El repte de la manipulació genètica

[Començo les reposicions amb un article publicat fa tres anys i mig que, curiosament, està de rabiosa actualitat gràcies a uns avenços recents, les dimensions ètiques dels quals vaig discutir  fa no gaire. ]

Els humans hem modificat genèticament éssers vius fins i tot mil·lennis abans de saber què era un gen. Per exemple, des que va aparèixer l'agricultura hem estat seleccionant d'una manera molt rudimentària les característiques que més ens interessaven de les plantes. Passa el mateix amb els animals domèstics: han patit segles d'encreuaments planificats per potenciar els trets que més s'avenen a les nostres necessitats. A partir de la segona meitat del segle XX, la ciència va permetre accelerar aquest procés. Entendre que els organismes estan definits pel seu ADN va ser el primer pas per manipular al laboratori. Això ens ha permès afegir (i treure) gens específics de vegetals o animals, el que globalment anomenem transgènics.

Deixant de costat l'impacte que puguin tenir en la cadena alimentària, aquestes alteracions genètiques són una eina imprescindible als laboratoris de tot el món. Gràcies a aquestes alteracions descobrim com funcionen els gens i trobem tractaments per a malalties. Els científics treballem habitualment amb aquests transgènics, des de mosques fins a cucs passant per peixos i, potser el que és més habitual, ratolins. Actualment podem jugar amb l'ADN d'una manera molt precisa, fins al punt que sabem apagar o encendre gens en moments concrets i així aconseguir animals immunes al càncer o amb una esperança de vida molt més elevada del que és normal, per citar dos exemples.

Veient aquests resultats prometedors, podríem preguntar per què no ho apliquem directament als humans: en principi, modificant els nostres gens podríem fer-nos resistents a emmalaltir, millorar-nos en general i potser avançar una mica cap a la immortalitat. Hi ha dues raons que ens ho impedeixen. La primera és que és il·legal. Tots els països tenen lleis que condemnen la manipulació d'embrions perquè, amb els coneixements que tenim, les conseqüències serien imprevisibles i els resultats podrien vulnerar els drets humans més bàsics. Però aquest és un motiu formal: que estigui prohibit no significa que en un moment donat algú no decideixi saltar-se les normes i provar-ho. La segona raó és que és impossible: per motius que no estan del tot clars, no s'ha aconseguit utilitzar amb èxit aquests procediments en cap tipus de primat, i això descarta també els humans.

Una de les notícies científiques de l'any passat va ser el descobriment d'un nou sistema per editar el genoma anomenat CRISPR-Cas, que permet tallar i enganxar seqüències d'una manera més ràpida i efectiva. És una troballa extremadament útil per als que preparen transgènics per a la investigació. Un article publicat a la revista Cell a principis de febrer d'aquest any suggereix, a més a més, una altra possibilitat. Utilitzant el CRISPR-Cas, uns investigadors de la Universitat de Nanquín, a la Xina, han aconseguit crear els primers macacos manipulats genèticament. Això podria servir per estudiar fenòmens biològics en un model evolutivament més pròxim, encara que ja fa temps que els experiments en micos s'han reduït molt. Ara ja només es fan en casos excepcionals i quan no hi ha una altra alternativa vàlida. Per tant, les aplicacions reals del descobriment segurament seran poques.

Però si mirem una mica més enllà entendrem que aquesta notícia significa que hem superat l'última barrera tècnica de la manipulació genètica: ja funciona en primats. ¿Arribarà el moment en què pensarem d'intentar-ho també en humans? Ara com ara no ens hem de preocupar, perquè el sistema no és gaire efectiu: es van necessitar 180 embrions per aconseguir-ne 83 que poguessin ser implantats en úters, dels quals només 10 embarassos van progressar i, al final, va néixer només un mico transgènic. Uns números així fan que no sigui èticament factible traslladar-ho a la nostra espècie. Almenys de moment.

Els protocols sens dubte milloraran i, al llarg de les pròximes dècades, probablement ens trobarem en un punt en què l'única cosa que ens impedirà modificar-nos serà la voluntat de fer-ho. ¿Què passarà llavors? ¿Seguirem defensant una prohibició universal pels possibles mals usos, malgrat els beneficis que se'n podrien derivar? Potser nosaltres no, però els nostres fills, o com a molt els nostres néts, hauran d'implicar-se en el debat, perquè aquest pot ser el canvi més important de la humanitat en tots els seus mil·lennis d'història. ¿Estarem alguna vegada a l'altura per poder usar aquest regal de la forma adequada? ¿Quin futur espera a la humanitat una vegada hàgim après tots els secrets de la genètica? ¿La nostra destrucció o el pas a un nou estat evolutiu? Confiem que, de la mateixa manera que hem evitat que el descobriment de l'energia nuclear ens esborri del planeta, serem prou intel·ligents per superar també aquest repte.

[Publicat a El Periódico, 22/02/14]