dijous, 23 de maig del 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (II): Estigmes

El Ramon Mas és un dels dos responsables de Males Herbes, la microeditorial que ha revolucionat el panorama del fantàstic en català i, a més, ens ha descobert interessantíssims autors nous (o de molt vells que estaven oblidats). A part d'això, el Ramon és músic i escriu. I escriu molt bé, com demostra la seva segona novel·la per a Edicions de 1984, Estigmes.

Aquest és un breu retrat de la "joventut perduda" d'un poble català durant els anys noranta. Els amors i desamors, deixar enrere l'adolescència, el tedi, descobrir la música... coses que hem llegit mil cops, sí. Però Mas evita caure en el típic format del bildungsroman i converteix el drama del Germ en un relat coral narrat per una sèrie de personatges quasi marginals, cadascú amb la seva pròpia història per explicar, que es barreja amb la tragèdia d'un protagonista que es recupera d'un intent de suïcidi. És un bon retrat de la primera crisi existencial que patim, la del pas a l'edat adulta, i del que és la vida opressiva d'un poble petit (personificada en Puigsech, escenari també de la seva primera novel·la).

Un llibre recomanable. Fresc, dur, però també poètic i reflexiu. Està escrit amb un estil planer, sense mass floritures (només de tant en tant cau en construccions un pèl forçades), amb ritme i una gran visió narrativa. S'haurà d'anar seguint l'evolució de l'autor, perquè a mida que va construint el seu mon personal és probable que ens regali unes quantes petites perles com aquesta.