Votareu

Aquesta setmana ha sigut molt intensa, i culminarà en un 1 d'octubre que, passi el que passi, serà històric i ho canviarà tot. Aquesta revolució s'ha retrasmès sobretot per twitter (i altres xarxes), que és el format idoni per expressar amb brevetat i immediatesa com et sents cada cop que llegeixes una notícia relacionada amb el Procés. Però volia deixar també constància al blog d'algunes de les coses que penso sobre el tema.

He començat el post penjant la captura de pantalla de la meva última contribució a la revista Esguard, que és un resum de com crec que es veuen les coses a fora. A part d'això, ja m'he posicionat a altres llocs signant manifestos de tota mena, i fa no gaire vaig fer una entrada sobre ciència i independència de convidat en un altre blog (aquí). Només volia afegir que, de la mateixa manera que ja he fet, espero que vosaltres també pugueu expressar la vostra opinió aquest diumenge. I que això serveixi per demostrar al món quina mena de poble som i quina mena d'interlocutors tenim a l'altra banda.

Us deixo amb uns minuts musicals (una cançó que cantava fa gairebé quaranta anys sense entendre del tot i que aquests dies ha pres una rellevància especial) i reitero el desig i el convenciment que aquest diumenge votareu.

Ressenya: Selfis

[Setmana crítica, políticament parlant, però deixaré l'activisme pel twitter i el facebook i continuaré la sèrie de ressenyes que tenia previstes per l'inici de temporada, abans que l'actualitat ens tingués a tots pendentsde jutges, ministres i vaixells pintats amb els Looney Tunes.]

Selfis és una novel·la força especial. Els autors, Ricard Ruiz Garzón (la meva mitja taronja a Herba Negra) i Saïd El Kadaoui Moussaoui, han volgut posar-se en la pell d'uns adolescents de Santa Coloma que estan de viatge escolar al Marroc i explicar una història usant només les xarxes socials, sobretot missatges al facebook o whatsapps. El plantejament us pot semblar més o menys esperable (jo mateix he fet servir les xarxes com a truc narratiu), però el resultat no ho és gens. El llibre funciona com una versió multicultural i batxiller de Jules et Jim, amb un misteri de fons, que és saber què va passar al concert de Franz Ferdinand que va precipitar la crisi del trio protagonista. Pel mig es barregen temes identiaris, el descobriment de la sexualitat, l'entrada a l'edat adulta, el poliamor, etc, de manera que potser se la podria definir com una novel·la iniciàtica del segle XXI.

El primer que cal dir és que l'esforç per reproduir el llenguatge dels adolescents contemporanis de Santa Coloma és fenomenal. No sé si s'havia fet abans una cosa semblant. Hem tingut recentment novel·les exitoses que explotaven variants dialectals del català poc habituals en la literatura, però això va un pas més enllà, perquè crea un idioma nou. Tardes unes planes a acostumar-t'hi, però un cop t'hi trobes ficat funciona perfectament. Cal felicitar els autors tant per això com per treure-li el màxim suc del format dels missatges a xarxes socials per fer avançar la trama. La història té les dosis adequades de girs i misteris que et fan continuar llegint, tot i que té més reflexió que acció. Potser discutiria la revelació final, que m'ha semblat prescindible, però la resta quadra bé.

En resum, un llibre força únic, un experiment interessant amb molts punts a favor que mereixeria haver tingut una mica més de ressò.

Assassins de Girona

Aquesta setmana hauríeu de poder trobar ja a les llibreries l'últim recull territorial de Llibres del Delicte. Dic territorial perquè l'editorial de Marc Moreno ha començat una sèrie d'antologies de relats negres organitzades per zones. El tret inaugural el van donar els Assassins de Ponent antologats per la Ramona Solé, i ara ens toca els torn als de les comarques gironines (mentre esperem una entrega tarragonina que ja s'està gestant).

