dijous, 18 de juny de 2015

Més que un club?

La final de la Champions la vaig veure a casa d’uns amics. Ens hi vam reunir un parell de dotzenes d’immigrants de procedència diversa. Hi havia catalans, però també valencians, francesos, uruguaians i fins i tot algun anglès, tots fervents seguidors del Barça. Les excepcions eren dos madridistes, una de Gijón, l’altre d’Igualada, que per motius obvis no es van fer sentir gaire. Vam vibrar unànimement amb la victòria del nostre equip, fent valer al màxim allò del “tant se val d’on venim” que surt a l’himne.

Això em va fer pensar en un altre eslògan del Barça, el que diu que és més que un club. La raó principal per proclamar-ho és el bagatge polític que sempre hi ha hagut darrere els colors blaugrana. El Barça ha sigut el substitut de la selecció catalana que mai no ens han deixat tenir, l’eina de revenja esportiva per les males passades que ens fa Madrid i el que, per sobre d’inclinacions ideològiques, ha unit sempre els catalanistes de totes bandes. Fins i tot quan perdíem la majoria de títols en joc (què difícil ho hem tingut els culers que hem crescut als 80!), ser del Barça era motiu d’orgull i una forma de reivindicació nacionalista.
Les coses han canviat en els darrers anys. Ara l’equip s’ha convertit en la principal eina propagandística de Barcelona i, de retruc, del país sencer. La impressionant successió de victòries, i els esforços conjunts que al llarg dels últims vint anys ha col•locat la ciutat al mapa, ha fet que hi hagi fans del Barça a tots els racons del món. Això implica que es parli de nosaltres i, sovint, de la nostra situació política, cosa que està molt bé. Catalunya ha passat de ser una regió espanyola innominada a un territori amb entitat pròpia, ni que sigui com a continent del concepte Barcelona. Una campanya de promoció com aquesta és el somni de qualsevol publicista. 

A casa nostra, el Barça segueix fidel a l’idea original i actua de cap visible de la sublimació de l’esperit independentista contemporani, amb els mars d’estelades al camp, els mosaics identitaris, els happenings del minut 17:14 o les xiulades antimonàrquiques. En canvi, a l’exterior és sobretot una màquina de fer diners, una marca tan global com pot ser-ho McDonald’s o Zara. La gent porta la samarreta blaugrana com qui porta unes bambes Adidas. És un emblema d’èxit i d’una certa manera de fer les coses, com tants altres que ha creat la globalització.

Ho vaig entendre el primer cop que vaig veure la senyera al pit d’uns nanos d’ascendència índia que jugaven al carrer al meu barri. Per nosaltres, la segona equipació de fa un parell de temporades era una excusa perfecta per lluir les quatre barres d’una manera aparentment innocent. Però pels centenars de britànics que, des de llavors, he vist que la vesteixen, el groc i el vermell tenen la mateixa importància que el logo de la Nike o la propaganda de Qatar Airways: són complements secundaris d’un símbol esportiu multinacional.
El preu que hem hagut de pagar per tanta exposició és que el Barça sigui cada cop menys “més que un club”. L’ampliació constant del fanbase ha diluït forçosament el component extrafutbolístic que ha fet el Barça tan especial. Ara s’enfunden els nostres colors anglesos que no han sentit a parlar mai de Guifré el Pilós, asiàtics que no saben quines llengües són oficials al Principat, espanyols que no tenen cap simpatia pel sobiranisme perifèric i catalans que voten Ciutadans. I qui té dret a dir-los que Messi no és també una mica seu? El monstre que hem creat ha deixat de ser la nostra joguina exclusiva. 

Si Catalunya arriba mai a ser un país normal, tot això no tindrà cap importància. Però mentrestant, què voleu què us digui, no m’acabo d’acostumar a aquest canvi de paradigma.

[Publicat a l'Esguard, 17/6/15.]

7 comentaris:

pons007 ha dit...

Just el que t'anava a dir, això de "més que un club" pels de casa (alguns) encara, però pels de fora ja et dic que no, és un equip que últimament ho guanya tot, però ja està.

XeXu ha dit...

Jo penso que és qüestió del punt de referència. Darrerament, Xavi Hernández es va posicionar a favor del dret a decidir i de la llibertat d'expressió, amb la conseqüent pluja de pals de tots els sectors espanyolistes, que l'amenaçaven de mort i s'avergonyien que hagués vestit la samarreta de la Selección. Anteriorment, xavi va rebre pals perquè cantava els èxits de l'espanyola precisament, aquest cop, nostres. Abans Xavi no es mullava, i érem nosaltres qui li exigíem. Ell deia que només li interessava el futbol, que no li vinguéssim amb altres històries. Però català, del planter, tot un símbol del barcelonisme i del país, li exigíem que portés l'estandart de la República Catalana. Per què? És que ell n'havia fet bandera? És que no pots ser el crack absolut del Barça, vingut de la masia, i no tenir unes altres idees polítiques que hauríem de respectar? A Xavi el convertíem en indepe nosaltres, ell no n'havia fet mai gala. I si cantava a favor després de guanyar un Mundial (un Mundial!!), ens emprenyàvem. El nostre imaginari va més enllà, com podem culpar el jugador?

