dijous, 11 de desembre de 2014

Ressenya: Més o menys jo

Més o menys jo és una novel·la diferent i sorprenent, per això avui us el volia recomanar. El seu principal encert, com diuen totes les crítiques, és la "veu" tan personal que té l'autor, en Miquel Duran, única i sense fisures. Surrealista però en canvi no sona impostada, flueix amb naturalitat de principi a final. La veu és l'encert i pràcticament l'únic que aguanta el llibre, perquè de trama n'hi ha poca (exceptuant potser les darreres planes). Però això no li treu mèrit al llibre, al contrari: llegir-lo és una experiència molt gratificant, si entres en el joc de la visió onírica que el protagonista té de la realitat. M'ha recordat moltíssim a l'Unai Elorriaga (suposo que deu ser una semblança accidental, perquè l'autor no el cita entre els escriptors que l'han influït), barrejat amb poesia i realisme màgic (sense tanta màgia). Val la pena que li feu un cop d'ull si voleu llegir un llibre que se surt amb elegància dels paràmetres habituals. Tota una troballa.

Això seria la meva valoració del llibre aïllat del seu context, però és just mencionar també que Més o menys jo és una novel·la debut, i des d'aquest punt de vista té cent vegades més mèrit. Aconseguir aquesta solidesa narrativa a la primera sembla impossible, no és una cosa que es vegi habitualment. S'ha d'aplaudir a l'autor per haver sabut alimentar el seu instint literari amb la constància necessària per estrenar-se d'una forma tan brillant. 

De la mateixa manera, també he de dir que aquesta veu tan única que ha aconseguit pot ser la seva perdició si no va amb compte. El que fa que sigui tan original, sonarà gastat si ho repeteix a la segona novel·la. Ho dic amb l'experiència d'haver llegit l'Elorriaga. Un tranvía en SP em va impressionar moltíssim. La seva segona novel·la, El pelo de Van't Hoff, em va semblar més del mateix i la tercera, Vredaman, la vaig abandonar a la meitat, fastiguejat. Amb un debut tan original i rotund, en Duran s'ha posat en una situació difícil, però confio que sabrà trobar la manera de sortir-se'n. Esperarem el segon llibre amb interès.


3 comentaris:

Chryssula Kokossulis ha dit...

Aquest llibre sona molt preciós. Me'l apunt i m'agrada molt que hagis triat un autor que s'atreveix ser diferent. Una ressenya que té empenta i que realment fa moltes ganes de llegir el llibre. Així m'agrada. :)

jomateixa ha dit...

L'he vist a molts llocs i em crida l'atenció, però alhora no n'acabo d'estar segura. Com en tinc molts pendents, li donaré una mica més de temps d'espera.

XeXu ha dit...

O sigui, prou. Ahir ja em vaig comprar el de Llort*, i ara hi tornes? Doncs no, aquesta ressenya ni me la llegeixo, que em conec!







*Les desgràcies no venen mai soles, amb Llort van venir a casa 'Els jardins de la dissidència' de Lethem i el llibre d'en Jair Domínguez...