dimarts, 26 de maig de 2015

L'home invisible (o la construcció d'un assassí)

[Aquest conte es va publicar a l'especial Sant Jordi del diari ARA, el dia que les notícies eren substituïdes per narracions, i és un petit homenatge, un altre, al meu estimat Wells, a més d'una reinterpretació de la mena de coses que es poden llegir a les planes de successos d'un diari. O sigui, ciència-ficció sense ciència-ficció, ja ho veureu. La foto és de Pol Úbeda.]


L’Home Invisible surt al carrer i ningú no el veu. Fa un temps això l’hauria fet sentir invencible. Important. Adquirir aquest poder li havia costat anys d’esforços, de dedicació absoluta, de petites victòries que ell, com la formiga que acumula menjar per quan arribi l’hivern, atresorava amb orgull. Anys d’evitar tant com fos possible el contacte amb qualsevol ésser humà, de refusar invitacions, d’escarnir gestos amables i comprensius, de frustrar caritats tossudes. De tancar-se a la seva torre d’ivori, decorada amb els artefactes més preciosos de la història del pensament, on la resta dels mortals, amb la seva ignorància invasiva, no eren benvinguts. D’escarnir els que gosaven interpel·lar-lo, de cultivar la irascibilitat fins que s’havia convertit en una armadura que rebutjava automàticament qualsevol mena d’aproximació. Amb precisió d’alquimista havia combinat els elements indispensables per a la seva poció i n’havia engolit fins a la darrera gota.

Així és com s’havia convertit en invisible. La fórmula havia funcionat perfectament. Havia atacat el problema com un científic i estava orgullós d’haver-ne trobat la solució. El món que tant menyspreava finalment ho havia entès i li havia girat l’esquena. Per a ells, era com si no existís. Podia caminar tranquil·lament entre multituds, que ningú no s’aturava a saludar-lo. Les mirades de la gent travessaven l’home, que fins i tot havia perdut el nom. No coneixia ningú, per tant ningú no podia reconèixer-lo. El seu experiment havia destruït qualsevol rastre de connexió amb la societat on li havia tocat néixer, aquest cau depressiu de vulgaritat, farsants, aprofitats, aquest ramat de xais que adoren els líders equivocats, entestats a comportar-se com lèmmings, absurdament buscant el precipici en lloc de fer honor a la magnífica noblesa de la seva herència humana.

Un cop tallat el cordó umbilical, l’Home Invisible podia somiar a volar per damunt de tota aquesta immundícia, a reclamar el seu dret a ser alguna cosa més que un número en un carnet, una cara en una multitud, un percentatge en una estadística.

Podia, per fi, ser únic. Lliure.

Però l’Home Invisible ha crescut. Ja no és l’adolescent invencible que l’arrogància havia convençut que l’aïllament era l’estat natural de la seva superioritat. La maduresa ha fet que no pertànyer a enlloc ni a ningú comenci a no semblar-li tan indispensable.

I ara és quan s’adona, massa tard, que la seva fórmula és irreversible. Algun element de la mescla era més potent del que havia pensat. Potser contenia alguna impuresa que no havia sabut detectar a temps, una propietat inesperada. Mai no s’hauria imaginat que s’estava tancant totes les sortides. Es creia massa poderós.

La invisibilitat ha fet embogir l’Home Invisible. Saber que no té alternatives el derrota. Ja no es tracta d’una opció, com al principi, sinó que ara el seu do té l’obligatorietat d’una condemna. Una condemna de la qual no podrà escapar mai. Ha entès que la llibertat també té un preu, un preu que a vegades pot pesar més que totes les cadenes. Volent-se desfer del jou de la mediocritat s’ha convertit en un reclús del seu propi desig.

L’Home Invisible sap que només pot triar un camí. Si el seu poder s’ha convertit en una maledicció, ha de trobar la manera de compartir la desgràcia del seu destí amb els que ell creu que en són responsables. Ha d’usar les seves armes per a alguna cosa més que per allargar una existència basada exclusivament en l’autocomplaença solitària. El seu sacrifici ha de tenir un objectiu.

Amb la mateixa devoció i tossuderia que sempre l’han caracteritzat, l’Home Invisible comença a planificar el seu Regnat de Terror. Atacarà la societat malalta que tan odia on més li doldrà. Destruirà, humiliarà i matarà, tot per escarnir les vides insignificants dels que l’ignoren amb tant de zel.

Quan l’Home Invisible surt al carrer, ningú no el veu. Porta una pistola amagada dins la gavardina. No l’atraparan a temps.

(agraïments a H.G. Wells)

4 comentaris:

jomateixa ha dit...

Sembla increïble, però tinc el diari a la llista de pendents!! (O__O)
El vaig comprar, perquè... umm... També hi sortia jo... sssshhh (no escrivint). I em vaig trobar amb una edició molt especial. Es va quedar junt als molts llibres que tinc pendents i em vaig proposar anar-lo llegint a estones i així s'ha quedat, però ho faré, segur que ho faré.
El teu sí que el vaig llegir quan vas dir que hi havies escrit, em va agradar molt.

XeXu ha dit...

Se les pintava molt feliç l'home invisible, però després va veure que la realitat és més complicada. Com ens passaria a tots. Sembla una cosa temptadora, però a la llarga ha de ser dur. Ara ha pres una determinació. Potser no el veuran. Però en sentiran a parlar segur.

Salvador Macip ha dit...

Gràcies, jomateixa! Sí, era com un llibre, aquest diari. S'havia de trobar temps per llegir-lo. Va ser tot un honor participar-hi.

Olga Xirinacs ha dit...

¿La roba de l'home també és invisible? Això sí que és virtuosisme.

Per fi m'han atrapat i hi ha operació a la vista a començaments de tardor, perquè ara vull fugir a la muntanya.

¡Bon i fresc estiu!