Gent preparada

Vivim temps interessants, des del punt de vista polític. Clar que molts potser preferirien una mica menys d’interès i una mica més d’estabilitat, però bé, és el que tenim, així que més val que gaudim de l’oportunitat de ser testimonis d’una època que potser s’estudiarà als llibres de text del futur. No sé si aquesta darrera crisi econòmica serà comparable amb magnitud i impacte a d’altres famoses que hi va haver al segle passat, però si més no ha tingut prou potència per agitar la coctelera i deixar-nos un panorama bastant diferent al que hi havia abans. Potser tot aquest rebombori al capdavall haurà tingut alguna cosa positiva, perquè ens convenia que entressin aires nous a l’encarcarada Europa. 

Així com altres vegades el populisme d’extrema dreta havia aprofitat per fer-se seu el descontent imperant als països més afectats, aquesta vegada li ha tocat el torn a una esquerra regeneradora, que es caracteritza per grans ideals, bones intencions i molta inexperiència. Grècia està sent el laboratori on s’estudia l’aplicació pràctica d’aquest moviment a nivell estatal i té tots els ulls del continent pendent dels resultats, especialment els dels espanyols, que poden ser els propers a atrevir-se a provar el canvi. El principal obstacle que han de vèncer és precisament el mateix que els ha donat l’oportunitat d’accedir al poder: la crisi galopant. Veurem si tenen els recursos per proposar una manera factible de derrotar el monstre que els ha creat, cosa que de moment encara no han fet.

Sobre el paper, interrompre el bipartidisme ranci corcat per la corrupció i els amiguismes que tant comú és al sud d’Europa sembla una bona idea, ni que sigui durant el temps que tardin els nous jugadors a corrompre’s (que segurament passarà tard o d’hora). El problema és que cal alguna cosa més que voluntat per menar un país o una ciutat: cal saber què s’està fent. I es diria que aquest no sempre és el cas, perquè molta gent que ara opta al poder no es veu prou preparada per la tasca que volen realitzar. I, malgrat tot, els votem.

L’explicació és que la política és un ofici en el què els qui arriben a dalt de tot no són necessàriament els millors en el seu camp: només els cal semblar-ho. És com si anéssim a l’hospital a operar-nos, ens posessin tots els cirurgians en fila davant i ens fessin triar-ne un basant-nos en l’aspecte que té i en la seva habilitat  per convèncer-nos, no en el seu entrenament i la seva experiència. No se’ns acudiria mai fer una cosa així amb un tema tan important com la salut, i en canvi no ens molesta gens quan es tracta de política.

En un món ideal, ministres, consellers i regidors haurien de passar un examen sever i només els qui arribessin a un cert nivell podrien accedir a les feines de més responsabilitat. Una mesura així potser ens estalviaria haver de continuar patint la influència de personatges nefastos, com alguns incompetents que hem vist a totes bandes de l’espectre polític aquests darrers anys (alguns d’ells encara en actiu, per desgràcia). Això es podria rebatre dient que un govern de tecnòcrates d’alt nivell no és cap garantia d’èxit. I és cert. Només cal veure com l’ha espifiat la troica, en principi un conjunt d’organismes ple d’experts amb currículums impecables, quan ha intentat arreglar el caos grec. 

Però la solució no és donar el poder de gestió a algú que va curt de mèrits. Algunes de les decisions preses pel nou equip que governa Barcelona, posem per cas, demostren una flagrant ingenuïtat, per no dir una altra cosa. Per molta confiança que li tingués, jo no triaria per a directora de comunicació de l’ajuntament més gran del país algú que el principal actiu que té és haver fet de webmàster. En canvi, no m’importaria que fos una artista especialitzada en accions eminentment grolleres per épater les bourgeois si a canvi demostrés haver acumulat els coneixements i hores de vol necessaris. Hi ha coses que haurien de pesar més que no pas quines amistats i quina imatge pública té cada persona. Si fos així, potser no ens ficaríem en tants embolics.

[Publict a l'Esguard, 15/7/15]