Al llibre trobareu contes de totes menes i estils, d'autors ben variats, com podeu veure aquí. Jo he escrit poca cosa negra (gairebé l'única és aquella novel·la a vuit mans que també va publicar Llibres del Delicte), però ha sigut un honor que em convidessin a participar-hi. El meu conte, com faig sovint, intenta explorar els límits del gènere. Si el llegiu ja em direu què us ha semblat. Segurament serà la darrera novetat meva d'aquest any.

Si voleu més informació, han parlat del llibre aquí:

El Punt/Avui A l'ombra del crim
De tot una mica
En clau de negre
Tumateix llibres
L'escriba
La petita llibreria
La màgia dels llibres

¿Encara evolucionem els humans?

Un efecte inesperat d’aquesta dècada convulsa que estem vivint ha sigut la recuperació d’imatges que ja haurien d’estar superades. Una colla de monstres pretèrits, que suposàvem morts i enterrats feia temps, van sortint de les seves tombes i es passegen de nou per països suposadament civilitzats. Si mirem als Estats Units, per exemple, durant un cert temps el paradigma de societat avançada que ens servia de referent, tornem a tenir feixistes cridant orgullosos pels carrers; llibertats retallades en nom de la seguretat; la separació de poders, baula fundacional de la democràcia, cada cop més diluïda; mitjans de comunicació convertits en altaveus de la demagògia de qui els paga les factures, com la cadena Fox, mentre se’n difama, amenaça o silencia altres, com la CNN; discriminació sistemàtica d’una part de la població, sigui pel sexe, pel color de pell o la ideologia; polítics enrocats en idees obsoletes, començant pel seu president, que han perdut la por a fer que la mentida sigui el fonament on edifiquen el seu programa; i, al mig de tot plegat, una majoria que es deixa manipular sense qüestionar-se pràcticament res. Els qui es pensaven que l’última revolució ideològica, la dels anys 60 i 70, havia eliminat per sempre aquestes relíquies històriques han pecat d’optimistes.

L’home no ensopega dos cops amb la mateixa pedra: ho fa constantment. I això passa perquè certs comportaments estan integrats en la nostra espècie gràcies a la selecció natural, gràcies al fet que en algun moment clau del nostre passat ens van donar alguna mena d’avantatge essencial. L’estat basal dels humans és la xenofòbia, el masclisme, el totalitarisme i el sistema de castes. Malgrat tots els esforços que fem per evitar-ho, mai no deixarem de sentir-nos-hi atrets. No culpeu ningú més que la biologia: és l’estructura social que vam adoptar espontàniament en funció del que ens permetia sobreviure millor, com ho han fet els altres animals del planeta. 

Però nosaltres som diferents. El nostre cervell privilegiat ens ha donat la capacitat de canviar les cartes que ens venien donades. A poc a poc, hem anat trobant alternatives a aquest sistema operatiu que teníem instal·lat per defecte. Ens vam passar gran part del segle XX desobeint una sèrie d’instints que ens coartaven el progrés, per poder construir així un model diferent, més d’acord amb el nou format de justícia que es formava en l’imaginari col·lectiu. Hem d’estar orgullosos, doncs, de no estar ja a mercè dels dictats biològics, d’haver-nos sortit del camí marcat a nivell social. Per això fa mal veure que, darrere la cortina impol·luta de la civilització moderna, seguim sent tan bèsties com sempre. Es tracta de no abaixar mai la guàrdia perquè, arribats a aquest punt, evolucionar significa evitar que l’evolució ens imposi les seves normes.

¿Funciona també la premissa a nivell individual? Part fonamental de la construcció d’aquesta societat més igualitària que perseguíem era carregar-se la màxima sagrada de la supervivència dels forts. Això vol dir afavorir que no tan sols els més aptes aportin els seus gens a la barreja que defineix l’espècie. Això vol dir, un cop més, pervertir els principis de la selecció natural. I així ho estem fent. Per exemple: la medicina moderna ha permès que no només les persones amb els millors sistemes immunes sobrevisquin a la infantesa o que un percentatge inusualment alt arribi a la vellesa. 

