dimarts, 7 d’agost de 2018

La consciència en un plat de cultiu

[Començo les reposicions d'estiu (que seran totes articles científics antics inèdits al blog) amb aquest text sobre un tema del qual vaig parlar fa poc (em repeteixo, però és que és un tema que trobo apassionant!). Fa cinc anys ja se'n començava a sentir coses, d'això dels "cervells en un plat", i anem avançant poc a poc, cosa que amplia els dubtes ètics (compareu els dos articles i en veureu l'evolució). Com a curiositat, a l'article més antic parlo d'un científic que en aquell moment era una mena d'heroi i que ara s'ha demostrat que va mentir i posar en perill els seus pacients (alguns van morir). A vegades a la ciència les coses no són tan maques com semblen...]

Potser un dels avenços més sorprenents de la biomedicina aquest segle ha estat aconseguir fabricar teixits humans al laboratori. És el primer pas del què s’ha anomenat medicina regenerativa: produir les “peces de recanvi” que necessitaria un cos malalt per tornar a funcionar. Gràcies a l’habilitat de les cèl·lules mare de poder-se convertir en qualsevol dels tipus de cèl·lula que hi ha en un organisme, hem pogut generar fragments de fetge, de pulmó i fins i tot parts d’un ull, que s’han comportat com els seus homòlegs un cop s’han introduït en animals o, fins i tot, en els primers voluntaris humans. Sense anar més lluny, el grup del doctor Juan Carlos Izpisua, del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, anunciava a la revista Nature Cell Biology fa poc que havia creat per primer cop un teixit de ronyó funcional, usant cèl·lules mare d’embrions de ratolins.

Tot això ens està portant cap als trasplantaments “a la carta”, que un dia podrien solucionar problemes tan comuns com la diabetis o la insuficiència renal. De moment, només se n’han provat versions més senzilles, com per exemple els estudis que el doctor Paolo Macchiarini fa amb tràquees. La seva tècnica, desenvolupada el 2008 a l’Hospital Clínic de Barcelona, comença agafant una tràquea d’un donant, que es “neteja” de cèl·lules. L’estructura resultant s’omple amb cèl·lules mare del pacient, que acaben formant el teixit necessari perquè la tràquea funcioni sense rebuig un cop substitueixi la que està espatllada.

Però les coses s’estan complicant ràpidament. El grup del doctor Juergen Knoblich publicava fa poc un article a la revista Nature on explicava que, amb l’ajut d’una mescla especial de substàncies químiques, havia creat en un plat de cultiu el que, a efectes pràctics, es podrien considerar uns “mini-cervells”. Al seu laboratori, van posar un grapat de cèl·lules mare en una substància gelatinosa semblant a la que hi ha entre els teixits al cos humà. Després van afegir les condicions adequades de temperatura, oxigen i nutrients i van deixar que les cèl·lules es reproduïssin al seu ritme. Al cap d’uns dies, havien començat a formar espontàniament unes petites estructures de tres o quatre mil·límetres de diàmetre que recordaven molt el cervell d’un fetus de nou setmanes. Efectivament, quan les van mirar al microscopi, van veure que, malgrat que no s’assemblaven del tot a cap construcció cerebral real, s’organitzaven en àrees neuronals diferents que interaccionaven entre elles, talment com ho faria un òrgan viu.

El cervell és una part del nostre cos que té una rellevància especial, precisament perquè el què ens separa dels altres éssers vius és tenir un còrtex més desenvolupat que ens permet una sèrie de funcions superiors úniques. La més rellevant és possiblement l’habilitat d’adonar-nos que existim, que des del principi ens ha omplert de la incertesa necessària per empènyer-nos a inventar ànimes, paradisos o reencarnacions que justifiquin la nostra presència en aquest planeta. Ara, gràcies a una senzilla combinació de cèl·lules mare i productes químics podem formar parts d’un cervell en un plat de cultiu. Vol dir això que un dia serem capaços de construir unitats artificials conscients d’estar vives? Les conseqüències ètiques serien enormes. Ja van ser molt polèmics els treballs de Craig Venter, que anys enrere, va confeccionar un ésser viu pràcticament de zero, només acoblant-ne les peces bàsiques al laboratori. En aquell cas es tractava d’un simple bacteri. Què passaria si en el futur poguéssim crear vida amb unes capacitats cerebrals més semblants a les nostres? Serà mai possible obtenir un cervell artificial a partir d’un grapat de cèl·lules, amb totes les complexitats físiques i mentals que això implica?

S’ha de subratllar que la importància dels treballs del doctor Knoblich, de moment, radica sobretot en haver proporcionat a la comunitat científica una manera d’estudiar el cervell humà que pot ser més acurada que les que s’usen actualment. Cap animal té un cervell tan complex com el nostre, per això és difícil d’extrapolar resultats. A més, experimentar amb altres primats, els “parents” més propers, genera gairebé tants problemes morals com fer-ho amb humans. Poder disposar de fragments de cervell per manipular al laboratori ens pot ajudar a entendre millor com es desenvolupen, es relacionen i funcionen les neurones i, a la vegada, ens proporciona un model per estudiar la seva resposta a tractaments que podrien millorar malalties cada cop més freqüents, com la de Parkinson o la d’Alzheimer. Això, per si sol, ja és un avenç considerable. Però el que ens espera a la cantonada pot ser realment trencador.

[Publicat a El Periódico, 30/11/13]