divendres, 4 d’abril de 2014

Jugar a ser déus: el making of (i III)

La idea del llibre que us estic presentant aquesta setmana va sorgir just en acabar d'escriure Les grans epidèmies modernes. Tenia ganes de fer una cosa menys "didàctica" i més "reflexiva" (tot i que al final és una barreja de les dues coses), i el projecte va prendre cos un dia que estava parlant al passadís amb en Chris, un professor del meu departament expert precisament en ètica i comunicació científica. De seguida ens vam engrescar i vam decidir que havíem de fer un llibre plegats. Era, a més, una excusa ideal per mi per començar a escriure en anglès (com us podeu pensar, en Chris no domina el català), un repte que sempre m'ha interessat i espantat a parts iguals, i que era més fàcil d'encarar si tenia algú al meu costat per vigilar-me.

Ens hi vam posar a finals del 2010. El pla inicial era mirar de tenir-lo al carrer el 2012, per seguir el meu ritme habitual d'una peça de divulgació científica cada dos anys, però per motius diversos, entre ells el fet que la Marató de TV3 d'aquell any anés dedicada al càncer, un dels temes que treballo al laboratori, van fer que tot es retardés i que al final un altre llibre li passés per davant. Això ens va donar més temps de treballar-hi i, de pas, anar-lo traduint. Quan ja n'estàvem del tot satisfets i va arribar el moment de començar a "moure'l", pels volts de la primavera del 2013, vam pensar en el premi que organitza Bromera i la Universitat de València, l'únic en la nostra llengua dedicat a la ciència, i vam decidir que valia la pena intentar-ho. Tinc uns quants dels llibres guanyadors d'edicions anteriors, molt interessants tots, i el fet que se l'hagin endut científics i divulgadors de pes de casa nostra com en David Bueno, en Jesús Purroy, en Carles Lalueza o en Xavier Duran em va motivar més encara a intentar afegir el meu nom a la llista.Al final vam tenir sort i fin aquí hem arribat.

Jugar a ser déus és un llibre que m'ha agradat molt escriure. Ha sigut una experiència enriquidora donar-li voltes a les implicacions socials del que fem els científics i discutir-ho amb en Chris, que no sempre ho veia de la mateixa manera que jo. Aquesta és una de les gràcies de llibre, precisament, estimular el debat, i espero que els que el llegiu el trobeu interessant i amè i, sobretot, que us faci pensar una mica i us permeti treure aquests temes a les tertúlies que feu amb els vostres amics. L'hauríeu de poder trobar a les llibreries a partir de la setmana que ve, i ja es pot encarregar online ara mateix. Si el llegiu, ja m'explicareu què us ha semblat.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Trobo vergonyós que en Chris Willmott no domini encara el català, que no sap que aviat serem una superpotència mundial?? Ai, aquests anglesos... Bé, li perdonarem si el llibre és interessant i genera debat com dius. Dels divulgadors que cites només em sona en Bueno, és de genètica de la UB, oi? No l'he tingut mai de professor, però l'he vist algun cop per la tele. Vas cremant etapes Macip, el teu nom ja s'escriu juntament al costat dels grans. Ja ho saps, Paul Auster i aquests. No, és broma, em referia als bons.

kweilan ha dit...

Molta èxit per aquest nou llibre!!!