¿Quin efecte a llarg termini tindran aquestes ingerències? Encara és aviat per saber-ne l’impacte, perquè la nostra unitat de temps és l’any, mentre que la de la selecció natural és el segle. Però sabem que el genoma humà no és estàtic: malgrat tot, no hem frenat l’evolució. Un estudi publicat fa un parell de setmanes a la revista PLoS Biology ho confirmava. L’anàlisi de més de 200.000 mostres d’ADN concloïa que, en tan sols un parell de generacions, la humanitat ha incorporat variants genètiques que afavoreixen la longevitat. Això és inaudit. La selecció natural només actua sobre les característiques que ens fan procrear millor. No té cap necessitat d’allargar-nos l’existència, per això la nostra esperança de vida mitjana abans que hi intervinguéssim era de menys de 40 anys. ¿Per què està canviant la norma? Perquè hi ha alguna cosa que relaciona l’èxit reproductiu i la longevitat, i encara no sabem què és. Per molt que ens pensem que controlem la situació, la biologia sempre tindrà alguna carta amagada. La ciència ha de continuar ajudant-nos a lluitar per ser els que triem si volem acceptar-la o no. 

[Publicat a El Periódico, 16/9/17. Versió en castellà.]

Una mica de ciència per començar el curs

Tornem a arrencar els resums de col·laboracions de divulgació científica als mitjans amb un recull del que ha anat sortintdurant els mesos d'estiu.

Al diari ARA, vaig parlar d'una nova classe de mutacions que s'ha descobert en el que abans es deia ADN escombraria i que sembla que podrien estar implicades en el càncer. Al mateix diari explicava com una crisi política, com el que està passant aquests mesos a Qatar, té uns efectes inesperats en la ciència, a través d'un element inesperat: l'hidrogen.

Vaig contribuir també a un petit debat sobre el tema d'editar el gens dels embrions humans, que ja sabeu que darrerament s'està convertint en especialment rellevant gràcies als nous avenços.

I també relacionat amb la ciència, però d'una manera una mica més tangencial, El País va entrevistar uns quants divulgadors perquè els expliquéssim com està el panorama de la divulgació en català. (espòiler: una mica magre, però resistim).

Acabo amb la meva contribució al blog Científics per la independència, on al llarg dels últims anys una bona colla d'investigadors catalans hem anat explicant per què creiem que la independència podria ser bona per Catalunya, sobretot considerant-ho des del punt de vista de l'impacte que podria tenir en la nostra ciència.

Crònica d'una votació

El dijous de la setmana passada, cap a quarts de sis de la tarda, hora anglesa, vaig rebre un email de la Generalitat anunciant que ja podia votar al referèndum de l'1 d'octubre. Va ser una sorpresa. El vot exterior normalment és caòtic, i més d'una vegada els emigrants es queden sense poder exercir el seu dret (ja us ho vaig explicar genèricament aquí, i també vaig us explicar la meva experiència particular i una mica surrealista aquí i aquí). Aquesta vegada, en canvi, semblava que havia de ser molt més fàcil i ràpid. Immediatament vaig tuitejar la novetat, amb una captura de l'email, i vaig posar-me en marxa.

A mi no em calen urnes i paperetes: ja puc votar! Ja us explicaré què se sent #ElisElis #referendum1O pic.twitter.com/KlDfwUiG5M

— Salvador Macip (@macips01) September 7, 2017

Només de clicar l'enllaç per descarregar-me les instruccions i la papereta ja vaig notar una sensació estranya. Aquests últims dies ha pujat molt la intensitat del debat entre les parts implicades en el Procés, fins al punt d'arribar a uns nivells tòxics que haurien de produir vergonya als qui els han estat fomentant. El resultat és que un acte tan natural com votar s'està venent com un atemptat a la raó, només per deslegitimar una de les dues úniques opcions possibles (o ens quedem igual o canviem).

