El dia que vaig conèixer Terele Pávez

Terele Pávez (1939-2017)

Era la tardor el 1995 i, com teníem per costum, la meva futura esposa i jo estàvem a Sitges, guadint del festival de cinema. El pressupost que teníem per aquella època no arribava gaire lluny (i l'invertíem en tantes sessions com el cos podia aguantar), però intentàvem almenys una nit passar-la en un hotel decent. I aquell any vam tenir sort de trobar una oferta al Gran Sitges, que era on s'allotjava tota la gent del món de la faràndula.

De bon matí, vam sortir emocionats de l'habitació per anar a esmorzar a l'hotel al costat d'algun famós i agafar forces per la marató del dia. El passadís estava desert, i donava aquell mal rotllo típic de The Shining (només faltaven les bessones), segurament gràcies al fet que teníem les neurones sobrecarregades d'imatges terrorífiques. Per això caminàvem rapidet, amb ganes d'anar cap a zones més concorregudes.

Llavors, de cop i volta, apareix la Terele Pàvez del no res, com si s'hagués materialitzat davant nostre. Feia cara d'atabalada, fins al punt que semblava sortida d'alguna pel·li xunga d'aquelles que vèiem en sessions golfes. Se'ns planta davant i ens diu molt nerviosa: "Vosaltres esteu amb els de El día de la bestia, oi?". Ens vam quedar tan glaçats que només vam aconseguir respondre "eh... uh... n-no". Llavors li va canviar la cara i, enlloc de semblar una assassina buscant víctimes, es va convertir en una senyora amabilíssima que es va disculpar per l'ensurt que ens havia donat i ens va explicar que l'havien deixat tirada, que l'esperaven en algun lloc i que no sabia com arribar-hi. Li vam dir que ens sabia greu no poder-la ajudar i ens vam acomiadar desitjant-li sort en la seva recerca. 

Aquella mateixa nit la vèiem a la premiere de la pel·li de l'Àlex de la Iglesia a l'Auditori i pensàvem que a partir d'ara podríem explicar que aquell tros d'actriu que omplia la pantalla només amb la mirada gairebé ens dona infart un dia en un passadís solitari.