Fa uns dies s’anunciava el tancament del portal ePub.cat, la principal plataforma de distribució il·legal de llibres digitals en català. La premsa assenyalava Quim Monzó com el principal artífex de la derrota dels pirates, perquè unes setmanes abans els havia denunciat a la seva columna a La Vanguardia, però la lluita ha sigut llarga i els mèrits s’haurien de repartir equitativament.
Les topades entre els escriptors del país i l’ePub.cat venen de lluny. Jo mateix vaig explicar en el meu blog l’estiu del 2012 que havia descobert que la meva darrera novel·la estava disponible en aquest web. El tuit que vaig fer en el seu moment també va acabar a La Vanguardia però, naturalment, no va aixecar tanta polseguera com l’article d’en Monzó. Va ser ell, precisament, qui em va recomanar via twitter que parlés amb el meu editor per a què emprengués accions legals. Com que darrera tenia els advocats d’un grup empresarial fort, vaig pensar que potser sí que aconseguiria alguna cosa. La maquinària es va posar en marxa, però ePub.cat va seguir operant amb la mateixa impunitat de sempre.
El següent intent va ser quan CEDRO, l’entitat que gestiona el drets d’autor dels escriptors espanyols, va oferir els seus serveis a tothom que volgués denunciar una vulneració de la seva propietat intel·lectual. Vaig explicar-los el meu cas, com deuria fer molta altra gent. Uns mesos després, vaig rebre un email del departament jurídic que deia: “Tras las gestiones correspondientes con respecto al enlace denunciado, le informo que realizamos las reclamaciones pertinentes, sin obtener ningún resultado. Damos su denuncia por terminada por incapacidad de actuación.” Si ni tan sols l’entitat principal de defensa dels drets d’autor hi podia fer res, la cosa pintava malament. En tot cas, al final del correu deien que ja tenien l’ePub.cat feia temps al punt de mira i que estava en “proceso de reclamación administrativa (al amparo de la ley Sinde)”.
I sembla que el canvi de la llei és el que finalment ha funcionat. La victòria, és clar, és pírrica. Com diuen els defensors de la distribució gratuïta de bens culturals, no es poden posar portes al camp: el web ressuscitarà en un altre lloc amb un altre nom (si no ho ha fet ja), i tot continuarà igual. L’única manera d’aturar-ho seria que el públic prengués consciència del que està fent. Tant als EEUU com al Regne Unit, he pogut veure que la gent pirateja poc, no per manca d’oportunitats, sinó perquè sap que són accions que perjudiquen molta gent. No dic que el problema no existeixi, sinó que és minoritari comparat amb la tradició prevalent a casa nostra. Deu ser qüestió de la famosa moral puritana dels anglosaxons, que els impedeix fer-se els vius.
Per sort l’Esguard no accepta comentaris, sinó estic segur que hi veuríem una colla de missatges irats dels qui creuen que piratejar no és cap crim, com passa sempre que surt aquest tema. Mireu el debat recent al Núvol, per exemple, o els insults que Monzó va rebre a twitter. Els arguments que fan servir per justificar-se solen oscil·lar entre declarar que cal que la cultura estigui a l’abast de tothom, que no és culpa d’ells si sovint els continguts digitals no estan disponibles de cap altra manera i que, en el fons, tot això és propaganda per l’autor, que aconsegueix que més gent el llegeixi. No entraré ara a rebatre’ls, cosa que ja s’ha fet en molts altres llocs (i amb pocs resultats pràctics). Només diré que dificultar que un autor rebi una remuneració, per petita que sigui, perpetua un dels problemes bàsics de la literatura (de la de tot el món, però molt especialment de la catalana, que té una base lectora proporcionalment petita): que els responsables últims dels continguts no puguin deixar mai de ser amateurs perquè no poden viure del seu treball. Penseu en com això afecta la qualitat del producte que consumiu quan un dia us trobeu la propera encarnació de l’ePub.cat a les vostres pantalles.
[Publicat a la revista Esguard, 20/5/15]
10 comentaris:
Hola Salvador,
Només un comentari ràpid, com a lector de llibres digitals en anglès, només dir que els compro tots, però alhora sé que tots els puc trobar disponibles en alguns fòrums americans.