No està gens clar, doncs, què passarà l'1-O. Per això en aquell moment, sol davant de l'ordinador, sense ningú que m'impedís fer el que volia fer, em vaig sentir estranyament privilegiat. Per una vegada, els exiliats ho teníem millor. Un privilegi, sí, i també una responsabilitat. Una de les possibilitats del referèndum és que ni tan sols es puguin dipositar les paperetes a les urnes, i almenys aquesta part jo la tenia superada. Per això vaig pensar que podia deixar-ne constància amb uns quants tuits més.

Vaig a votar. Aquesta papereta no la podran segrestar. Espero que les vostres tampoc. pic.twitter.com/9rLHBca5uK

— Salvador Macip (@macips01) September 7, 2017

Òc pic.twitter.com/FaUiQygXX6

— Salvador Macip (@macips01) September 7, 2017

Fet. I ara a buscar una urna per dipositar-la. Per sort en tenim a cada cantonada. pic.twitter.com/XQ9VwHocb0

— Salvador Macip (@macips01) September 7, 2017

I aquestes urnes són de ferro i la guàrdia civil no se les pot emportar. pic.twitter.com/y0NgygTWpo

— Salvador Macip (@macips01) September 7, 2017

Una mica emocionat per haver aconseguit d'una manera tan simple el que milions de catalans encara no saben si podran fer, vaig posar la papereta dins el sobre, el sobre amb els documents necessaris dins d'un segon sobre i, en sortir de la feina, vaig anar a dipositar el vot a l'urna més propera (en aquest cas, una bústia). I ja està. Pensava que l'anècdota s'acabaria aquí. Tindria uns quants likes i comentaris dels companys habituals i res més.

Però com hem vist altres vegades recentment, el tema de la independència de Catalunya amplifica qualsevol esdeveniment d'una manera desproporcionada. El fet que algú ja estigués votant mentre encara s'està discutint si l'1-O serà factible o no, va despertar interès. Gairebé immeditament vaig començar a sentir al meu telèfon alertes de retuits. Començava l'efecte bola de neu.

No sé si vaig ser la primera persona que va votar (potser sí, perquè vaig anar força ràpid) però almenys deuria ser el primer que en deixava constància, i això em va proporcionar uns inesperats quinze minuts de fama. Diputats, periodistes i personalitats diverses es van fer ressò de la meva història i van escampar-la per twitter. Ràpidament em van trucar del TN per fer-me una entrevista (em podreu veure traient el cap breument al reportatge del minut 13:40), que es va repetir en unes quantes edicions successives.


També a RAC1 van voler que els expliqués què se sentia i em vam xerrar gairebé quatre minuts al Versió RAC1, com podeu sentir sencera aquí.

Una mica més curiós va ser que em demanessin un comentari per l'Hora 25 que fa l'Àngels Barceló a l'emissió estatal de la Cadena SER. Vaig intentar explicar en un parell de minuts què se sent fent una cosa en principi tan normal com votar, després d'estar escoltant una estona, mentre esperava que em punxessin, una sèrie de tertulians diguem-ne crítics amb el Procés (però que parlaven de forma calmada i força raonada, tot s'ha de dir, allunyades de les opinions demagògiques habituals d'aquests dies). Imagino que l'audiència no deuria ser gaire comprensiva amb la meva història, però vaig fer el possible per transmetre'ls la idea principal. Ho podeu sentir aquí, a partir del minut 2.30, i ja em direu si me'n vaig sortir o no.

