Crònica d'un dia a Girona

Dijous passat vaig fer una visita llampec a Girona (per un bon motiu, com ara veureu), així que he pensat que us en faria un petit reportatge fotogràfic, seguint la tradició d'aquest blog.

Vaig anar-hi per primer cop fent servir el tren ràpid des de Barcelona (a la foto, un paisatge passant a 200 km per hora per la finestreta). No em va donar ni temps de llegir el diari, va anar molt puntual i em va sortir prou bé de preu. Si el transport públic funcionés sempre així de bé, seria molt més fàcil tenir dies sense cotxes a les grans ciutats...

Feia temps que no voltava per Girona, una ciutat que m'encanta i que conec bé, així que vaig aprofitar que em sobrava una estona per fer una mica el turista. Aquest cop vaig anar directament als llocs més clàssics, els que normalment no visites si no ets un guiri. A més, no havia tornat a la catedral des que l'havien convertit en el Sept of Baelor de King's Landing i això es mereixia una selfie. Vaig trobar a faltar el mar que se suposa que hi ha davant de les escales quan surten a la sèrie Game of Thrones... hi queda molt bé!

També vaig passejar pel call, amb els seu fabulós laberint de carrers estrets i costeruts. Aquest de la foto d'aquí baix era dels pocs que no estava ple de gent. De bon matí la ciutat ja estava farcida de turistes tafanejant-ho tot, parlant desenes d'idiomes diferents, consumint a les terrasses i aturant-se a totes les botigues de souvenirs que han proliferat com bolets. Està bé que no sigui Barcelona la que se'ls emporti tots i que la riquesa que aporten es reparteixi per tot el territori, però imagino que també deuen haver-hi veus crítiques que discutiran el model turístic de la ciutat, que és possible que a estones s'acosti a la saturació, pel que vaig veure. Suposo que és inevitable aquesta mena de debat.

Aquesta vegada, passejant pel barri, se'm va ocórrer pensar que, de fet, tinc un 12.5% de sang jueva (d'un besavi de part paterna, xueta mallorquí, com demostra el nas ganxut del meu pare, que sembla tret d'una caricatura), així que la història d'aquestes pedres és també una mica la meva, suposo, encara que m'hagi arrribat molt diluïda. No n'havia sigut tant conscient des que vivia en un barri a Nova York amb molt presència jueva i els hasídics m'aturaven constantment per fer proselitisme. Se'm deuria notar aquest 12.5% al nas (tot i que el tinc ben recte...).

Però anem al motiu principal de la visita. Vaig baixar a Girona a recollir el 31è premi Ramon Muntaner, per una novel·la que he escrit a quatre mans amb Ricard Ruiz Garzón i que hem titulat Herba negra. Aquí ens veieu asseguts, envoltats dels altres guardonats de la nit dels Premis Literaris de Girona, entre els que hi veureu Xevi Sala, que es va quedar el Bertrana, i el gran Adrià Puntí, un ídol meu de joventut que continuo admirant molt (el seu últim disc, després d'un llarg temps de silenci, és del millor que ha fet). M'havia fet un tip de veure els Umpah-pah en directe durant els 90, i va ser tot un goig poder compartir dinar i cerimònia amb ell, i a més sentir-lo interpretar al piano la cançó que va guanyar el premi Cerverí a la millor lletra.

Si al matí hi va haver-hi la roda de premsa, una sessió maratoniana de fotos sota el sol al terrat d'un hotel i el dinar privat amb els guanyadors, a la nit es va fer l'acte ofical d'entrega dels premis a l'Auditori. Va ser una sorpresa molt agradable que, entre les moltes autoritats, hi assistís el President de la Generalitat. La cultura és una de les bases fonamentals d'un país i una societat i, per tant, trobo que els polítics tenen l'obligació de recolzar-la sempre que puguin. Que el President actual en sigui tant conscient és molt bon senyal. 

En la foto de dalt, que va fer el company Aitor Roger, es veu com aprofito que som tots a l'escenari per fotografiar el públic que omplia l'auditori. El que estava fent, de fet, era retratar com el President ens retratava. Aquí en teniu la prova (és el tercer per la dreta, a primera fila). Després, va tuitejar la imatge. Que el President utilitzi les xarxes socials amb tanta naturalitat és un altre bon senyal.

Vam tenir l'oportunitat de parlar una estona amb ell i ens va fer una defensa aferrissada de la literatura juvenil, i va reconèixer ser-ne  consumidor, com també ho som en Ricard i jo mateix. És una etiqueta que no ha d'espantar als adults: hi ha llibres considerats juvenils que són obres mestres per a tots els lectors. Vam coincidir tots tres en creure que cal tenir-ne cura si ens volem assegurar que no perdem lectors a la franja d'edat més crítica, l'adolescència, i assegurar-nos que es converteixen en lectors adults. Que el President tingui tanta sensibilitat amb els temes relaciont amb la cultura i no es talli a l'hora de parlar-ne en públic és un senyal fantàstic (i poc habitual). També vaig aprofitar per fer-me una selfie amb el meu coautor...

... i una altra amb les que seran les editores del llibre (més una de regal) i la cap de premsa que ens ajudarà a donar-lo a conèixer.

Ja us explicaré amb més detall d'aquí un parell de mesos (el tindrem al carrer el 23 de novembre) de què va Herba Negra. Només us avanço, de moment, que segueix bastant els principis que ja vam plantejar a Ullals amb en Sebastià Roig: una novel·la d'acció, per a tots els públics, amb elements fantàstics i de terror, bones dosis de sexe i violència, una trama amb vocació universal i uns escenaris molt locals (i, altre cop, amb força presència de les comarques gironines). Sé que a uns quants de vosaltres segur que us agradarà, i espero que uns quants més també us animareu a tastar-la.

Per acabar, us deixo amb el tradicional recull de premsa per si en voleu saber més coses:

El Punt Avui
Diari de Girona
L'illa dels llibres
Ara
Vilaweb
El Periódico
El País
La Vanguardia
Nació Digital
3/24
Biblioteca jove de Blanes
El Bilbionauta
Directe!cat
Cultura 21
20 minutos
President.cat
El dimoni
Diputació de Girona