agressions físiques a persones provocades suposadament per la crispació que es viu a Catalunya -per culpa dels independentistes, és clar-. Aquesta és la veritable "marca España".

oscarazalbloc ha dit...

Sovint em pregunto si aquests polítics actuen així per ignorància o per maldat. I al final crec que sigui quina sigui la resposta, no vull que em governi algú amb aquesta característica.