Petita crònica il·lustrada de Sant Jordi (amb retard)

Us devia la segona part de la crònica de Sant Jordi, que faré també aprofitant alguna de les fotos que he arreplegat. Com vau veure l'altre dia, aquest any vaig decidir fer una immersió total en les festivitats de la jornada. Full experience, que en diuen els anglosaxons.

Per la natura de la nostra feina, els escriptors (i els científics) no tenim gaires oportunitats de socialitzar. A més, jo sóc poc d'anar de festes, m'agrada més la tranquil·litat de casa meva. Però quan aquest any la cap de premsa em va dir si volia que ens apuntés a la llista d'un d'aquests esdeveniments vaig pensar: "mira, així li podré ensenyar al meu coautor com fem les coses els catalans per Sant Jordi". L'assumpte se'm va anar una mica de les mans, perquè al final ens van inscriure a cinc saraus (en dos dies) i per no quedar malament (ehem) vam haver d'anar a tots...

El del pernil va ser el primer, a la Casa Fuster. Vam haver de fer cua per aconseguir un perniler (es diu així?) es tallés unes llesques de serrà del bo. Sort que, britànics que som, vam arribar d'hora, sinó ens hi haguéssim passat una hora llarga, allà palplantats. A la festa vaig poder començar a saludar gent que només coneixia digitalment, com en Vicenç Pagès o la Maria Carme Roca, o retrobar amics que feia temps que no veia com la Paula Bonet. Això (i el pernil) és el que té de bo aquestes aglomeracions.

Quan la festa es va omplir massa, vam traslladar-nos a la propera, la de La Vanguàrdia. Allà el percentatge de corbates era molt més alt, però hi podies trobar personatges curiosos com els actors que representaven els protagonistes dels llibres del mega popular Jonasson. Al post anterior us deia que no ens hi havíem fet cap selfie, però es veu que sí. Havia oblidat que havíem immortalitzat el moment al costat de la nostra agent.

I quan la festa es començava a omplir, altre cop vam marxar cap a la següent, la de l'Òmnium a la Moritz. La foto que us havia penjat era massa fosca, però aquí veieu que, efectivament, hi érem i, efectivament, bevíem cervesa.

L'endemà, dia de Sant Jordi, començava amb l'esmorzar al Regina. Normalment als diaris veieu la "foto de família" que teniu aquí al costat. Com que aquest any estava a la tarima, us puc ensenyar el "making of", just a sota. Ja veieu que hi havia gairebé tants fotògrafs com escriptors... Nosaltres vam ocupar un lloc discret a última fila i vam deixar que les càmeres se centressin en les cares més conegues.

A mig matí ens va tocar signar a la paradeta que tenia La Central a la fàbrica de la Moritz. La gràcia és que allà podies fer una parada tècnica i anar al lavabo (el gran problema dels escriptors intinerants: al bell mig de la Rambla no hi ha serveis) i calmar la set amb una birra de la casa. S'agraïa. Potser algun any se'ls ocorrerà pensar en la salut dels escriptors del país i s'habilitaran carrets de servei tècnic per solucionar les urgències fisiològiques en els punts més compromesos del recorregut.

A més, a la Mortiz vaig tenir el plaer de coincidir amb el Manel Fontdevila, un dibuixant que fa molt temps que segueixo (em sembla que tinc tot el que ha publicat). Em vaig comportar com un autèntic fan: vaig aconseguir una dedicatòria i una foto. 

És una de les gràcies d'anar de parada en parada: tens l'oportunitat de conèixer finalment gent que admires i segueixes. Us parlava d'en Cels Piñol i l'Àlex Santaló al primer post, i a la llista hauria d'afegir noms com en Manuel Cuyàs, en Xavier Bosch i... la Judit Mascó. A aquesta no li vaig demanar foto, tot i que el meu company, impressionat, m'instigava a fer-ho. Em va semblar que fotografiar-me amb escriptors i dibuixants tenia excusa, però amb top models seria una mica més difícil d'explicar quan arribés a casa...

Anècdota: al llarg del periple vam col·leccionar unes quantes faltes d'ortografia als nostres noms. Aquesta d'aquí és la que es va emportar el rècord (tres en quatre paraules).

Un altre dels moments culminants de la jornada va ser el dinar de l'escuderia Bromera, on vam poder refer-nos tot escoltant les històries de l'Andreu Martín. Té anècdotes a cabassos, i ens va fer riure un munt amb coses com una inoportuna hemorràgia en una caserna de la Guàrdia Civil o les aventures (reals) d'una iaia assassina.

L'amic Jordi, de L'Illa dels llibres ens va fotografiar i entrevistar. Li hem d'agrair que tingués un moment per a parlar d'un llibre científic en un dia tan plagat de best sellers.

I acabo amb una foto d'una de les quatre conferència que vaig fer aquells dies. Aquesta era molt especial. M'havia demanat si podia anar a una escola a explicar què és el càncer a uns nanos de nou anys, que tenien moltes ganes de saber-ne més coses. No havia fet mai res semblant, i vaig acceptar el repte encantat (i amb una mica de por, també, s'ha de dir). El fet que uns alumnes d'aquesta edat estiguin interessats en un tema així em va semblar molt lloable. Crec que vaig aconseguir explicar-los-ho amb més o menys claredat. Per les (moltes) preguntes que em van fer, diria que els vaig poder transmetre les idees bàsiques. I això confirma el que sempre dic sobre la divulgació: si fas l'esforç d'explicar les coses d'una manera planera, tothom és capaç d'entendre conceptes científics complexes. Per mi va ser una experiència molt enriquidora.

I fins aquí la crònica. D'aquí tres o quatre anys, la propera.