Petita crònica de Sant Jordi (III)

Acabo les entrades de Sant Jordi amb un clàssic, els selfies.

El primer és d'una entrevista que em va fer el Didac Romagós, l'home-orquestra de Radio Vilablareix. Aquesta petita emisora de poble fa una tasca increïble de difusió de la nostra cultura i ha entrevistat un munt de persones rellevants del país (artistes, polítics, etc.). Va ser un plaer poder-me afegir finalment a la llista (mireu la resta al seu web). Aquí podeu sentir l'entrevista, que va de ciència i càncer sobretot.

Aquesta no és un selfie estrictament parlant però també compta. És de la sesssió de signatures que us comentava ahir i hi surto amb l'actriu Paula Vélez, que va passar a saludar-me i a que li signés un dels meus llibres.  












La resta de fotos són amb altres autors i amics que em vaig anar trobant pel camí.

La primera és l'Elisenda Roca, amb qui estic preparant una comèdia negra per al públic crossover que espero que serà tan divertida de llegir com ho està sent d'escriure.

I aquí tenim tres quartes parts dels responsables de La reina de diamants, el Llort a l'esquerra i el Marc Moreno a la dreta, a la parada de Llibres del delicte (que feia molt de goig amb la vintena de llibres grocs i vermells que ja han publicat tots ben arrenglerats).

A la Tina Vallès no l'havia vist mai en persona, malgrat que interaccionem des de fa temps a les xarxes. Vaig aprofitar que signava un llibre infantil, fet amb en Gabriel Salvadó, per saludar-la (i comprar-li el llibre a l'hereu... molt recomanable!).

Quan s'acaben les passejades és hora d'anar de festa. A una d'elles vam coincidir (d'esquerra a dreta) en Joan Carreras, l'Adam Martin i la Carlota Torrents, que és l'agent que compartim tots tres. Ens vam situar bé i ens vam dedicar a caçar al vol les exel·lents tapetes que els cambrers feien circular. 

A aquesta festa em vaig quedar amb les ganes de fer-me una foto amb el duet fantàstic que formaven Xavier García Albiol i Alberto Fernández Díaz (sí, als saraus literaris també hi conviden polítics). M'hagués fet molta il·lusió. Per compensar me'n faig fer una amb en Màrius Serra i la seva camisa hawaiiana mentre estàvem aparcats en un racó emmirallat d'un passadís.

I fins aquí les meves petites cròniques de Sant Jordi. L'any que ve (o l'altre), més.

Petita crònica de Sant Jordi (II)

Continuant amb els actes interessants organitzats al voltant de Sant Jordi que mencionava ahir, us volia parlar de la fira del llibre d'una  escola de l'Eixample, una mena de pre-Sant Jordi particular al qual conviden cada any una dotzena d'autors de literatura infantil i juvenil. Aprofitant que estava a Barcelona em vaig afegir a en Llort i el Sergi Càmara per signar els dos primers volums de Sóc un animal. 

La festa estava molt ben organtizada i hi havia autors de renom com en Joquim Carbó, l'Elisenda Roca o el Josep Lluís Badal, entre altres. I una autèntica munió de nanos amb llibres a les mans. Des que ens vam asseure ja ens vam adonar que tindríem feina garantida. Se suposava que havíem d'estar a la taula una hora, però al final ens n'hi vam passar dues sense ni un moment per respirar, i vam acabar amb la mà adolorida.

Per ser més efectius, ja que érem tres, vam organitzar una cadena de muntatge: siganava primer en Llort, després jo i, en acabat, passàvem el llibre al Sergi, que els feia un dels seus dibuixets (cosa que encandilava els compradors, naturalment). La cua s'anava fent més i més llarga, com podeu veure a l'última foto (tots aquests nanos volien les nostres firmes) i per a què els qui esperaven que l'il·lustrador acabés s'entretinguessin, els vam convidar a dibuixar el Tim sobre el paper que cobria la taula. Van haver-hi autèntiques obres d'art!

Al final vam batre el rècord de firmes de l'acte, i segurament els nostres rècords personals de firmes per hora (jo vaig signar també una dotzena de llibres per a adults). En resum, va ser una experiència molt divertida, una bona manera de concentrar signatures per a un públic interessat sense haver d'estar corrent amunt i avall de les Rambles canviant de paradeta i patint aglomeracions.

