divendres, 2 de juny de 2017

Carles Capdevila


Fa cinc anys vaig començar a escriure a les planes de ciència de l'ARA, diari en el qual encara col·laboro. Vaig conèixer el Carles Capdevila una mica després, en una visita que vaig fer a la redacció. Quan el vaig veure em vaig presentar i li vaig fer la broma que "treballava per ell". El cert és que l'ARA ha crescut seguint sobretot la visió que el Carles tenia de què ha se ser un diari (amb l'ajut de tots els altres professionals excel·lents que hi estan implicats, naturalment), i d'una manera o altra tots els qui hi col·laborem seguim gustosament aquestes directrius.

Ara fa un parell d'anys vam passar un dia plegats passejant pel meu poble per un reportatge que estava fent pel diari. Asseguts davant del mar, menjant un peixet a la brasa al xiringuito de Cala Bona, em va explicar un munt d'anècdotes de la seva feina de director de diari, que comportava un poder amb el qual se sentia força incòmode. El periodisme que li agradava fer era d'una altra mena. Gaudir d'una conversa reposada un dia assolellat de primavera era molt més el seu estil (fins i tot va reconèixer sentir-se culpable per estar-s'ho passant tant bé treballant).

El Carles deixa un llegat important en molts àmbits de la comunicació i un munt de gent que el trobarà a faltar, com es pot veure fàcilment per tots els missatges que corren avui per les xarxes. No cal repassar els seus èxits, que són ben coneguts. Em quedo amb una cosa, potser menys recordada, que és el seu llibre Nova York a la catalana, fruit del parell d'anys que hi va passar treballant. La majoria d'exiliats catalans que vaig trobar a Nova York en tenien una còpia, comprada o regalada per un familiar benintencionat. Era una mica la nostra bíblia. Vam passar més d'un cap de setmana fent servir el llibre de guia, recorrent tots els punts de la ciutat on els catalans havíem deixat empremta. Em va fer il·lusió conèixer l'autor uns anys després i poder-li dir en persona que el seu llibre s'havia convertit en tot un clàssic de l'emigrant.

8 comentaris:

pons007 ha dit...

Doncs si, es trobarà a faltar, i més la gent com tu que té va tenir la sort de compartir bons moments amb ell

XeXu ha dit...

Macos aquests records. Una pèrdua sentida, perquè en els darrers temps ha estat gairebé sempre d'actualitat. Seguim ampliant la llista de motius pels quals no podem deixar de lliurar la guerra que estem lliurant.

Gemma Sara ha dit...

Buscaré aquest llibre, jo li tinc carinyo al llibre que va escriure sobre tenir fills, li vaig regalar a la meva parella quan estàvem a punt de ser papes. Ha deixat empremta en molta gent, i estic contenta d'haver-lo tingut uns dies de profe, va ser una experiència molt maca i va fer de catalitzador d'un grup que ens seguim fent. Molt boniques les fotos i el que expliques!

Elfreelang ha dit...

Un goig haver compartit feina, records, i aquest moments viscuts i compartits amb en Capdevila , deixa un un buit important en la cultura i el periodisme i també un bon llegat i un pòsit impagable que perdurarà en el temps, gràcies per compartir aquestes vivencies !

Montse ha dit...

Em permets compartir al meu fb?

Salvador Macip ha dit...

Endavant, Montse. Gràcies!

Josep ha dit...

No el vaig conèixer en persona. Al meu blog l'he esmentat dos cops: Parlant d'un cinefòrum (http://descans.blogspot.com/2008/09/cine-frum-coses-que-es-quedaren-al-pap.html) i criticant el seu diari (http://descans.blogspot.com/2013/07/escandalosa-escandalitzacio.html).
Suposo que algú com ell faria escriuria un gag de la gent com jo, que escriu criticant els altres i, quan d'aquests mor, s'afanya a maquillar o esborrar allò que ha escrit.

Salvador Macip ha dit...

Josep, la música que va sonar al seu funeral era precisament de la pel·lícula que comentes. No crec que hi hagi res de dolent en estar en desacord amb algú i escriure-ho. En Capdevila tenia un estil propi molt clar i com sempre en aquests casos, o t'agradava o no. No cal que maquillis res!