La gran revolució filosòfica del segle XXI està arribant per una banda inesperada: les ciències biològiques. La genètica, la biomedicina i la resta de disciplines ens van apropant un dels somnis dels pensadors clàssics: despullar l’ésser humà per a què puguem entendre d’una vegada què som. I el que som té molta menys mística del que ens han estat venent al llarg de mil·lennis. Descobrir que els humans ocupàvem l’última branca d’un arbre familiar poblat d’animals ja va ser en el seu moment una cura d’humilitat. Ara anem més enllà i estem entenent que el que ens fa realment diferents, la capacitat de pensar, es pot explicar per una sèrie de reaccions bioquímiques i biofísiques mesurables (i, per tant, manipulables), sense haver de recórrer a cap entitat superior que les justifiqui.
Perquè el cervell, per molt fantàstic que sigui, no deixa de ser un munt de cèl·lules. Fa unes setmanes, la revista Nature anunciava que uns científics de la Universitat de Yale havien aconseguit restablir l’activitat metabòlica bàsica d’un cervell de porc hores després que hagués estat separat del cos del seu propietari. No és ben bé que l’hagin ressuscitat, que era la paraula que més sortia als titulars de la premsa, perquè en cap moment es parlava d’haver reactivat les funcions cerebrals, però l’experiment demostra que la diferència entre estar viu o mort és purament bioquímica. Això fa pensar que, amb la combinació adequada de factors, podria ser que en el futur aprenguéssim a “reiniciar” un organisme després que hagi perdut la capacitat de ser conscient. No havíem estat mai tan a prop de convertir en realitat els malsons de Mary W. Shelley o els caps tallats dins de peixeres de la sèrie Futurama.
Quina és la conseqüència immediata d’aquest coneixement sobre la vida i la mort que estem acumulant, a part del plaer filosòfic d’entendre’ns una mica millor? Sobretot adonar-nos que la vida es pot hackejar . Aquest és un regal encara més fantàstic que ens està fent la ciència. No tan sols podem definir què ens fa com som, què vol dir estar viu, sinó també començar a pensar en canviar les normes del joc. Això obre la porta a parlar dels posthumans, el possible següent graó de la nostra evolució, i el transhumanisme, la teoria que proposa que hem d’aprofitar els avenços científics per “millorar-nos” per tots els mitjans (genètics, químics, biònics) possibles.
Precisament, el club de Roma, amb al col·laboració de l’Obra Social la Caixa, va organitzar l’any passat un cicle de xerrades al voltant del transhumanisme, a les quals vaig tenir l’honor de participar. La idea era incentivar el debat sobre un tema que cada cop tindrà més impacte en la societat. Ara acaba de publicar-se el llibre que resumeix aquelles ponències. Entre els mesos que van transcórrer des de la meva conferència al dia que vaig rebre les galerades per repassar el text, la situació havia canviat tant que vaig haver de reescriure’n uns quants paràgrafs. Així de ràpid estem avançant. El més interessant d’aquest llibre no és que a les seves planes es discuteixi si hem de promoure o evitar el transhumanisme: la majoria dels participants admetem que és inevitable. Per tant, el debat s’hauria de centrar ara en com aconseguim controlar-lo i portar-lo cap a un lloc segur. Ben utilitzat, el transhumanisme pot portar-nos un futur esplèndid, però també té el poder d’esguerrar-ho tot si no n’usem les eines amb saviesa.
Quan faig una xerrada a un institut sempre acabo dient als alumnes que és la millor època de la història de la humanitat per dedicar-se a la ciència. Ho crec fermament: amb els recursos que tenim avui en dia, l’únic límit és la imaginació. Al ritme que anem, d’aquí trenta anys ells podran dir exactament el mateix a la següent generació. L’era de les meravelles tot just està començant, i sembla que va per llarg. I encara ens pot portar moltes novetats, tant bones com dolentes. Els humans aprenem a cops, i és molt probable que l’ús indegut o poc controlat de la nova biologia ens porti a les portes d’alguna catàstrofe, potser de l’estil d’Hiroshima, intencionada, o del de Txernòbil, accidental, per posar dos dels exemples més sonats de tragèdies científiques del segle passat. Faríem bé de llegir més distòpies, un gènere literari que porta dècades catalogant els futurs alternatius més foscos, per preparar-nos per totes les possibilitats i evitar així mals majors. Gairebé res del que les fèrtils ments dels escriptors de ciència-ficció han imaginat serà impossible. Més val estar preparats.
[Publicat a El Periódico, 25/5/19]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada