dimarts, 29 de maig de 2018

Ressenya: Permagel

Ha sigut un dels "llibres revelació" de la temporada, així que li havia de fer un cop d'ull. I val la pena, ja us ho dic per començar: les seves virtuts superen en escreix els defectes.

Permagel d'Eva Baltasar m'ha recordat una mica Més o menys jo (que també era un llibre amb una veu força particular carregada de poesia) però amb més realisme. Es tracta d'una sèrie d'episodis de la vida d'una dona, narrats en primera persona i de forma desordenada, que tracten temes com el sexe, l'amor i el suïcidi. No és tan tràgic com sona, al contrari: té un humor de fons, a vegades fi, a vegades gruixut, que compensa molt bé el dramatisme d'algunes situacions. Hi ha moments absolutament brillants (l'escena a la banyera és la primera que em ve al cap), i un dels seus principals alicients és una prosa directa i sincera però a la vegada carregada d'imatges molt potents (més pròpies potser de la poesia). El ritme, tot i ser caòtic, es manté bé i t'arrossega fins al final amb rapidesa, sense que en cap moment el llibre es faci dens.

Inconvenients? Primer, les puntes. Les primeres planes em van semblar disperses i gairebé em fan abandonar el llibre. No són per res representatives del que ve després. I el final és massa abrupte i disneyficat pel to del llibre (tot i que la recta final a l'hospital és apoteòsica). Segon, els altibaixos en el to: l'autora no s'ha preocupat de mantenir el mateix nivell d'intensitat lèxica i càrrega poètica a tot el llibre, i així tenim fragments que fàcilment podrien estar entre el millor que s'ha escrit aquest any en català, al costat de planes que semblen tretes d'un blog d'una adolescent mandrosa. Aquests són els dos problemes objectius que li he trobat. El darrer és purament subjectiu: el llibre funciona més com una successió de contes curts amb la mateixa protagonista que no una novel·la, i per mi això li resta profunditat. Trobo que una novel·la, globalment, ha de voler dir alguna cosa, per ser així més que la suma de les seves parts (els capítols). A Permagel li he trobat a faltar una direcció, una idea, cosa que es combina amb al que a vegades sembla unes ganes de voler explicar massa coses massa diferents. Però això és simplement una qüestió de gustos.

Aquests sotracs, d'altra banda molt habituals a les primeres novel·les i fàcilment solucionables amb una mica més d'edició, no resten mèrit al llibre, que s'ha de veure també com la irrupció d'una autora amb moltes possibilitats que caldrà continuar llegint. És una novel·la recomanable, dura i lleugera a la vegada, que no diu res especial però en el fons diu molt. Només per haver aconseguit aquestes equilibris aparentment impossibles ja cal aplaudir l'autora (i l'editora que l'ha descobert) amb entusiasme.

7 comentaris:

XeXu ha dit...

Primer de tot, avui no m'ha aparegut cap dimoni a l'obrir el teu blog, anem bé.

En segon lloc, he llegit ja moltes ressenyes d'aquest llibre que realment ha estat una revelació, i totes m'han convençut que no fa gens per mi. Tu m'ho acabes de confirmar, en la ressenya més sincera i objectiva que he llegit fins ara, m'ha agradat molt com en parles. Però tot i això, en la darrera visita a la llibreria no vaig poder evitar posar-lo a la maleta, perquè em segueix cridant l'atenció, tot i les advertències. Com he dit en altres blogs, no volia ser jo precisament qui parlés malament d'un llibre que està agradant tant, però ja veig que no tindré altre remei per culpa de la meva incontinència a l'hora de comprar llibres. Tanta poesia i tanta introspecció no tenen per què ser bones, els llibres que no van enlloc em cansen força, la veritat... Diguem que si tingués 300 pàgines ni de conya l'hagués comprat, tortures les justes. Però bé, tot això t'ho dic abans de començar-lo (li passaran uns quants a davant). Potser hi ha marge per la sorpresa, oi?

Salvador Macip ha dit...

Gràcies, XeXu. És un llibre que m'ha agradat, però també hi he trobat defectes, que poden fer que altres lectors no hi entrin tant. I no crec que beneficiï gens a un autor a un llibre que només se'n diguin coses bones. En tot cas, és un tipus de llibre molt concret i, independentment de si està ben fet o no, és molt possible que el tema/format no et convenci. Però dóna-li una oportunitat... Ja ens ho diràs! Per sort, com dius, es llegeix d'una revolada.

Rosa Roger ha dit...

Per molt greu que em sàpiga, aquest és un dels pocs cops que, després de llegir-vos, tinc les coses ben clares. Gràcies!

Júlia ha dit...

Podria fer una llista de 'llibres revelació' que no m'han fet ni fu ni fa, aquest n'és un, però s'ha de dir que l'han promocionat a bastament, encara no sé el motiu pel qual unes coses es promocionen tant i unes altres, gens.

Salvador Macip ha dit...

Rosa, aquesta és la gràcia de poder penjar crítiques, que els lectors potencials se'n puguin fer una idea, indepdentment de si els gustos coincideixen o no.

Júlia, estic d'acord que és una incògnita perquè certs llibres "es posen de moda". Entenc la teva reacció amb aquest, perquè sent un llibre que és sobretot una divagació, si no hi entres no hi ha res a fer. Però jo li he trobat moments motlt brillants.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

És molt important que una persona influent, com tu, doni veu a un llibre primerenc.
Ple de defectes, pel que expliques; i precisament s'agraeix aquesta explicació sincera, que posa les coses a lloc i que també destaca el teu agrat pel que fa a determinats moments de l'obra.
Bon lector, una abraçada.

Elfreelang ha dit...

jo també m'he llegit Permagel, no puc fer-ne una critica tant precisa ni detallada com la que fas , potser estic d'acord que té pàgines brillants i altres on es baixa molt el to, tanmateix contràriament a tu a mi em passar que el llibre em va atrapar des del primer moment i sigui per inèrcia o emoció quan me'n vaig adonar ja havia arribat a final ....jo crec que la autora té fusta