Aquesta ha sigut la setmana dels Nobels científics (encara queden per donar el de Literatura i el d’Economia), l’únic moment de l’any que els investigadors som tractats com a famosos prou dignes per a sortir a la portada dels diaris. Aquesta setmana també és el moment més temut per molts periodistes, que han d’esforçar-se a parlar de temes terriblement complexes només amb l’ajut de les crosses que proporcionen les notes de premsa de la Fundació Nobel. Hi ha vegades que costa bastant (explicar el de Física d’aquest any és tot un repte, per exemple) i altres que l’impacte és fàcil de veure fins i tot pels qui no són experts.
El darrer Nobel de Fisiologia o Medicina és d’aquest últim grup. Se l’ha emportat una persona en solitari, cosa poc habitual en aquesta categoria (només ha passat dos cops des de principis de segle). Es tracta del microbiòleg japonès Yoshinori Ohsumi i el motiu ha sigut el descobriment de l’autofàgia. Per poques nocions de grec que tinguem, és fàcil deduir que aquest fenomen està relacionat amb el fet de “menjar-se a un mateix”. Què vol dir aquesta mena de canibalisme quan parlem de cèl·lules?
Quan hi ha una situació estressant, per exemple una manca important d’aliments, qualsevol cèl·lula reacciona defensant-se de la millor manera que sap. Una opció pot ser “reciclar” part del seu contingut per transformar-lo en els nutrients que tant necessita i poder sobreviure així fins que les condicions millorin. D’això se’n diu autofàgia. Naturalment, l’autofàgia portada a l’extrem pot arribar a destruir la cèl·lula afectada, cosa que també pot ser convenient per a l’organisme en certs moments. Així doncs, és una arma de doble tall que, en totes les seves facetes, resulta molt útil per a la supervivència. Per això, malgrat que Ohsumi la va estudiar en els llevats, s’ha vist que pràcticament totes les cèl·lules tenen programats aquests mecanismes, per si mai els necessiten. Si, pels motius que siguin, l’autofàgia falla, poden accelerar-se problemes com el càncer o la malaltia de Parkinson.
Aquest any, alguns esperaven que un dels Nobels anés als descobridors del CRISPR-Cas9, un mètode simple i efectiu de manipulació genètica que s’ha popularitzat recentment i que pot arribar a trastocar molts aspectes de la nostra societat (de moment, ja ha revolucionat com treballem als laboratoris). Curiosament, aquests sistema es va desenvolupar a partir del descobriment original que va fer als anys noranta Francis Mojica, un microbiòleg de la universitat d’Alacant. Les esperances que un espanyol guanyés un Nobel científic (que seria només el segon de la història, després de Ramon y Cajal) de moment s’han esvaït, però mai se sap què passarà més endavant.
A diferència dels Nobel de Literatura i, sobretot, el de la Pau, que solen anar envoltats de polèmica i regir-se per criteris no sempre objectius, els premis científics rara vegada es poden discutir. Solen atorgar-se a investigadors que han fet mèrits de sobres per rebre la medalla, i que estan esperant pacientment el seu torn. No he vist mai que ningú hagi dubtat de la qualitat d’un descobriment premiat en aquestes disciplines. Com a molt, a vegades hi ha hagut queixes perquè algú que havia contribuït de forma important a un descobriment s’havia quedat fora de la terna, però això és un problema inevitable quan s’han d’escollir un màxim de tres noms d’un treball que sempre és multidisciplinari i multitudinari.
Ara bé, com en tots els premis, els jurats són humans i, per tant, susceptibles a pressions de tota mena, subtils o no. De la mateixa manera que els lobbies de les productores són essencials per fer decantar els Oscars, també en el cas dels Nobel és diferent si darrera d’un científic hi ha universitats com la de Cambridge o la de Harvard (sempre presents al top 10 de totes les classificacions i, naturalment, farcides de Nobels), la universitat de Tokio (on Ohsumi va fer els seus principals descobriments i que està al top 40) o les d’un país, com el nostre, que no en té cap entre les 150 millors.
En tot cas, el premi de Medicina d’aquest any ens demostra que un científic que estudia un organisme tan humil com el llevat pot arribar a fer descobriments capaços de canviar la manera que tenim d’entendre el món. I, a més, és la prova que els mecanismes bàsics de la vida són transversals i compartits entre tots els éssers vius d’aquest planeta, des dels microbis més minúsculs als organismes tan complexes com els humans. És motiu suficient per quedar-se amb la boca oberta una bona estona.
3 comentaris:
Un petit apunt col·lateral: sóc parent de Francisco Mojica.
Òbviament no ens assemblem en res.
I, si t'he de ser franc, crec que el vaig vore per últim cop a un funeral fa uns deu anys.
De vertiat, Josep? Tot un honor! Queda amb ell més sovint, home, potser ser t'enganxa alguna cosa! ;)
Per a vore'l més sovint caldria que es morís algun parent comú, i ara mateix no estic jo per anar perpetrant assassinats.
I pel que fa enganxar coses, home.... El talent científic està molt bé, però i si això va lligat a l'alopècia? El senyor té un crani ben airejat.
Publica un comentari a l'entrada