Ara ho porto al club. Si el club és bandera d'alguna cosa, ens ho hem fet nosaltres. És cert que depenent qui mana està més polititzat cap a un cantó o altre, però el Barça és bàsicament una marca, una empresa, privada, per més senyes, encara que rebi subvencions milionàries. En anys passats, la marca no venia gaire, perquè no ens menjàvem un torrat. Ara, com dius tu, és una marca global. Que el Barça ha ajudat a posar Barcelona i Catalunya al mapa? Sens dubte. Que això interessa al govern per fer-los servir d'embaixadors? Naturalment. Però sempre des d'una perspectiva econòmica. Que el Barça sigui alguna cosa més, més que un club, ens ho hem fet nosaltres. Més que un club és prou ambigu com per no dir res, i en canvi és prou enganxós com per esdevenir eslògan de per vida. El Barça fa pasta gansa, i deixa que els seus socis i simpatitzants s'expressin de la manera que convingui en cada moment, és una plataforma molt vistosa, però només hi posa els mitjans. Fins i tot algun cop ha fet retirar pancartes i missatges massa indepes. És cosa nostra posar una institució, una persona, o el que sigui, com a símbol de les nostres creences. Potser no s'hi posen malament, però diferent seria si ells s'haguessin erigit com a símbol voluntàriament, fent-ne gala, i després s'haguessin fet enrere perquè econòmicament els convé més d'una altra manera.

Salvador Macip ha dit...

Ja és el que dius, XeXu. El "més que un club" ens ho fem nosaltres: el Barça és un club com els altres, amb les mateixes idiosincràcies, i tota la resta és afegit. I clarament, com més global és la marca, més es dilueix la resta.

gloria abras pou ha dit...

Ara quan surts a l'estranger tothom coneix el nom de Barcelona. La primera descoberta de la nostra ciutat pot donar gràcies als Jocs Olímpics del 92. L'Estat Espanyol no només ignorava Barcelona, també l'amagava. A partir del 92 els turistes varen envair els carrers i varen convertir Barcelona en una ciutat més petita del que semblava.
Quan al futbol també és cert que és un identificatiu important però no l'únic, està clar. Un dia, en una estació de metro de Londres no podia obtenir l'abonament. Es varen acostar tres o quatre adolescents i em varen ajudar. Després em varen preguntar d'on era. Vaig dir "Barcelona, do you know it?", "Oh, yes !!! You have the best team of foodball in all the world!!!. De bern segur que uns anys endarrere no haurien sabut de que els parlava en dir Barcelona.

Josep ha dit...

M'has recordat una reflexió que vaig fer amb un antic company de feina: banderes amigues de països desconeguts, com Brasil.
A Catalunya, sobretot en festes, es poden veure banderes brasileres, més que de cap altre país estranger (Xina, Alemanya, Itàlia, Rússia, EUA...). Què té aquesta bandera? Poquíssims catalans han estat al Brasil, o tenen ascendència brasilera. Els colors? Una simpatia que li pressuposem al país? Futbol, samba, mulates i d'altres tòpics?

Tal vegada, Brasil també és més que un país.

[A d'altres indrets del Món, la bandera que triomfa pot ser la nord-americana, o la britànica]

Eva ha dit...

Només un exemple: a Tetuan (Marroc) hi ha molts més seguidors del Barça i del Atlético de Madrid que de qualsevol altre equip, amb diferència. Això de l'Atlético és per història, però el Barça és per gust. I quan els dius, per provocar: "El Real Madrid és millor" et responen que no. Però no perquè juguen pitjor, etc., sinó perquè "El Madrid només vol guanyar diners". "I el Barça no?", preguntes. I llavors "El Barça vol fer bon futbol". Perquè guanyen? No ho sé. La primera vegada que vaig vindre ací era 2009, i hi havia el mateix (el futbol sempre és un tema de conversa, t'agrade o no).

També hi ha la percepció molt estesa que al Real Madrid són racistes. Això m'ho han dit fins i tot seguidors d'ells! (I llavors per què el segueixen? Bona pregunta).

Salvador Macip ha dit...

Josep, és curiós les implicacions que tenen les banderes i els símbols, sovint molt més enllà del significat que originalment se'ls suposa. Tens raó.

Eva, molt interessant aquesta percepció del Barça i el Madrid. Entronca una mica amb el que deia que el Barça s'ha convertit en un símol d'una certa manera de fer les coses. Si és just o no ja és una altra cosa, perquè els jugadors del Barça van a fer diners, com tots els altres, i algun ha fet algun comentari racista/sexista que deunidó... Però ja està bé que la percepció sigui aquesta!