dilluns, 20 de juliol de 2015

La biologia de la democràcia

[Al meu altre blog penjo els articles científics que es publiquen en castellà, però mai no ho havia fet abans al bloGuejat, que acostumo a omplir de coses personals o relacionades amb la literatura. Se m'ha acudit que els dilluns d'estiu podrien servir per fer una mica de ciència també, així que, per als qui no els heu llegit abans, penjaré els articles d'opinió que es publiquen a El Periódico un cop al mes i que ja veureu que fan servir la ciència com excusa per parlar de moltes altres coses. Comencem per l'últim que ha sortit i anirem marxa enrere.]

Al món occidental solem creure que la democràcia és l'ideal al qual tothom hauria d'aspirar, un equilibri polític cap al qual es tendeix a mesura que ens anem civilitzant, i que permet que el màxim nombre de persones gaudeixin del màxim de beneficis. Hem lluitat tant per assolir aquest estatus que ens costa imaginar una situació més adequada per al progrés de la nostra espècie. La realitat és que ens queda molt de camí per recórrer: una cinquantena de països del món encara no han adoptat aquest sistema de govern; entre ells, alguns dels més poblats, com la Xina i Rússia. Potser la raó és que, malgrat els seus obvis avantatges, la democràcia no és un estat tan natural per l'home com ens agradaria creure.

La democratització de les societats és un invent relativament modern, enunciat encara no fa tres mil·lennis i popularitzat sobretot a partir del segle XVII. Abans d'aquesta idea genial que van tenir els grecs, les poblacions humanes sempre s'havien organitzat seguint per defecte un sistema de castes. Moltes d'aquestes estructures encara perduren avui en dia, ni que sigui en vestigis més o menys fossilitzats com els que pateixen les monarquies constitucionals. Això suggereix que l'absolutisme és un concepte del qual ens costa desempallegar-nos, possiblement perquè des del punt de vista biològic és el que ens sembla més normal, de la mateixa manera que a les abelles els sembla normal optar pel col·lectivisme severament estratificat del rusc. Una prova seria que, amb diferents variacions, les castes han estat presents en totes les localitzacions i èpoques de la història de la humanitat, i que només darrerament hem començat a diluir-les (amb més bona voluntat què èxit, val a dir).

Els determinants genètics que afavoreixen aquesta tria d'organització social jerarquitzada que hem seguit els humans des dels principis dels temps no estan gens clars. És evident que es devien incorporar al nostre genoma quan encara no ens havíem separat evolutivament dels nostres parents més propers, perquè la majoria de primats també opten pels models socials autoritaris.

En aquestes comunitats és habitual que sigui un mascle alfa, l'equivalent als nostres reis o emperadors, el que prengui les decisions i es quedi amb el tall més gros del pastís. Per això ha sorprès un article publicat el mes passat a la revista Science, on es descriu el comportament d'uns babuïns de Kenya a l'hora de decidir cap a on han de desplaçar-se. Normalment, uns micos exploradors proposen la direcció que el grup ha de seguir, però no se sabia com es prenia la decisió de fer-los cas. Gràcies a uns collars amb GPS, els científics es van adonar que els babuïns canviaven de localització basant-se en els principis democràtics: anaven darrere del babuí que obtenia més suport. Si un subgrup inicialment no estava d'acord amb l'elecció, en lloc de barallar-se amb els altres feia el que decidia la majoria. Considerant com són de totalitaristes els babuïns, és encoratjador veure que també poden arribar a la conclusió que a vegades la millor opció per a la comunitat no és obeir l'individu socialment més fort.

No es pot negar que la democràcia és el sistema polític més just que s'ha provat, o si més no el que funciona més bé quan es porta a la pràctica. De la mateixa manera, està clar que els països que se'n surten millor i en els quals hi ha més igualtat social són els que tenen un govern democràtic en alguna de les seves múltiples variants. Però això no vol dir que tothom estigui a punt per formar-ne un. Alguns esforços recents d'instaurar democràcies en llocs on tradicionalment no n'hi ha hagut han sigut desastres que han acabat creant una inestabilitat contraproduent, un caldo de cultiu d'extremismes i d'un sentiment de desconfiança envers les potències estrangeres que, amb intencions que mai són purament altruistes, s'han ficat on no els demanaven.

Potser això es deu al fet que, per acceptar la democràcia, hem de lluitar contra aquest instint que ens empeny cap a l'estructura de castes, el que sembla que hagi de ser l'estat natural de les comunitats formades per primats, encara que, com hem vist, en ocasions puntuals s'opti per escoltar la majoria. Per poder acceptar tota aquesta mena de canvis radicals és necessària una certa predisposició, però també haver assolit una maduresa suficient per poder triar el que no ens surt de manera espontània. Per desgràcia, en un món globalitzat no hi ha temps per deixar que les cultures madurin al seu ritme, i a vegades es vol fer la feina de segles en molt pocs anys. Si recordéssim les peculiaritats biològiques de la nostra espècie quan prenem decisions sobre política global, qui sap si els resultats serien menys catastròfics.

[Publicat a El Periódico, 11/7/15]

1 comentari:

XeXu ha dit...

No sé de què ens estranyem, micos demòcrates? També en trobem al govern espanyol, no n'hi ha per tant! Bé, potser sí, que aquells es fan els demòcrates, però enyoren el temps on només manava un que no el triava ningú. Molt interessant l'article. Si realment hi ha espècies que tendeixen a la democràcia, potser no estem tan equivocats. Ara només queda aplicar-la bé.