Acabo aquesta segona entrega (demà la darrera) citant la crítica més recent al Sóc un animal, apareguda fa poc a la revista digital Faristol:

Amb molts tocs d’humor i més d’una interessant crítica sociopolítica, els dos llibres, narrats en temps present, s’ajuden d’un ritme que cada vegada es va fent més trepidant. Fàcils de llegir, amb humor, directes, tenen tot el que necessita un jove lector a la recerca de passar una bona estona i viure aventures d'estructura clàssica.

Ja ho sabeu: regaleu Animals, que segur que agradaran. D'aquí unes setmanes us parlaré del tercer volum, que ja està a punt de sortir.

Petita crònica de Sant Jordi (I)

Aprofitant que tenia pendents unes conferències, m'ho vaig fer venir bé per baixar a Barcelona per Sant Jordi i així poder viure el dia del llibre anant "de civil" (els últims cops havia estat a les trinxeres, com ja us havia explicat). Us faig una minicrònica en tres parts d'algunes coses que m'agradaria destacar. Comencem per tres iniciatives que vaig trobar especialment interessants.

El dia abans de Sant Jordi, a l'Aula Blanes van organitzar un debat al voltant de temes de biomedicina. Em sembla genial que els responsables fossin prou valents com per recollir el testimoni que els havia passat jo mateix quan hi vaig presentar el llibre Jugar a ser déus fa un any: hem d'implicar la societat en els debats de bioètica. I això van fer. La idea era que tres ponents d'àmbits diferents (un científic, un filòsof i una activista, simplificant una mica) presentessin tres casos polèmics, hi diguessin la seva i després donessin veu al públic. L'experiment va ser un èxit i va omplir de gom a gom la sala de la bilbioteca de Blanes. Vam estar-nos-hi dues hores (enlloc de l'hora i mitja prevista, i encara perquè ens feien fora), mantenint un debat viu, amb molta gent implicada i amb idees polaritzades i ben argumentades sobre la taula. Des d'aquí animo als qui puguin fer-ho a organitzar aquesta mena de debats, que són molt necessaris i tenen uns resultats molt positius.

Una altra bona idea: la facultat de filologia de la UB convida un científic a parlar de la relació entre ciències i lletres, aprofitant el lliurament d'uns premis. Vaig acceptar la proposta encantat i vaig xerrar una mitja horeta sobre la necessitat de treballar plegats i no enfrontats. Un món on els científics no siguin humanistes i els de lletres no entenguin un mínim de ciència està condemnat al fracàs. Molt interessant també la conferència de la Cèlia Ventura, una de les guanyadores de la tarda, una estudiant de ciències parlant de temes de lletres, que  proposava noves maneres d'incentivar la lectura entre els joves. Tot plegat, una iniciativa que va valdre molt la pena i que espero també que tingui continuïtat. És un diàleg absolutament imprescindible. Si voleu escoltar la meva xerrada, la teniu aquí.

Per acabar la primera entrega, una tercera iniciativa lloable. A l'Insitut Vallvera de Salt em van convidar a fer una xerrada. Vaig passar una bona estona parlant amb una colla d'alumnes sobre el llibre que s'havien llegit i sobre moltes altres coses i, en acabar, un grupet encara em va entretenir una estona més fent-me preguntes sobre les meves dues professions. És encoratjador veure que hi ha gent així de motivada a les generacions que pugen. 

Aprofitant que era Sant Jordi, a la biblioteca van proposar una original campanya de promoció de la lectura: es tractava d'escriure al vidre de la sala el nom d'un llibre que t'hagués agradat. a la foto veieu les diverses guixades multicolors que alumnes i professors van deixar-hi. Una d'elles és Ullals, suposo que en honor de l'autor que els visitava. Jo els vaig recomanar Bressol de gat, com ja havia fet al blog (i, de rebot, A la carretera).A la mateixa biblioteca, conviden als escriptors visitants a deixar una frase per a la posteritat al suro de la biblioteca. Aquí podeu veure la meva, que era la que estrenava el format. Dóna gust veure professors que s'esforcen tant a fer que als nanos els agradi llegir, i he de dir que m'hi vaig sentir molt ben acollit, a Salt.

ACTUALITZACIÓ: Aquí teniu el debat sencer de l'Aula Blanes i aquí les crònicques de les presentacions a les escoles, al web de la ILC.