Mentrestant, la "notícia" corria també pels mitjans escrits i se'n feia ressò Vilaweb, el Diari de Balears, que va penjar tota la sèrie de tuits, i curiosament també l'ABC, que em va demanar informació extra a través d'un missatge privat, i El independiente. [Altres que s-hi han afegit després: La voix du nord, AFP, milenio.com]

La conseqüència directa és que vaig tenir un munt d'interaccions a twitter i facebook amb gent que s'havia assabentat del que havia passat, la majoria positives. Només s'hi van colar quatre o cinc trols que tot el que volien era burlar-se'n, del tipus "qué pone en tu DNI", ni tan sols argumentar el que opinaven (la veritat és que me n'esperava més). Tot plegat van fer que em saltessin les estadístiques. Si normalment una quinzena meva al twitter té aquest aspecte, bastant calmat, amb alguns pics aïllats de dies de tres o quatre mil impressions (la unitat de mesura d'impacte a la xarxa que fa servir twitter) quan faig algun tuit (normalment llegeixo més que no pas parlo)...

...la setmana passada les xifres es van disparar per sobre les 120.000 impressions en un sol dia, flanquejat per pics de gairebé 20.000 i 40.000, cosa que feia empal·lidir la resta de l'activitat (en 24 hores aconseguia el que normalment em costa tres mesos):

De rebot em va pujar el klout tres punts de cop (que és tota una proesa, perquè costa molt incrementar una dècima d'aquest indicador de la teva presència a les xarxes.). I tota aquesta bogeria perquè vaig posar una papereta dins un sobre.

Això no deixa de ser una demostració de com és d'anòmala la situació actual. Que votar per correu es converteixi en notícia pel fet de ser gairebé una heroïcitat, o directament una raresa, vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona. Em temo que les properes setmanes veurem més imatges poc compatibles amb els principis d'un país democràtic, i encara ens caldrà esperar fins al final per saber com acaba tot plegat. Espero que d'aquí uns dies podreu compartir moltes fotos de butlletes i urnes i uns quants milions de persones podran expressar la seva opinió, la que sigui. Seria el primer pas. El següent dependrà del resultat i ja serà tota una altra història, segurament molt més complexa i que portarà a situacions encara més inusuals.

De moment, pensem en els reptes que tenim més propers. Avui és el dia per sortir al carrer a demanar garanties per poder fer el que jo ja he fet, amb pau i alegria, com sempre. Feliç diada a tothom!

Ressenya: Pensa

Us volia parlar avui d'un llibre curiós i interessant: Pensa de Francesc Orteu. Curiós perquè no se sol fer filosofia per a tots els públics. Així com alguns científics ens esforcen a fer divulgació perquè tothom l'entengui, sembla que pocs filòsofs tenen la mateixa inclinació. Però l'Orteu no és un filòsof normal, ja ho diu en la nota biogràfica del llibre, així que no té cap problema per escriure aquest "manifest inquietant" que convida a no pensar. Atenció perquè la proposta té més suc del que sembla. El que diu, de fet, és que cal buidar el cap, no deixar-se portar pels pensaments establerts, per tornar a aprendre a pensar per nosaltres mateixos, esforçant-nos-hi, el que ell anomena "pensar a mà".

És una idea provocadora, com les que sol plantejar l'autor (recordem aquell llibre anomenat Per què no llegeixo), ben desenvolupada al llarg de les gairebé cent planes que té el llibre amb uns raonaments sòlids però fàcils de seguir. M'ha semblat bona la proposta d'individualtizar els nostres pensaments, crear-los en el buit, artesanalment, sense deixar-nos arrossegar per tot el que s'ha pensat abans, sobretot tenint en compte la mena de món on vivim, ple de gent que s'abandona a la comoditat del fast-thinking i es deixa arrossegar pel que crida més fort. Una manera útil d'estimular el pensament: buidar-te el cap per poder-te'l tornar a omplir tu sol (o "La ignorància és coneixement", com diu l'autor). Si més no és un exercici que pot ajudar a més d'un a despertar-se.

