divendres, 3 de novembre del 2017

És difícil...

Deia ahir que tocava parlar d'alguna cosa que no fos política però és difícil quan passa el que està passant. Costa trobar paraules, i és trist que les cançons polítiques de fa 40 anys tornin a servir per expressar la nostra frustració. Que poc que hem avançat.



Que poques paraules tinc 
i les que us dic són tan gastades... 
Caldrà buscar nous camins 
on no calguin les paraules. 

Que poca força que tinc 
tants de cops l'he malmenada... 
La vull tota per demà 
quan la gesta porti l'alba. 

Quanta ràbia que tinc, 
potser cal ser gos des d'ara, 
quanta ràbia que tinc 
i no vull pas oblidar-la. 

Que poca esperança tinc, 
i potser caldrà deixar-la, 
que no sigui que esperar 
ens allunyi més dels actes. 

Quanta misèria que tinc 
sota els peus, damunt l'espatlla, 
i la vull guardar amb mí 
fins al jorn dels miserables.

5 comentaris:

Ramona ha dit...

Molt trist, i ja fa mesos que anem retrocedint!

Mercè Piqueras ha dit...

Em passa el mateix. Em costa molt concentrar-me en res que no estigui relacionat amb el que està passant en el país. Per a les persones que vam viure el franquisme és com tornar enrere en el temps; estem veient coses que pensàvem que ja mai més tornaríem a veure.

Helena Bonals ha dit...

Els clàssics són això, clàssics. Valen tant pel passat com pel present, per desgràcia.

Sergi ha dit...

També les de la Trinca tornen a estar de rabiosa actualitat. Si és que això és el que ha avançat la 'democràcia' espanyola.

Elfreelang ha dit...

ja ho pots ben dir jo he retrocedit , m'hi han fet retrocedir als temps de la meva primera joventut ....l'estat s'ha tret la disfressa de demòcrata