Una qüestió peluda

Si un dia el metge et diu que pateixes sinefrídia, el més possible és que et pensis que has agafat una malaltia greu. Però darrere d'aquesta paraula malsonant només s'amaga un problema estètic, que afecta homes i dones: ser cellajunt. Malgrat que s'associa amb trastorns greus com la Síndrome de Cornelia de Lange, la majoria de vegades tenir una sola cella pot ser lleig però és totalment inofensiu. A més a més, això es cura fàcilment amb unes pinces o amb una mica de cera aplicades repetidament. O potser ni cal: molts famosos han optat per lluir-la orgullosos en algun moment de la seva carrera, des de George Bush fins a George Harrison, passant per Brad Pitt, Shakira i la cellajunta més famosa de tots, Frida Kahlo, que ho va convertir en un símbol identitari. No sembla, doncs, que hagi de ser especialment urgent per al món científic determinar què defineix la densitat pilosa de les celles de cadascú.

Però això és precisament el que ha fet un grup d'investigadors dirigit per Andrés Ruíz-Linares, de l'University College London. En un article publicat recentment a la revista Nature Communications, revelen que el gruix de les celles i la seva tendència a ajuntar-se depèn en gran part de quina variant del gen PAX3 hem heretat. Trobar el gen de la sinefrídia no passaria de ser una curiositat si no fos perquè al mateix estudi també identifiquen altres paràmetres relacionats amb el tema, com els gens que influeixen en l'espessor de la barba, la facilitat d'acumular cabells blancs, si es tenen els cabells llisos o arrissats, etcètera. Aquí és quan les coses comencen a posar-se interessants.

És el primer cop que es fa una anàlisi tan completa de la relació entre el genoma i els pèls que ens recobreixen el cos. És més útil del que pugui semblar a primera vista perquè, com sap tothom que ha parat una mica d'atenció, els patrons capil·lars estan molt lligats als diferents grups ètnics que poblen la Terra i, per tant, en són una mena de punta visible de l'iceberg. Per exemple, la majoria de xinesos tenen els cabells llisos i negres, mentre que a l'Àfrica subsahariana els tenen arrissats, i a les zones nòrdiques, principalment rossos.

Malgrat aquesta relació òbvia amb la genètica, encara no havia estudiat ningú què en determina les diferències. Sí que s'havien descobert alguns gens relacionats amb la calvície o amb el color dels cabells, però aquesta vegada l'equip del doctor Ruíz-Linares ha anat més lluny i ha analitzat l'ADN de més de 6.000 voluntaris sud-americans, de cinc països (Brasil, Colòmbia, Xile, Mèxic i Perú) i ètnies diferents (d'origen europeu, africà o americà). El que al final emergeix del complex estudi és un perfil genètic que pot predir de forma força acurada alguns aspectes clau de l'aparença d'una persona.

Aquesta informació es pot utilitzar de diverses maneres. Per començar, ens ajudarà a entendre l'evolució dels humans. El fet que en unes zones del planeta predominin una sèrie de gens i els tipus de cabells que s'hi associen pot ser la conseqüència d'una adaptació al clima o simplement una selecció deguda a preferències sexuals totalment aleatòries, que han fet que certa distribució de pèls es considerés més atractiva que una altra. L'ADN ens ho dirà. També hi podrien haver aplicacions més prosaiques. Si se sap què fa que els cabells s'arrissin o s'emblanqueixin prematurament, es podria buscar una manera d'impedir que això passi abans que es formin els nous cabells. I els cellajunts podrien estalviar-se temps i diners en depilacions si es descobrís com es pot controlar el PAX3. La indústria dels cosmètics ara té un nou camí per explorar.

Però potser l'ús més immediat el farà la policia científica. Amb una petita mostra biològica recollida a l'escena del crim, es podrà predir molt millor l'aspecte del sospitós, si més no quina mena de cabells té i si és molt o poc pelut. Això, juntament amb altra informació que ja sabem com extreure dels gens, com per exemple una predicció de l'alçada o el color dels ulls i de la pell, permetrà fer retrats robot molt acurats sense que calguin testimonis ni dibuixants que interpretin els seus records.

