dimarts, 13 de maig de 2014

Llegiu El franctirador, d'Albert Pijuan

He començat a atacar el botí d'aquest Sant Jordi i la primera sopresa me l'ha donada El fractirador. Me'l vaig comprar bastant a cegues, seguint un impuls, cosa que sol ser una recepta per a desenganys. Havia sentit alguna cosa d'ell (una breu menció d'El llibreter, una mena de publireportatge a Gent Normal...), però no n'havia vist cap crítica entusiasta ni cap elogi treballat pels cercles on em moc. Deixeu-me que en faci el primer: és el millor llibre d'un autor català que he llegit darrerament. I un segon, menys relatiu (perquè el d'abans es pot interpretar de moltes maneres): és un llibre ben fet.

Darrerament Angle Editorial porta una interessant tanda d'encerts. Des de l'excel·lent El sentit d'un final a La vida al davant (un altre dia en parlaré), i ara també la primera història de l'Albert Pijuan que, sense ser perfecte, li passa la mà per la cara a moltes novel·les catalanes recents que reben cabassos de floretes per tot arreu. La venen com a "molt més d'una novel·la negra", que és un eslògan que no li fa cap mena de justícia, perquè de negra no en té res, però d'alguna manera s'ha d'atreure el públic, suposo. Mireu el web de l'editorial si voleu saber més detalls de l'argument, així jo puc passar directament a la valoració.

L'excusa del franctirador li serveix a l'autor per retratar una societat grisa i opressiva, on es respira desesperació a cada plana. La tensió narrativa està molt ben portada i els personatges, més o menys tòpics, tenen totes les dimensions al seu lloc, cosa molt d'agrair. Diàlegs creïbles i cops d'efecte dosificats amb cura són un altre punt fort. L'ambient m'ha recordat el Paul Auster de In the country of last things, però narrat pel Francesc Serés de Contes russos. Si se li pot fer algun retret és que a mitja nov el·la deixi una micaabandonat el protagonista (un personatge bastant rodó) per centrar-se més en algun dels secundaris, però és una elecció que no resta qualitat al llibre. Hi ha alguns girs previsibles, però també escenes molt potents (sense caure en excessos gratuïts) per compensar. Tot plegat em va enganxar i va fer que me'l  llegís en un parell de sentades. És un llibre diferent als que es fan darrerament a casa nostra, arriscat, ben escrit, amb una història portada amb ofici, incòmode i cru, però que al final deixa satisfet. 

S'ha d'agrair que editorials mitjanes i petites (com Angle, Labreu, Meteora, 1984, Males Herbes...) siguin les que han recollit el testimoni de donar oportunitats als nous escriptors de casa, una tasca que, quan jo començava, es podien permetre fer editorials com Columna, ara obligades des de dalt a apostar més sobre segur. Sense pressupost de promoció, ni padrins, ni un autor amb un gran currículum o visibilitat, ni un tema fàcil, el més possible és que passi sense pena ni glòria (li desitjo més sort que la que vaig tenir jo!). Serà una llàstima. Només espero que en Pijuan no es desanimi, perquè si continua amb aquesta empenta, valdrà la pena estar atent al què publiqui a partir d'ara. Un moment o altre ja trobarà el seu públic,segur.


 

1 comentari:

XeXu ha dit...

Doncs com a mínim tindrà dos lectors, perquè després de la teva crítica tan entusiasta, aniré a per ell, però m'esperaré una mica, que les meves arques estan molt buides i la lleixa de pendents massa plena. No sé si farà fortuna, però jo l'he viat ben exposat a les noves llibreries, que es comporten com les noves editorials. Venen productes de qualitat i no el que saben que vendrà segur.

Crec que d'aquest llibre t'has endut la mateixa impressió que jo de 'La peixera', és a dir, que si estigués escrit per un ianki vendria desenes de milers d'exemplars, fins i tot aquí. Però això vol dir que en el nostre país es fan les coses bé i que acabarem tenint un lloc. Molt autor mediàtic i molta propaganda dels famosos, però els petits acabaran sent grans. Estem evolucionant com a país literari, i això és una bona cosa.