Ressenya: Què!

Miquel de Palol és possiblement l'escriptor català viu que millor domina el seu ofici (amb permís de l'Eduard Márquez, que també posaria als llocs d'honor del nostre top 10). No és tan sols que té un control absolut de la llengua, si no que narrativament és capaç de fer les filigranes que vulgui. Això a vegades dóna lloc a novel·les tan hermètiques que potser costen una mica d'empassar al lector mitjà, portant a l'extrem allò que alguns han anomentat novel·la total, però quan es centra menys en la forma i més en la història, és capaç de produir llibres igual de sorprenents, com Les concessions, Gallifa o Aire Pàl·lid/Palimpsest.

Què! pertany a aquest segon grup més assequible (però no per això de menys qualitat). És la història d'un home aparentment vulgar que s'acaba de mudar de casa i que ràpidament desenvolupa una animadversió patològica envers el seu veí, que realment és un imbècil de categoria que no deixa de tocar-li els nassos intentant fer-se-li amic. La trama és mínima, una excusa per la pirotècnia narrativa de Palol, que aquí fa gala del seu sentit de l'humor més descarnat per construir una brillant comèdia, un gènere que encara no li havia vist treballar i que, com era d'esperar, controla amb tota comoditat. A més, per tot arreu hi pots trobar perles amagades, com per exemple aquesta, molt adequada als moments que vivim: "El mal no és la crueltat (...). El mal són les riallades davant la crueltat, i la civilització és d'això dir-ne refinament".

Què! és una novel·la que flueix molt bé i es llegeix ràpid i que, malgrat la seva aparent lleugeresa, té una mala bava considerable, amb una col·lecció de perdedors ben ridícula (el protagonista m'ha recordat els personatges vividors i nihilistes de Joaquim Carbó, però en versió misògina, egoïsta, sociòpata, psicòpata i malparida, un paio desagradable que s'acaba fent entranyable, molt ben construït) i un us desacomplexat del sexe, marca de la casa. Els fans de l'autor disfrutaran, sense dubte, però també hauria d'interessar a un públic més ampli que vulgui fer unes quantes rialles amb un llibre ben escrit. Molt recomanable.

Aprofito per felicitar Angle Editorial pels seus 25 anys i per tota una colla d'encerts recents, entre ells fitxar en Palol. Se'ls ha de reconèixer la visió i les ganes de voler córrer riscs que altres editorials d'aquesta mida eviten. Aquesta setmana la meva tauleta de nit estava plena de llibres seus. Espero poder-ne comentar un altre en breu.

Ressenya: Eren ells

Reprenc les ressenyes després d'una setmana de descans (o sigui, de massa feina per escriure el blog) amb el penúltim Pin i Soler, un premi amb un jurat que darrerament està marcant una línia molt interessant (vegeu el d'aquest any, per exemple). Es tracta d'Eren ells, la primera novel·la del poeta Carles Rebassa que, a més, va rebre el Premi Ciutat de Barcelona. 

Abans de tot cal dir que és un llibre molt ben escrit, com es podia pressuposar pels tipus de premi que ha rebut. Això és evident des de la primera plana. No es veu per enlloc la vacil·lació típica de l'opera prima. En Rebassa és un bon narrador i posa els personatges sobre el taulell amb rapidesa, i després els fa moure amb agilitat, amb uns canvis de registre ben aconseguits. És una novel·la iniciàtica centrada en uns adoelscents que comencen a convertir-se en adults, en això no és especialment original, però el recurs està molt ben utilitzat. El sexe és un dels motors que els mou, però en el llibre es tracta sense donar-hi excessiva rellevància, i l'efecte és poderós. Pràcticament tots els mascles exhibeixen alguna mena de comportament homosexual, però amb tota naturalitat, sense que això xucli l'argument. Són més importants les dinàmiques de poder i les relacions que s'estableixen entre ells, que poc a poc van anunciant el drama. En alguns moments m'ha fet pensar en un Bret Easton Ellis moderat o fins i tot en Dennis Cooper quan no desfasa. 

Molts poetes tenen un problema quan es passen a la novel·la: donen més importància a la forma que a la narració. En Rebassa no cau en aquest parany i utilitza amb destresa les eines pròpies del gènere, sense abandonar tot el que ha après en els seus llibres anteriors. L'equilibri entre imatge i acció està molt ben aconseguit. En resum, per mi ha estat tot un descobriment, que em fa esperar amb ganes el següent pas endavant de l'autor. Recomanable.