En l'era post-Snowden, a uns els preocupa que els governs i les multinacionals acumulin terabytes de dades sobre la seva vida, per insubstancials que semblin, i a altres que la històrica opacitat d'entitats financeres d'ètica dubtosa ja no pugui ser garantida. Però el que realment espanta és que, al llarg del dia, deixem anar per tot arreu milers de mostres que contenen una quantitat ingent d'informació sobre nosaltres, que ni tan sols coneixem sencera. I ara estem aprenent a llegir-la. És com si anéssim perdent el DNI a cada cantonada. Les conseqüències futures per a la privacitat dels individus són, ara com ara, imprevisibles.

[Publicat a El Periódico el 17-04-16. Versión en castellano.] 

Sóc un animal al Món Llibre

Pares! Tiets! Padrins! Si teniu una criatura a mà aquest cap de setmana, aprofiteu per portar-la al Món Llibre, que és una mena de Sant Jordi avançat per nanos que fan a Barcelona, al costat del MACBA. Hi ha un munt d'activtats interessants, però no us perdeu la màquina que converteix nens en animals (si no ho eren ja abans), per a què els petits es puguin sentir per un dia com l'Arman, el protagonista de Sóc un animal.

Escriptors i venedors

Aquesta setmana fa anys de la mort d'un escriptor que admiro molt, Kurt Vonnegut. Aquesta és una dada sense cap més rellevància, però em serveix d'excusa per fer-vos-en propaganda (llegiu Bressol de gat o Mare nit, per començar, molt millors que la majoria de llibres que trobareu a les taules de Sant Jordi) i posar-vos una cita que s'escau molt a aquestes dates:

“I'm not a drug salesman. I'm a writer."

"What makes you think a writer isn't a drug salesman?” 

(Cat's Craddle)

Sant Jordi ha passat de ser el dia en el què els escriptors eren tractats com famosos per ser el dia en què els famosos són tractats com escriptors. Almenys l'efecte secundari que té és omplir una mica les arques de les editorials i llibreries, cosa que ens va bé a tots. Així que la setmana que ve, sortiu i compreu llibres!

(Nota final per als professionals: la màxima que surt a la foto és potser la norma més important que segueixo quan escric. Proveu-ho. Els vostres lectors us ho agraïran.)

Escalfant motors per Sant Jordi

S'acosta Sant Jordi i, com cada any, un grapat dels meus amics, coneguts i saludats tenen llibre al carrer. Jo ja us he explicat altres vegades que, si puc, intento que no surti res meu durant aquestes dates perquè la lluita per la supervivència als taulells i aparadors és massa intensa. L'allau de novetats es menja tot el que no són bestsellers, ja se sap.

Enguany he estat a punt de trencar aquesta tradició (que només m'he saltat quan m'han obligat els premis) amb el tercer volum de la sèrie Sóc un animal, però al final diversos impoderables han fet que es retardi una mica el llançament. Ja va bé. Mentrestant, els dos primers volums segueixen "vius", com podeu veure a aquesta bonica foto promocional que acompanya el post. Sembla que de moment estan agradant molt als lectors, com podeu llegir en aquesta nova ressenya i aquesta recomanació, o sigui que si teniu a l'abast nanos de vuit anys o més i busqueu un llibre que els atrapi, no cal que mireu més. I això és el que en deien al Cavall fort:

Deixeu-me que acabi la promo (ho sé, per Sant Jordi tots els escriptors ens fem una mica pesats) recordant-vos que podeu votar Un viatge inesperat a la llança de Sant Jordi. La coberta, fantàstic homenatge del Sergi Càmara a la màquina del temps, s'ho mereix!

Us deixo amb un petit spoiler/preview del que podreu trobar al tercer llibre de la sèrie, Missió (gairebé) impossible, que arribarà a temps per les vancances d'estiu: un nou personatge, el malvat president de Virolainek, que potser us recordarà a algú... Seguirem informant.

(Pausa)

He estat uns dies en pausa, veient sortir el sol per un altre horitzó. Ja no recordava com és el sol del sud i el primer dia em vaig cremar la pell només passejant una estona pel carrer. Ara tinc una mena de moreno paleta propi dels guiris. I és que aquestes coses no ens passen aquí dalt!

A part de fer vitamina D, l'altra activitat principal d'aquestes petites vacances ha sigut llegir, que és un dels plaers als quals val la pena abandonar-se quan en tens ocasió. Aquí sota podeu veure l'hereu practicant l'esport de la lectura en diferents localitzacions idíl·liques. I ara tornem a la realitat dels cels grisos anglesos, fins la propera desconnexió.