dijous, 17 de setembre de 2015

Fer sentir la teva veu

He viscut un altre onze de setembre (i ja en són setze) a través d’Internet. És el problema de formar part de la Diàspora: costa participar en les dates importants. Els vídeos i les fotos et fan sentir una mica més proper, per sort, però no és el mateix. Sobretot els darrers quatre anys, amb aquestes celebracions massives, visualment espectaculars i impecablement organitzades. A part de servir per mantenir la motivació ben viva, que el procés és llarg i el suflé no es pot desinflar, sempre he cregut que el principal actiu de les manifestacions és la visibilitat que ens dóna arreu del món. Quan vaig arribar a Anglaterra el 2008, la majoria de gent sabia situar Catalunya al mapa (a diferència del que em passava quan vivia a Nova York, on l’única marca reconeguda era Barcelona), però poca cosa més. Ara, dir que ets català desencadena immediatament una conversa plena de curiositat sobre el fet diferencial i el futur del país. La sortida al carrer del sobiranisme ha provocat una impagable campanya de difusió, amplificada per l’interès mediàtic. I no tan sols a Europa: aquest estiu, en un congrés, una parella de científics australians em van demostrar que estaven perfectament al dia de la situació política catalana quan els vaig explicar d’on venia. Totalment impensable cinc anys enrere.

El suport internacional serà clau en el procés d’independència, i és impossible que et recolzin quan arribi el moment si no saben ni qui ets. En aquest sentit, la cadena, la V i la Via Lliure han complert de sobres la seva missió. Només em sap greu haver-ne sigut un simple espectador. Contribuir-hi deu tenir l’efecte euforitzant de fer-te sentir part d’un moviment transversal, revolucionari i imparable. Però les revolucions avui en dia les fem a les urnes, i aquí sí que hi podem participar tots (els majors d’edat, almenys), independentment d’on hàgim anat a parar. En teoria. En el moment d’escriure aquestes línies, la documentació necessària per votar per correu encara no ha arribat als qui l’hem sol•licitada, ni aquí ni a cap altre país, pel que sento. I el temps va passant. 

És difícil entendre per què està tan mal organitzat el vot a l’estranger. Disposem la tecnologia per enviar tota mena d’informació a qualsevol racó del planeta en menys d’un segon però a l’hora de posar una papereta a l’urna encara hem de confiar (dues vegades) en el rústic sistema postal de tota la vida i en la bona voluntat d’una sèrie de funcionaris. Si això afectés només les eleccions autonòmiques podríem postular una deixadesa voluntària, però veient que el caos es repeteix cada vegada sense que ningú pensi en implementar una alternativa raonable, hem de concloure que al govern espanyol li importa bastant poc saber què pensen els seus súbdits que viuen fora. No sé si a altres bandes és igual de caòtic.

En el cas del 27S encara és més obvi que no hi ha cap voluntat de facilitar-nos les coses. Un dels motius, si volem pensar malament, podria ser que les estadístiques mostren que el vot emigrant sol ser independentista. No quadra gaire amb aquella màxima absurda que diu que el nacionalisme es cura viatjant (que normalment esgrimeixen nacionalistes que han viatjat poc), i els motius són obvis: allunyar-te de les arrels fa que te n’adonis que en tenies. Aquest deu ser el nostre pecat, el que ens condemna a la dificultat de fer sentir la nostra veu en els moments clau. Com si no fos prou difícil ser lluny de casa, a sobre no volen ni escoltar-nos.
Suposant que tinguem sort i ens envïn tots els papers (ja us vaig explicar que el darrer cop no va ser així), posar un sobre a una bústia no és com dipositar una papereta a una urna: no tens cap garantia que arribarà al seu destí. La cadena és llarga i el vot es pot “encallar” a molts racons. Així doncs, no ens queda més remei que ser pacients i optimistes: els documents arribaran a temps, el vot no es perdrà pels laberints dels serveis de correus i entre tots decidirem quin ha de ser el nostre futur. Que la realitat no ens espatlli el somni.


[Publicat a la revista Esguard, 16/9/15]


Actualització: al final els papers han arribat a temps, un dia abans que es publiqués l'article (vegeu la foto que encapçala aquesta entrada). I aquests cop tinc totes les paperetes, des de la CUP al Partido Animalista! No m'ho puc creure. Ja he ficat la papereta escollida al sobre (vegeu aquí sota), així que quan el porti avui a correus ja hauré votat. Em puc desconnectar de la campanya: cap numeret d'última hora em pot fer canviar d'opinió!



6 comentaris:

pons007 ha dit...

No cantis victòria abans que el teu vot no arribi al recompte. Per cert, es pot saber això del cert? Vull dir saber tal com un vot presencial veus que l'has posat dins de l'urna

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

amb pons, com es pot saber si el teu vot ha arribat a port?, o sia, a una urna o lloc on ser comptabil·litzat. No és per res, pero malfio d'aquest personal.

Salvador Macip ha dit...

No es pot saber on acaba el vot, aquest és el problema de fer-ho per correu. El destí tan pot ser una urna com una paperera! Siguem optimistes i esperem que tot vagi bé...

joan gasull ha dit...

si una cosa ha d'anar bé...anirà bé. Ara som reconeguts a molts més llocs del planeta, però encara falta molt, que ningú pensi que ja s'ha acabat tot. Ara vindrà el més difícil.

Sílvia ha dit...

Esperem que els nostres vots arribin a port! La única prova de que arriben és que et retornen l'import del franqueig d correus, però això tampoc vol dir que la papereta arribi a l'urna, però ño siguem mal pensats i tinguem esperança que el nostre vot arribarà on ha d'arribar i que comptarà. ;-)

Marta ha dit...

Vaja, no se m'havia ocurregut que els vots no arribéssin a destí. No hi ha manera de comprovar-ho? Ho esbrinaré a través dels meus contactes.... A veure.... si tinc sort!