dijous, 16 d’octubre de 2014

Lliçons de l'ebola

Quan el primer missioner espanyol afectat d’ebola va ser repatriat cap a Madrid, no van tardar gaire a aparèixer a Internet comentaris de científics que entenien una mica del tema. Els va ser fàcil assenyalar ficades de pota evidents, com un operari amb la granota protectora oberta fins a mig pit mirant tranquil·lament com, al seu costat, els companys movien l’urna que contenia el malalt. Molt bé, nano. Pel que es veu, al llarg de tota l’operació la tònica va ser aquesta: gent mal preparada per una feina de responsabilitat dirigida per supervisors encara més incompetents. I després es veu que encara anaven oferint serveis de consultoria a altres països que ho volguessin provar. 

Traslladar a Europa un infectat d’ebola no és tan perillós com molts es pensen. En un entorn controlat, les possibilitats d’iniciar una epidèmia són nul·les. Però és clar, cal entendre amb quines cartes estem jugant. No es pot anar marcant paquet davant la comunitat internacional quan el teu propi personal sanitari s’està queixant que no ha rebut l’ensinistrament adequat per lidiar amb un virus d’aquestes característiques. Improvisació de nivell deu. Jo he treballat diverses vegades amb virus nocius, sortosament menys que el de l’ebola, i he estat en instal·lacions preparades per a l’estudi de patògens d’alt nivell, i sé que les normes que cal seguir per evitar contagiar-se no són de les que s’aprenen en un seminari d’una hora. Ningú que entengui la magnitud del problema seria tan inconscient de tocar-se la cara portant guants, com diuen que va fer la infermera infectada. O no córrer a l’hospital en notar els primers símptomes típics d’una infecció vírica. La culpa no és només d’ella, és clar, sinó d’un sistema que, a part de no admetre que tot això el supera, tampòc té mesures a punt per quan algú se salta els protocols. Un vaixell que fa aigües per tots cantons. 

Una altra cosa és si gastar-se una milionada en repatriar malalts és el més productiu que poden fer els països desenvolupats. Aquests diners salvarien més vides (fins i tot la dels missioners afectats) si s’invertissin en millorar les condicions sanitàries a l’Àfrica. El virus de l’ebola té un percentatge molt alt de mortalitat, però una gran part és culpa de la manca de recursos als llocs on se solen veure els brots. Si es poden controlar els símptomes de la infecció, les possibilitats de sobreviure-la augmenten molt. Equipar hospitals a zones clau, junt amb una campanya informativa potent, podria tallar l’epidèmia de soca-rel. 

Però és clar, als ulls del govern espanyol això seria menys espectacular que muntar una operación retorno estil Hollywood, amb incubadores i escafandres llampants, que fa pujar molts enters l’orgull patri. De la mateixa manera que és menys vistós posar un gos en quarantena, que sacrificar-lo sumàriament per demostrar que, quan s’ha de fer, s’actua amb la celeritat i contundència necessàries. L’animal ha acabat sent una víctima col·lateral de l’intent desesperat de rentar la imatge als qui han fet fet un ridícul espantós. Més aplaudiments. Davant d’aquesta cadena de nyaps majúsculs, en qualsevol país civilitzat hi hauria hagut dimissions o almenys cessaments fulminants a les altes esferes. A Espanya probablement en sortiran tan impol·lutes com sempre. 

El virus de l’ebola és dels més malparits que es coneixen però, precisament per això, no és gaire bo a l’hora d’infectar persones. Comparem-lo amb el de la grip, que té les característiques contràries: una mortalitat molt baixa però una capacitat altíssima de propagar-se. Per una qüestió numèrica, és molt més perillós el segon, encara que es percebi al revés. Al meu llibre Les grans epidèmies modernes (2010) deia que si algun dia tenim la mala sort que un virus agressiu com l’ebola aprèn a escampar-se tant bé com el de la grip, l’apocalipsi està garantit. Per sort, les possibilitats que això passi són mínimes (però no inexistents). En tot cas, d’epidèmies més o menys virulentes en seguirem veient, i alguna pot arribar a ser perillosa de veritat. Només caldrà que uns quants inútils prenguin les decisions equivocades per desencadenar una veritable tragèdia. A veure si almenys aprenem de la crisi de l’ebola que amb aquestes coses és millor reconèixer les pròpies limitacions i no fer bromes. La combinació d’arrogància i ignorància pot ser letal.

[Publicat a l'Esguard, 15/10/14]

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Vaja! Que els del Govern ho han fet com s'esperava, malament, tan maldestrament com han sabut, de fet en la línia habitual de la vella Espanya ineficient, i per suposat sense reconèixer els errors comessos, culpant a una auxiliar i pelant a un pobre gos..

Chryssula Kokossulis ha dit...

Brilliant article! Molt ben observat! A més diria que és una cosa per pujar el sentiment d'un nacionalisme espanyol poc disfrassat. Però... com ben dius, si els líders ja són incapaços de treure les castanyes del foc, els ajudants per cert no ho fan o ho faran malament. La cadena d'ordres, l cadena d'instrucció, la imprescindibilitat d'entendre que és una 'infecció d'ebola', als meus ulls semblava una farça al bon principi.

La infermera devia saber que no pot tocar-se a la cara amb les guants, però... la responsable no ho és.

Era una incapacitat de triar la gent que tocava triar. La gent més responsable i més expert...
Si jo fos directora d'un hospital i tindria aquest cas, escolliria la persona més apta i més conscient.

Només gent que és conscient d'aquest perill, té la capacitat d'evitar aquest perill i tractar amb ell i comportar-se amb un grau de responsibilitat que calgui tener per sortir-se'n il•les.

jomateixa ha dit...

Alguns es pensen que ho saben tot i només demanen consell quan ja l'han espifiada. Encara que això no ho reconeixeran mai.

joan gasull ha dit...

La gran cagada és que tot ho fan en clau política. Perquè no s'ha de ser gaire esoavilat per entendre que cal anar amb peus de plom quan tractem amb bitxos d'aquests.

Montse ha dit...

És que són així de xulos. A ells l'ebola no els toca, que se'l saben torejar.

Quanta incultura i quanta ruqueria. I quanta prepotència!

XeXu ha dit...

No pateixis que si algun dia el virus muta i augmenta la seva capacitat infectiva, això passarà a Espanya. I no reconeixeran res, treuran pit com sempre i la culpa serà de qui menys s'ho mereixi. Així funcionen, abans de reconèixer un error, tots morts.

Si unes infermeres van tractar un malalt d'un agent potencialment pandèmic, no les haurien d'haver retingut a l'hospital en quarantena fins que es demostrés que estaven netes, en comptes d'enviar-les de vacances? Jo ho hauria fet. I a sobre la culpen i maten el seu gos. A mi em sembla inexplicable.

Galderich ha dit...

El darrer paràgraf és enigmàtic. Per un cantó ens calmes dient que no creus que hagi una epidèmie combinatòria de grip i èvola i després ens dius que tot depèn dels qui governen i han de controlar la situació... Estic escagarrinat!

Salvador Macip ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris! Sí, la gestió ha sigut molt dolenta, de principi a final. I aquí no ho reconeix ningú! Els polítics estan fent un paper molt ridícul. Com diu la Montse, és un excés de prepotència.

XeuXu, el sistema ha fallat per tants lllocs que sembla impossible.

Galderich, de virus malparits en poden sortir de nous... no estarem mai tranquils! Si escoltes el que diuen els viròlegs experts, és per tenir por... :)