Lluitar contra els prejudicis

[Vaig escrirue aquest article tip de sentir gent que fa servir arguments absurds per defensar les seves idees. Gairebé totes les posicions són acceptables, però abans cal pensar una mica per què les hem triat. Si no, la democràcia és una broma pesada.]

A tots ens agrada pensar que prenem decisions equitatives i racionals, però els prejudicis són una part inextricable del nostre comportament. No s’han de veure com un mal exclusiu de les societats modernes, al contrari. És probable que sorgissin com un mecanisme protector, perquè ens permeten emetre judicis més ràpids que no si hi intervé el raonament. Això ens pot donar un avantatge a l’hora d’evitar un perill imminent, però el preu que paguem és un nombre elevat de falsos positius: les generalitzacions que fonamenten els prejudicis resulten equivocades molts cops. Això, que és perfectament tolerable en un entorn en què prima la supervivència, com el dels nostres avantpassats, resulta un inconvenient en els entramats socials d’avui dia, on idealment hauria de prevaldre la justícia i la igualtat.

    

Però no és tan senzill lluitar contra aquesta inèrcia biològica. Tres psicòlegs de la Universitat de Harvard van crear el 1998 un test per mesurar les connexions que fem de manera automàtica (www.implicit.harvard.edu). Es tracta de classificar ràpidament paraules de connotacions positives o negatives i imatges de persones de pell clara o fosca. Fent això, queden al descobert associacions inconscients entre color de pell i bo o dolent, que el cervell utilitza perquè no requereixen la participació dels centres racionals i pot anar més de pressa. L’exercici mesura com relacionem sense voler conceptes dolents amb certs grups ètnics, però també es pot mirar per gènere, edat, orientació sexual o qualsevol altre paràmetre. Sorprenentment, persones que consideren que no discriminen mostren un biaix predeterminat en un 40% dels casos. És més: quan es repeteix el test, els resultats són semblants. És a dir, fins i tot sabent que involuntàriament no estem sent del tot equànimes, el pilot automàtic continua desequilibrant la balança.

Una conclusió d’aquests treballs seria que part de les decisions que prenem en la vida estan fonamentades en presumpcions errònies, que només evitaríem si dediquéssim prou temps a pensar-hi. Aquestes preferències amagades, juntament amb altres que potser no ho són tant, serien clau, per exemple, en la freqüent discriminació laboral per motius de gènere. Per evitar-ho, al món de la música s’han popularitzat les audicions a cegues, de manera que no se sap el sexe del qui toca l’instrument. 

    

Un truc tan simple ha fet que el número de dones que es contracta a les orquestres s’hagi doblat i ja s’acosti a la paritat. El problema és més difícil de solucionar en situacions d’estrès, quan hem de prendre una decisió en fraccions de segon. La prova és l’elevat nombre de morts de pell fosca a mans de la policia als Estats Units, que encara tendeixen a disparar més ràpid quan veuen una conducta sospitosa en una persona negra. Tot plegat demostra que els prejudicis existeixen i que no serveix de res creure que nosaltres no en tenim. No ens n’hem de sentir avergonyits: és una resposta natural de la ment. El que cal és reconèixer-ho i fer tot el possible per evitar que ens condicionin el comportament. Per exemple, desconfiant de les primeres impressions i fent l’esforç de recollir tota la informació possible abans de decidir. És important no quedar-nos amb l’opció fàcil, la que ens atrau d’una manera més espontània, perquè com que és la que més beu dels instints, és més fàcil que estigui contaminada per un biaix inconscient.

Això és especialment crític quan hem de prendre decisions que afecten el futur comú, com quan es dóna veu al poble en unes eleccions. La democràcia, que parteix de la base que tots estem capacitats per fer una tria raonada i lliure, no té en compte que els defectes inherents de la ment humana, fàcilment manipulables pels més hàbils, poden portar-nos a opcions del tot il·lògiques. Perquè la democràcia funcioni, hem de poder superar les inèrcies que el nostre entorn social ens ha implantat i triar el que és just.

    

És fals que les coses depenguin del color del vidre a través del qual les contemplem. La realitat és una, el que varia és la nostra manera d’interpretar-la. Per poder-nos-hi acostar al màxim ens hem d’esforçar. La realitat no es pot consumir passivament, com estem acostumats a fer, deixant que els líders ens imposin la seva versió. El proper cop que hi hagi votacions, tothom s’hauria de plantejar si el menyspreu per unes idees o unes persones és merescut o ens estem deixant portar per prejudicis ocults, si un anhel és realment absurd o si estem permetent que els instints parlin per nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 11/11/17. Versió en castellà.]