Per mi l'únic punt dèbil del manifest és que al final l'Orteu cau en una trampa que ha parat precisament aquest pensament comú que ho omple tot: que hi ha una distinció entre ciències i humanitats. A la recta final del llibre s'identifica la ciència com la font del pensament que ens ve donat (una mica el dolent de la pel·lícula), la que ens dóna respostes a tots i, per tant, ens impedeix pensar per nosaltres mateixos. Diu: "tendeix a omplir tot l'espai on podria desplegar-se el nostre pensament, negant-nos la possibilitat d'error". Però la ciència fa just el contrari, precisament identificar els buits del nostre coneixement, no acceptar res que ens vingui donat i buscar on és el límit. Per això la ciència és la nova filosofia, la pàtria de tots els qui volen saber més i entendre el món. Els científics són els que busquem la nostra ignorància (com recomana el manifest) per, un cop trobada, eliminar-la amb noves respostes. I després d'això, continuem movent el límit més enllà, no es conformem a quedar-nos en l'espai que ja està ple de coneixement, com potser molts no iniciats fan. Ens queda molt per conèixer encara, i podem exprémer la nostra ignorància sense haver de rebutjar tot el que ja hem après. La ciència construeix coneixement a partir dels raonaments dels altres, cert, però també nodreix del pensament comunitari de la nostra espècie i li busca les fronteres. Aquesta seria la conclusió que, per mi, diferiria de la tesi principal del llibre, però per la resta m'ha semblat encertat.

Pels qui no acostumen a llegir filosofia, és una manera fàcil de descobrir un món nou. I com tots els llibres que valen la pena, serveix per fer pensar una estona, estiguis cent per cent d'acord o no amb l'autor. Recomanable. Aquí podeu llegir una entrevista que li van fer a l'Orteu sobre aquest llibre.

Ressenya: Amb l'aigua al coll

[Espero que l'estiu us hagi anat bé i la tornada a la feina no us sigui gaire traumàtica! Aquestes primeres setmanes de la temporada miraré de ressenyar alguns dels llibres que he llegit aprofitant que les vacances i el ritme més reposat dels mesos calorosos (és un dir, aquí al Regne Unit) m'han permès prendre'm una mica de temps lliure. Espero que n'hi hagi algun que us interessi.]

Començo amb Amb l'aigua al coll, del científic, divulgador i escriptor Daniel Arbós. És una novel·la que es podria definir com una tragicomèdia amb missatge. Només llegint la contraportada o mirant el que se n'ha dit per internet veureu ràpidament que denuncia l'estafa de les pseudociències i se'n riu dels qui es creuen qualsevol animalada que els vengui l'espavilat de torn. Però si aquest fos el seu únic objectiu no caldria empassar-se una novel·la sencera: hi ha molts articles i blogs que fan una feina excel·lent desmuntant amb arguments raonats totes aquestes falòrnies. 

Amb l'aigua al coll funciona molt bé des del punt de vista narratiu, independentment del seu missatge. Està ben escrita, té ritme, uns personatges arquetípics però ben construïts i una trama ben portada, per bé que alguns girs siguin previsibles. No hi ha cap dubte que en Daniel sap jugar bé les seves cartes i aconsegueix construir una història que es llegeix ràpid i deixa un bon gust de boca. És un retrat acurat del món de les "teràpies" alternatives, amb els personatges sense escrúpuls que hi transiten al costat dels qui realment estan convençuts de la seva utilitat, fet amb un punt de vista irònic i sense cap mena de pietat. I a la vegada és una lectura lleugera i distreta si t'hi quedes a la superfície, però amb mala llet i intel·ligència si grates una mica. Me la vaig empassar en un parell se sessions i em va arrencar unes quantes riallades.

Com a bonus extra, vaig poder veure com l'autor em feia fer un petit cameo al costat dels admirats JM Mulet i Daniel Closa, veritables assots de les pseudociències. Espero poder continuar "tocant els collons" al costat seu durant molt temps!

