Deia ahir que tocava parlar d'alguna cosa que no fos política però és difícil quan passa el que està passant. Costa trobar paraules, i és trist que les cançons polítiques de fa 40 anys tornin a servir per expressar la nostra frustració. Que poc que hem avançat.
Que poques paraules tinc
i les que us dic són tan gastades...
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les paraules.
Que poca força que tinc
tants de cops l'he malmenada...
La vull tota per demà
quan la gesta porti l'alba.
Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara,
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.
Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.
Quanta misèria que tinc
sota els peus, damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mí
fins al jorn dels miserables.
5 comentaris:
Molt trist, i ja fa mesos que anem retrocedint!
Em passa el mateix. Em costa molt concentrar-me en res que no estigui relacionat amb el que està passant en el país. Per a les persones que vam viure el franquisme és com tornar enrere en el temps; estem veient coses que pensàvem que ja mai més tornaríem a veure.
Els clàssics són això, clàssics. Valen tant pel passat com pel present, per desgràcia.
També les de la Trinca tornen a estar de rabiosa actualitat. Si és que això és el que ha avançat la 'democràcia' espanyola.
ja ho pots ben dir jo he retrocedit , m'hi han fet retrocedir als temps de la meva primera joventut ....l'estat s'ha tret la disfressa de demòcrata
Publica un comentari a l'entrada