Ressenyes post-Sant Jordi (III): Mare

Mare, d'Ada Castells, és un llibre breu, dur i impactant. Per mi, un dels més destacables de la temporada. Reconstrueix la figura d'una mare egoïsta, que ha de ser sempre el centre de tot, a partir dels records que una de les filles encadena després de la seva mort. És un exercici de construcció d'un personatge tòxic, molt ben resolt, però si mirem més enllà, hi veurem també un autoretrat de la filla i de la relació complicada amb els diferents membres de la seva família. 

L'autora ja ha explicat que la història té molt de real, però crec que saber què és inventat i què no és la part menys important. Això ni treu ni aporta res a un llibre que és una petita lliçó literària en si mateix. Potser sí que és una manera de passar comptes amb una mare (molt) imperfecta, però ho aconsegueix d'una manera equilibrada, sense anar a fer sang, fotografiant a la vegades llums i ombres. La filla no pot evitar tenir sentiments contradictoris, i aquesta confusió s'encomana al lector, que vol odiar la mare però acaba també entenent-la una mica.

No espereu, doncs, una novel·la amable, però tampoc un drama gratuït. Funciona perfectament com a retrat d'una dona que només pensa en ella mateixa i l'impacte negatiu que té en la gent que l'envolta. Molt recomanable.