dimarts, 17 de juliol de 2018

La consciència en un plat

Fa uns mesos, en el debat posterior a una taula rodona en la qual participava, vam discutir sobre l’impacte de la ciència en la societat. En resposta a una intervenció del públic, vaig dir que la ciència és la nova filosofia. Això no va caure gaire bé a uns filòsofs que hi havia a l’audiència, que de seguida van arrufar el nas. Però, més enllà dels ànims de provocar, realment pensava, i encara penso, que l’afirmació és cada cop més certa.

Per començar, la definició etimològica de filosofia, l’amor al saber, es pot aplicar literalment a qualsevol ciència moderna. Tot els que fem els científics té com objectiu eixamplar la base del coneixement humà, si bé moltes vegades se’ns demana que, a part del pur plaer de saber, intentem trobar també algun ús pràctic als nostres descobriments. Però més enllà de jocs semàntics, la filosofia, des dels seus inicis, sempre ha estudiat una sèrie de problemes fonamentals relacionats amb la nostra singularitat, des dels dubtes existencials als misteris de com funciona la ment, i molts d’ells els hem heretat els científics. 

Els filòsofs clàssics intentaven contestar aquests preguntes amb teories que, en molts casos, estaven recolzades només en intuïcions. Eren hipòtesis impossibles de validar, per això tenien tanta rellevància com qualsevol asseveració religiosa. Precisament els escolàstics van estar més de sis segles regint el pensament occidental volent usar la religió per descodificar l’univers. La irrupció del mètode científic, popularitzat per Aristòtil però només implementat seriosament a partir del segle XIX (o potser a partir de Popper), va deslegitimar les disquisicions sense fonaments sòlids, emeses des de disciplines variades, i va establir les normes per fer avançar el coneixement que hem seguit des de llavors. I és així com intentem resoldre els mateixos problemes que ja turmentaven els savis grecs fa més de dos mil cinc-cents anys però ara, per primer cop, tenim l’oportunitat d’arribar fins al final.

Una prova que recolza la teoria que la ciència ha fagocitat part de la filosofia és la recerca sobre la consciència. Els filòsofs van fallar a l’hora d’explicar per què els humans som els únics éssers vius que sabem que existim, i ara la neurobiologia n’ha pres el relleu. El primer que ha fet és intentar localitzar la consciència perquè, un cop hem aconseguit dissipar la boira que el misticisme i la religió han aportat a la història del pensament humà, hem entès que tot el que està relacionat amb l’home té una base biològica. Treballs com els de Christof Koch i Francis Crick (que, després de resoldre l’estructura de l’ADN va buscar-se un repte científic encara més fenomenal) ens han permès començar a construir un mapa neuronal de la consciència. Així, sabem que les experiències conscients s’originen al còrtex posterior del cervell i les àrees parietal occipital i temporal en són probablement el nucli central. Però, malgrat tot, encara ens queden molts dubtes, que tardarem anys a resoldre.

Si aconseguim algun dia descriure l’arquitectura neuronal que ens fa conscients, i això no sembla del tot impossible, el següent pas seria reproduir-la. Però pot ser que això ho aconseguim fins i tot abans d’entendre-la. Fa dècades que als laboratoris mantenim vives cèl·lules humanes en plats de plàstic, fàcil de fer mentre tinguin els nutrients i les condicions ambientals adequades. Més recentment s’ha intentat fer créixer teixits sencers, conjunts de cèl·lules de diferents tipus actuant coordinadament, que és més proper al que veiem als éssers vius. Són models de treballs molt útils per estudiar malalties i tractaments. El pas següent és construir òrgans tridimensionals al laboratori. Com que això serà difícil, especialment en el cas dels més grans com el fetge, el ronyó o el cervell, de moment s’ha optat pels anomenats “orgànuls”, que vindrien a ser-ne una versió en miniatura.
Tot i que no són tan complexes, els petits orgànuls són capaços de realitzar algunes de les funcions de l’òrgan que intenten imitar. I sí, ja s’ha intentat crear mini-cervells al laboratori, sobretot per estudiar com es connecten les neurones entre elles. Quan queda per a què, un bon dia, un grup de neurones en un plat s’adonin que estan vives? Potser molt encara, però de segur que passarà abans en orgànuls que no en ordinadors, malgrat que en la ficció sempre són aquests els que s’acaben revoltant. Estarem mai preparats, com a societat, per crear entitats conscients? Potser que en comencem a parlar abans no sigui massa tard.

[Publicat a El Periódico, 13/7/18]

3 comentaris:

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Molt interessant el teu post i, per a mi, ve a corroborar les meves conclusions d'uns mesos o un any ençà. He llegit filòsofs recents, que no arriben a satisfer les intuïcions d'una profana com jo. Malgrat que els escriptors, i ho saps, també fem les nostres recerques paral·leles, llargament arrelades les meves. Però Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit de la Unitat d'Antropologia Biològica i un llarg etc., amb les seves curoses, completes i aclaridores explicacions a "La salut espiritual - Neurociència i qualitat mental-", sí que satisfà expectatives i fa que descansis en un pensament creïble, crític i company de camí.
Que passis un estiu feliç.

Eduard Muntaner Perich ha dit...

Va, que fa temps que no t'escric :)

Jo penso que filosofia i ciència són força diferents. La segona s'ocupa exclusivament del món fenomènic, l'altra va (o ho intenta) una mica més enllà. La filosofia és més especulativa, per suposat. Són complementàries, i penso que tots els que hem seguit carreres científiques hauríem d'haver estudiat filosofia de la ciència. Malauradament això no passa.

En quant a la consciència, crec que estem molt lluny d'entendre-la, i intueixo (pura opinió) que la neurociència no en treurà l'entrellat. Malgrat tots els avenços científics, el conegut com "problema fort de la consciència" (de quina manera quelcom físic com el cervell genera quelcom no físic com la ment?) segueix essent un misteri fabulós.

I ja per acabar, jo aposto abans per la IA que pels orgànuls. Deformació professional :)

Salvador Macip ha dit...

Eduard, estic d'acord que cal més transversalitat i estudiar filosofia i ciència plegades, a les carreres de tots dos costats. Veurem qui guanya la guerra IA-orgànuls! :)

Olga, és la meva sensació, que la ciència pot donar moltes respostes essencials i a vegades no hi pensem. Bon estiu per tu també!