Parcs temàtics

Per aprofitar el pont d'aquest cap de setmana, el que marca el final de l'estiu, vam fer una visita a Liverpool, una ciutat que fa temps que tenia ganes de veure. Un dels motius, naturalment, era el lligam amb els Beatles, un grup important per a qualsevol que estimi la música. Però no m'esperava (innocent que sóc) el parc temàtic que hi tenen muntat. Si a Barcelona ja hi ha queixes per com Gaudí a vegades és el centre de tot, no us podeu imaginar com a Liverpool expremen el tema dels Beatles. Però bé, ja que estàvem de peregrinació, vam fer les parades obligatòries. La primera, el Cavern, el bar on va començar tot, ara centre d'un carrer sorollós amb desenes de grups tocant versions en directe, trepitjant-se els uns als altres.

Fins i tot la botiga on els Beatles van comprar els seus instruments (i que ja no existeix) tenia una placa, no fos cas que desaprofitessin un lloc "històric". Per amanir-ho, els singles dels Beatles ressonaven per tot arreu, des del fil musical de les botigues als músics que hi havia a cada cantonada. Impossible ignorar-los. És clar que la majoria de turistes no ho volen pas ignorar, tot això. El carrer estava ple de gent de totes les edats amb samarretes commemoratives, una manera fàcil i ràpida d'identificar els guiris.

Aquesta botiga no tenia res d'històric, només un nom curiós.

Fer turisme de ciutat a vegades fa que els més joves es rendeixin. Durant uns moments. Sempre recuperen l'energia, no sé com s'ho fan. Aquí l'hereu fa una pausa atentament vigilat per una de les moltes gavines que creuen constantment els cels de Liverpool.

Liverpool és també la ciutat que ha vist néixer altres gups força coneguts (com els meus estimats OMD), però tot el que es mereixen és aquest monument en forma de vaca a la zona del moll. No són tan rendibles com els Fab Four...

...els quals pots exprémer fins i tot en forma de llaunes de caramels amb noms suposadament ingeniosos.

Liverpool també té museus no relacionats amb els Beatles, com una sucursal de la Tate Gallery. Però hi ha poca cosa interessant, pel meu gust (i això que m'agrada l'art contemporani). Algun Mondrian, Picasso i Pissarro de segona, i molt art conceptual de poca volada. Que serveixin de mostra aquests dos eslògans de gran format.

Les exposicions temporals, sobre Tracey Emin i William Blake estaven bé, això sí. Però no en tinc fotos.

Encara que ho sembli, aquest no és un dels eslògans que deia. Ni tan sols estava al museu. És un vàter de veritat, no un homenatge a Duchamp.

I aquest és un exemple que de caradures que es volen aprofitar dels artistes n'hi ha a tot arreu. Molt fan de l'indignat que va contestar l'anunci amb un retolador vermell.

Liverpool té dues catedrals, una catòlica i una protestant, totes dues immenses i modernes. I no especialment maques. Aquest vitrall està a l'entrada de la catòlica, que és la que pretén ser més contemporània (però sembla un búnker d'una pel·li de CF).

Aquest és el vitrall principal de l'altra, més tradicional, que opta per ser una recreació d'una catedral europea gòtica (i acaba contribuint a aquesta sensació de parc temàtic que domina la ciutat).

I fins aquí les fotos d'aquestes mini-vacances. Com que no us n'havia penjat gaires de l'anterior viatge, us heu hagut d'empassar aquest reportatge gràfic de Liverpool. La ciutat em va agradar, malgrat alguns detallets, la recomano. I no tan sols a fans dels Beatles.

Espero que la tornada a la rutina no us sigui gaire dura. A partir de la setmana que ve reprendrem els posts habituals al blog, aquesta vegada amb unes quantes ressenyes de llibres que he llegit durant l'estiu.