dijous, 4 de setembre del 2014

Bullying

Mirant l'altre dia les dinàmiques que s'establien en un parc on estava jugant el meu fill vaig comprovar que la figura del bully és habitual fins i tot entre els més menuts. [Incís: permeteu-me que usi el nom en anglès, perquè trobo que no tenim cap paraula que tingui un impacte semblant.] Que un abusi d'algú en inferioritat de condicions és trist i hauria d'evitar-se, però per desgràcia és un component que ens trobarem a totes les fases de la nostra vida. Potser és artificial voler protegir la mainada amb un excés de zel: aviat arribarà el moment que els pares no hi serem per treure'ls les castanyes del foc. La meva política de moment tendeix cap a deixar que el nano s'espavili sol, mentre la cosa no passi d'uns límits raonables, i que aprengui a fer front a situacions d'aquesta mena.

L'episodi em va fer recordar els bullies de l'adolescència. Tots n'hem tingut algun. Els meus eren bastant descafeïnats, així que em puc permetre el luxe de mirar-me'ls fins i tot amb una certa nostàlgia. Primer posem-nos en situació. Jo era el clàssic nano que portava ulleres, treia bones notes i era tímid i negat pels esports. La víctima perfecta. Per altra banda, vaig arribar als meus 185 cm bastant aviat i el meu pare em feia anar al gimnàs, així que físicament no semblava una presa tan fàcil. Potser per això em van deixar tranquil un temps.

Però a tercer de BUP hi havia un parell de gambirots que em buscaven les pessigolles. Eren els xulets de la classe, forts i atlètics, i treien males notes. La intimidació era sobretot verbal i bastant esporàdica, tot s'ha de dir. Només una vegada un d'ells em va trencar un regle, l'únic "atac" que recordo. La meva estratègia era ignorar-los, i vaig tenir sort que no van intensificar mai la pressió. Un d'ells estava obsessionat en portar-me a un lloc discret per què ens esbatuséssim. M'ho proposava sovint, sense que vingués a to de res. A mi em semblava una opció un pèl absurda, i més quan no hi havia cap raó específica que poguessim dirimir a bufetades, per tant sempre declinava educadament.

Amb el temps em vaig adonar que ell tampoc no tenia cap ganes de pegar-se amb mi. Em provocava perquè sabia perfectament que jo no acceptaria. Ell no deuria estar convençut de sortir ben parat d'un xoc amb un paio que li passava mig pam i tenia uns braços tan gruixuts com els seus i jo sabia que en un cos a cos tenia menys capacitat de defensar-me que en un duel dialèctic, així que tot plegat es va acabar convertint en una mena de rutina. Jo li deia que si em seguia punxant algun dia li diria que sí, ell em contestava que a veure si era veritat, i aquí acabava la interacció. A mi m'anava molt bé, perquè això mantenia a ratlla el segon bully, que tenia cara de ser més perillós i menys raonable (l'un no es ficava amb les víctimes de l'altre). Per a ell també era un bon tracte, perquè demostrava que podia intimidar algú més alt que ell sense haver de córrer cap risc físic.

Al final vam acabar tenint una relacció més relaxada. A part de les quotes setmanals de bullying light que el seu sindicat li reclamava que complís, la resta gairebé mig semblava una amistat. Vam tenir algunes converses profundes sobre què faríem amb les nostres vides (ell volia ser atleta professional i es queixava del sacrifici que era entrenar diàriament) i fins i tot em sembla el vaig ajudar amb alguna matèria que no acabava d'entendre. Anys després el vaig googlejar i vaig veure que havia acabat fent econòmiques i empresarials, però no vaig trobar que hagués aconseguit res especial en l'esport que practicava (tot i que seguia participant en torneigs de "veterans"). En canvi, s'havia dedicat als escacs i havia acabat sent-ne montinor en una escola. No era ni de bon tros el que m'esperava trobar, i em vaig alegrar que les coses haguessin cap aquí. Potser allò del bullying havia estat només una fase que havia superat de la mateixa manera que hom supera l'acné...

Sóc conscient que el meu va ser un cas lleu i que molts d'altres ho passen pitjor. I que avui en dia, amb tanta tecnologia, les formes de pressionar el proïsme s'han sofisticat d'una manera perillosa. Ves a saber quina mena de bullies es trobarà el meu fill en el futur. No crec que hi hagi una fòrmula màgica per sortir-se airós d'aquests entrebancs, així que només li puc desitjar que tingui tanta sort com jo i que en trobi també un que sàpiga apreciar una situació de taules.

[Publicat originalment el DIVENDRES, 5 AGOST DE 2011]

2 comentaris:

Sergi ha dit...

No sé si és que a la meva escola érem una colla de hippies, però no recordo situacions d'aquestes. A la classe hi havia tres grups diferenciats amb més o menys el mateix número de membres, noies, empollons i quillos. Només un terç de noies, sí, molt trist. Els quillos eren els nois dolents, però a banda de pegar-te esporàdicament per alguna cosa, o voler fer-ho, no anaven intimidant a ningú concret. El més molest que recordo eren burles del tipus cor a la pissarra amb dos noms a dins, un d'ells d'algú considerat lleig, per fotre l'altre, és clar. Jo m'alegrava de no ser motiu de broma de cap tipus, ni d'aquestes tampoc. Suposo que una mica de burla hi havia sobre algú, però jo vaig passar l'escola de manera força plàcida, que recordi. Ara que hi penso, quan ja érem més grandets, hi havia un noi que era motiu de burla perquè deien que era marica. Jo no entenia per què ho deien, ell i jo teníem prou bona relació i em semblava bon nano. En aquella època ser gai era una mica exòtic encara, o més aviat manifestar-se'n. Anys després el vaig trobar pel poble i amb l'aparença que portava vaig haver de reconèixer que els meus companys no havien fallat en la percepció, déu n'hi do les pintes. Naturalment, això no té cap importància, l'únic que em fa gràcia és la meva candidesa de petit, quina poca vista, si és que se m'havia d'explicar tot...

Laia ha dit...

Uhm, jo també treia bones notes, era molt educada i el tema dels esports també el portava força bé (ja veus, aquí res de modèstia! :P). Potser per això em vaig guanyar el respecte dels bullies de la meva adolescència. I això que l'institut on vaig anar era el que tenia més mala fama de tot el poble, amb certs espècimens que no sé si m'atreveixo a googlejar...

Les noies segurament pocs cops tenen bullies mascles, però sí que hi ha nombrosos bullies femella. I he de dir que crec que la psicologia emprada, així com la metodologia, sovint és rebuscada i d'una eficàcia notable, tot sol anar més enllà dels punys... I sol fer més mal.