Ho dic pel que comentes que es tracta d'una cultura diferent a la nostra, on la pirateria no està tan ben vista. Sortosament per a ells, els anglosaxons treballen a una escala diferent, amb edicions molt més nombroses que les d'aqui o les espanyoles i potser la pirateria no els fa tan de mal (això, sí la majoria d'escriptors "passen gana" igualment, com a tot arreu).
Carles.
Jo gasto poc llibre digital, cosa que vol dir que gasto molt en paper i no sóc gens pirata.
(també confesso que em regalen força llibres ;D)
A la gent li costa molt veure l'ofici d'escriptor com els altres. No se'ns acudiria mai dir a un fontaner, a un advocat, a un fuster... que ens fessin la feina gratuïtament, però es veu que a un escriptor sí que se li pot dir.
Carlex, estic d'acord que estan disponibles a tot arreu, però només cal que preguntis a un americà o un anglès quan va ser l'última vegada que va baixar-se un producte cultural pirata. Després pregunta-ho a un català. No he fet un estudi detallat, però amb una petita mostra del que tinc al costat puc dir que les diferències són majúscules.
Fa uns quan anys, una meva amiga es va comprar un llibre electrònic i li varen passar un munt de llibres piratejats, la majoria però bestsellers, entre ells hi havia el Jo Confeso del Jaume Cabre. Em va semblar increible i com ha passat amb la música, vaig pensar en un futur negre per la literatura. Per altre banda, avui en dia es fàcil publicar a internet, això si, sense cobra. Crec que la gent només paga per objectes físics: roba esportiva, ulleres, electrodomèstics. Tot el que es virtual ho vol gratis.
POTSER UNA BONA "COACCIO",PER AQUESTA COLLA DEL"TOT DE FRANC",FORA FER-LIS PAGAR ELS DRETS D'AUTOR DE CADA "BAIXADA".IGNORO SI ES POT FER.PERO UNA BONA "CLAVADA",POT SER UN BON REMEI.
Hola Salvador,
De fet al comentari anterior et volia donar la raó sobre això que som cultures diferents però no em vaig expressar bé.
Molt d'acord també amb el que comenta Aris Tofeles, sobre el pagar per objectes tangibles.
Tens raó, Aris. Qualsevol cosa no física es veu com gratuïta. Les coses hauien de canviar molt...
Carlex, ja entenc el que vols dir. I em vaig deixar de comentar una cosa: la manca (o el nivell més baix) de pirateria no implica que els escriptors no es morin de gana, en això tens raó.
Teniu tota la raó. Però quan publico alguna cosa a la xarxa, em faig l'efecte que la regalo, que fuig de mi per als altres. I, en certa manera, considero encertada una frase evangèlica que fa: 'tot allò que us penseu que és reservat, que digueu en una cambra tancada i en secret, serà proclamat pels terrats i places." Ja fa dos mil anys. Profètic.
Gràcies pel teu post d'aniversari, estimat Salvador, i pensa que el valoro moltíssim. Vaig una mica lenta aquest últims temps: anèmia i esplenomegàlia; la melsa se'm cruspeix la sang. Em canso.
Jo només descarrego llibres que estiguin en el domini públic, normalment obres clàssiques o que ja no es troben en el mercat. I més que descarregar-les, prefereixo llegir-les en línia. Però tinc sentiments oposats pel que fa a llibres sotmesos encara a drets d'autor. Entenc que, si en comptes de comprar un llibre, en descarreguem una còpia pirata, estem perjudicant l'autor. Però hi ha gent que, en comptes de comprar un llibre (de paper), en llegeix una còpia que li ha prestat algú i ningú diria que això sigui un delicte. Per a l'autor no hi ha cap diferència entre el fet que un lector o lectora llegeixi el seu llibre a través d'una persona que li deixa o que l'hagi descarregat d'un web.
Lectoracorrent, això és el mateix qeu passa amb la música. Tots hem gravat un caset per un amic o per la parella. En teoria és una infracció dels drets d'autor, però no passava res fins que la Internet va multiplicar-ho per un milió. El problema és fer-ho massivament. Llavors comença a notar-se la baixada d'ingessos (el cas de la música ha sigut el més obvi, el dels llibres és menys greu perquè el negoci digital encara és poc).
Publica un comentari a l'entrada