Ressenya: El riu encès

Tenia encara pendents algunes ressenyes de llibres interessants llegits durant l'estiu, però ha sigut difícil trobar el moment adequat per tornar a treure el tema. Ho faig avui, abans no passi més temps, començant amb El riu encès de Miquel Martín, aprofitant que l'autor acaba de treure el seu darrer llibre.

En Miquel, a part de ser un conversador il·lustrat i una persona amb la qui és un autèntic plaer compartir una sobretaula, és un dels secrets més ben guardats de la literatura contemporània catalana. És possible que el conegueu  pels seus treballs sobre Vinyoli, de quin n'és un gran estudiós, o per la trilogia que ha fet a Sidillà per rescatar el nostre patrimoni geogràfic i cultural (Els pobles perduts, Els pobles oblidats i Llegendes de mar de la Costa Brava). Però el que és sorprenent és que la seva faceta de novel·lista no tingui més ressò.

El riu encès n'és un bon exemple. És una novel·la escrita amb una atenció minuciosa al detall, des de la construcció dels personatges a la tria del temps verbal que empeny la trama. Es nota que és la labor d'algú que s'estima la seva llengua i la seva literatura, que venera els  precedents a la vegada que els actualitza. El riu encès és una novel·la del segle XX, i ho dic com un elogi. Segueix el patró dels drames clàssics catalans, rurals i de postguerra, traslladats més cap al final del franquisme. A vegades pot recordar a Jesús Montacada, en una versió més directa, o també a la Rodoreda, és clar. És un recull de perdedors que se'n van sortint com poden, una novel·la coral dividida en dues parts, amb personatges que es creuen i es van fent grans. Estan especialment aconseguides les escenes vistes amb els ulls dels nens, però també l'evolució dels protagonistes i com maduren a cops. M'ha interessat especialment el retrat que fa de com les malalties mentals afecten una família. I, finalment, se li han d'elogiar el ritme, que no decau en tota l'estona, i l'atmosfera tan ben aconseguida, que et trasllada al lloc i a l'època sense haver de perdre el temps amb descripcions innecessàries. 

Com deia abans, les novel·les del Miquel mereixen arribar a un públic ampli perquè tenen tots els elements que atrauen al gruix de lectors habituals en català. Però, a més, la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta. Tinc la impressió que pel Miquel tenir més o menys èxit té una importància relativa. La seva recompensa més gran ha de ser la satisfacció de crear aquestes petites peces d'orfebreria amb vida pròpia, que és el somni de tot escriptor. Molt recomanable descrobrir-les.

Vaga general

Perquè hi ha moltes coses que no haurien d'estar passant a Europa en el segle XXI, aturem-nos i protestem.

És difícil...

Deia ahir que tocava parlar d'alguna cosa que no fos política però és difícil quan passa el que està passant. Costa trobar paraules, i és trist que les cançons polítiques de fa 40 anys tornin a servir per expressar la nostra frustració. Que poc que hem avançat.

Que poques paraules tinc 

i les que us dic són tan gastades... 

Caldrà buscar nous camins 

on no calguin les paraules. 

Que poca força que tinc 

tants de cops l'he malmenada... 

La vull tota per demà 

quan la gesta porti l'alba. 

Quanta ràbia que tinc, 

potser cal ser gos des d'ara, 

quanta ràbia que tinc 

i no vull pas oblidar-la. 

Que poca esperança tinc, 

i potser caldrà deixar-la, 

que no sigui que esperar 

ens allunyi més dels actes. 

Quanta misèria que tinc 

sota els peus, damunt l'espatlla, 

i la vull guardar amb mí 

fins al jorn dels miserables.

Tornem a la ciència

Tot i que els esdeveniments polítics acaparen moltes planes i hores aquests dies (també d'aquest blog), no oblidem que el món continua rodant... Així que aquí teniu la dosi habitual de ciència, pels qui hi estiguin interessats.

Avui us deixo els links a tres articles publicats a l'ARA. En el primer parlo de com virus i humans hem evolucionat plegats. En el segon continuo amb els microbis i explico com, sorprenentment, s'estan usant bacteris per lluitar contra la malària. I l'últim va sobre les proves d'ADN que fa la policia científica, que aviat ens podrien proporcionar un retrat robot dels sospitosos.

Per cert, si sou professors de ciència de secundària, potser us interessaran aquests cursos que organitza la Fundació Catalana per a la Recerca i Innovació. En un d'ells faré un seminari sobre la ciència de l'envelliment, un tema que hauria d'interessar a tothom...