L'any passat, just per aquestes dates, us parlava de l'últim llibre d'en Llort, i us deia que m'havia agradat molt. Tenim la sort que l'autor està passant per una època especialment productiva, sense que això afecti la qualitat, i avui us volia recomanar el que ha publicat fa unes setmanes: Sota l'asfalt.
En aquest llibre, en Llort s'allunya una mica de la particular línia negra que està seguint darrerament (iniciada amb èxit amb Si quan et donen per mort un dia tornes i continuada a Herències col·laterals) per explicar-nos un intens viatge subterrani. Un viatge una mica especial, perquè ho és en tots els sentits de la paraula. Per entendre'ns, és com si Elmore Leonard hagués reescrit The bell jar condensant-ne l'acció en una sola nit i tots els escenaris en una línia de metro.
La barreja a mi m'ha agradat molt. Té les dosis exactes de misteri, acció, violència, sexe i paranoia per fer que la lectura se't passi volant. Els qui heu llegit altres novel·les del Llort ja sabeu que és un narrador dinàmic i sense concessions, i aquí ho continua demostrant. Ell mateix ha dit que la seva intenció era "escriure una mena de 'thriller' amb elements de sèrie B. Com un 'fast food' però amb alguns ingredients més gourmet", però penso que amb aquesta descripció es queda curt. No és tan fàcil explicar la progressiva descomposició mental d'un personatge, i en Llort demostra que té prou ofici per sortir-se'n airós. A més, l'aparença de thriller i les escenes de mastegots amaguen en realitat una història iniciàtica, una mena d'Odissea sense retorn a Ítaca, amb moltes capes, que agradarà al lector més exigent que es vulgui deixar arrossegar en aquest descens als inferns.
Potser Sota l'asfalt no és un llibre tan assequible com els seus dos predecessors, i sens dubte és molt menys canònic, però si voleu llegir una història negra, dura, original, amb rerefons i algunes sorpreses, aquesta us pot agradar. A mi em va deixar una sensació d'inquietud i satisfacció a la vegada que feia temps que no sentia. Per això l'he acabada votant com un dels meus llibres favorits de l'any a la llista que publicarà El Periódico un dia d'aquests.
En aquest llibre, en Llort s'allunya una mica de la particular línia negra que està seguint darrerament (iniciada amb èxit amb Si quan et donen per mort un dia tornes i continuada a Herències col·laterals) per explicar-nos un intens viatge subterrani. Un viatge una mica especial, perquè ho és en tots els sentits de la paraula. Per entendre'ns, és com si Elmore Leonard hagués reescrit The bell jar condensant-ne l'acció en una sola nit i tots els escenaris en una línia de metro.
La barreja a mi m'ha agradat molt. Té les dosis exactes de misteri, acció, violència, sexe i paranoia per fer que la lectura se't passi volant. Els qui heu llegit altres novel·les del Llort ja sabeu que és un narrador dinàmic i sense concessions, i aquí ho continua demostrant. Ell mateix ha dit que la seva intenció era "escriure una mena de 'thriller' amb elements de sèrie B. Com un 'fast food' però amb alguns ingredients més gourmet", però penso que amb aquesta descripció es queda curt. No és tan fàcil explicar la progressiva descomposició mental d'un personatge, i en Llort demostra que té prou ofici per sortir-se'n airós. A més, l'aparença de thriller i les escenes de mastegots amaguen en realitat una història iniciàtica, una mena d'Odissea sense retorn a Ítaca, amb moltes capes, que agradarà al lector més exigent que es vulgui deixar arrossegar en aquest descens als inferns.
Potser Sota l'asfalt no és un llibre tan assequible com els seus dos predecessors, i sens dubte és molt menys canònic, però si voleu llegir una història negra, dura, original, amb rerefons i algunes sorpreses, aquesta us pot agradar. A mi em va deixar una sensació d'inquietud i satisfacció a la vegada que feia temps que no sentia. Per això l'he acabada votant com un dels meus llibres favorits de l'any a la llista que publicarà El Periódico un dia d'aquests.
2 comentaris:
Tens raó, dura, caòtica i original. A mi em va agradar.
Ja el tinc a casa. Per mi serà un dels llibres d'aquest 2016, probablement dels primers mesos. Ja veurem quan li toca, però ja saps que amb Llort ja no cal convèncer-me de res.
Publica un comentari a l'entrada