Som informació

La informació és poder. No cal explicar-ho gaire, això tothom ho té clar. Però potser no tots ens adonem que la biologia també és informació. De la mateixa manera que qualsevol ordinador té el seu software, el “hardware” biològic depèn d’una sèrie d’instruccions emmagatzemades en un substrat físic, susceptibles de ser llegides quan sigui necessari. Parlo, naturalment, del genoma.

Gràcies als grans avenços en les màquines que llegeixen ADN, actualment estem generant incomptables terabits de dades biològiques a preus assequibles, i els guardem en bancs, molts d’ells d’accés públic, que poden o no estar anonimitzats. Els científics els usem constantment, i això ens permet anar més ràpid en les nostres investigacions, per exemple a l’hora de dissenyar nous tractaments per una malaltia com el càncer. Fa unes setmanes vam veure’n un ús sorprenent. La policia dels Estats Units va atrapar un sospitós de ser el Golden State Killer, l’assassí que havia terroritzat Califòrnia durant els anys 70 i 80, gràcies a un banc que contenia informació genètica no d’ell sinó d’un familiar proper. Encara que siguem curosos amb les nostres dades, els parents poden revelar involuntàriament qui som, on hem estat o què hem fet. Són males notícies per als criminals.

Ara, no costa gaire imaginar que aquesta tecnologia en mans d’un estat autoritari que persegueixi i empresoni els dissidents o vulgui limitar la llibertat d’expressió podria tenir uns usos terribles. Només cal recordar l’ominós programa de “ciutadania per punts” que està implementant la Xina a cops de videovigilància i reconeixement facial. Si a sobre poguessin afegir una dimensió genètica a tot aquest control, les possibilitats d’escapar l’absolutisme d’un govern que es creu amb el dret de dictar què han de pensar els seus ciutadans serien mínimes.

Però les coses es poden complicar encara més. Fins als anys 70 del segle passat, el software biològic estava guardat en el que es veia com una memòria ROM, la que es pot llegir però no canviar. L’arribada de les tecnologies d’ADN recombinant van revolucionar aquesta idea i, a partir de llavors, hem anat perfeccionant les eines que ens permeten modificar i reescriure la informació genètica. La culminació ha sigut el descobriment del mètode anomenat CRISPR/Cas9, que permet una edició barata i molt efectiva del genoma de pràcticament qualsevol ésser viu, fins i tot dels humans.

Inspirats per aquests fabulosos instruments, un grup de científics va proposar fa poc “escriure” tot un genoma humà partint de zero. No estem parlant de retallar i enganxar trossos de text, sinó d’agafar la ploma i redactar una novel·la sencera sobre uns fulls en blanc. Una cosa semblant s’havia aconseguit ja amb un bacteri, que es va anomenar el primer organisme sintètic tot i que això no és ben bé exacte, el que assenyalava el camí a seguir. Però el genoma humà és molt més complex. Tant, que uns mesos després d’anunciar el projecte, van admetre que era massa ambiciós i van abandonar l’objectiu. De moment.

D’aquí uns anys els problemes tècnics s’hauran superat, i podrem construir un genoma peça a peça, el primer pas per crear un humà sintètic: si transferíssim aquesta informació a un òvul i l’estimuléssim adequadament, podria generar un embrió i així acabaria naixent un nen que hauria estat totalment dissenyat al laboratori. Dit d’una altra manera, aprofitant el hardware que ens dona la natura (un òvul, un úter), podríem escriure noves peces de software (un genoma) per reinterpretar la vida. Si sumem això al que comentàvem sobre els bancs de dades, res no ens impediria reproduir una seqüència antiga. És a dir, si la gent continua compartint públicament la seqüència del seu ADN, algú podria trobar-se algun dia pel carrer un clon seu (o del seu pare, o del seu avi), generat en un laboratori a qualsevol racó de món amb accés a internet.

La informació, com la ciència i la tecnologia, no té credo ni color. No és bona ni dolenta. El seu impacte depèn de l’ús que li donem. Limitar-ne l’accés s’ha demostrat que no és efectiu (a l’era de la globalització rampant, les dades sempre troben la manera de filtrar-se), per això cal centrar-se en regular com s’utilitza. El fet que sapiguem que els éssers vius també som informació planteja una sèrie d’alternatives amb implicacions ètiques i socials molt profundes. Les distòpies que hem llegit i vist al cinema estan cada cop més properes i depèn de nosaltres evitar que s’imposin al possible món feliç que podríem modelar amb l’ajut de la ciència.

[Publicat a El Periódico, 19/05/18]