divendres, 9 de maig de 2014

La bicicleta




M'he comprat una bicicleta. De fet, els tres membres de la família vam sortir de la botiga amb una, per anar a joc (i fer excursions plegats per entre els prats tan bon punt l'hereu agafi confiança). No en tenia des de feia... buf, més de 25 anys, crec, així que m'hi vaig enfilar amb una mica de reticència. Diuen que això d'anar en bicicleta no s'oblida mai i, efectivament, no em vaig clavar cap clatellada (la primera volta va ser bastant conservadora, tot s'ha de dir), però tampoc és que fos el rei de la pista. Però ja m'està bé. Quan recordo les animalades que he arribat a fer dalt d'una bicicleta m'esgarrifo (i em meravello que com a molt acabés només amb els genolls pelats). Ara que sóc un pare responsable, ja no les puc fer, aquelles coses. Ara les ha de fer el meu fill.

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Naturalment! Ell les ha de fer, i tu l'has d'esbroncar per haver-les fet! És llei de vida!

Francesc Puigcarbó ha dit...

les farà igual que tu, la cosa va així. No sñe on vius a Anglaterra, però jo a Sabadell em moc de sempre en bicicleta, amb l'avantatja que ara tinc tres plats i vuit pinyons.
AH! Posat el casc.

jomateixa ha dit...

Quan s'està a l'altra banda les coses es veuen diferents. Ara toca fer de pare responsable i sí que esgarrifa una mica pensar el que pot passar, però és questió d'equipar-se bé i deixar que de tant en tant es peli els genolls
:)

MartinaH ha dit...

Contenir-se tampoc és massa bo. Jo de tu, faria alguna animalada amb la bicicleta, més que res per recordar aquelles dosis d’adrenalina d’infància evocada. I llavors sí, amb els genolls pelats, els records vívids i les poques ganes de repetir, passa-li el torn al fill... :)