dimarts, 4 de juny del 2019

Ressenyes post-Sant Jordi (IV): Els llits dels altres

El d'avui és de fa una mica més de temps, de la temporada anterior, finals del 2018, però no havia tingut temps de llegir-lo fins ara. Parlo d'Els llits dels altres, primera novel·la de la periodista Anna Punsoda i premi Roc Boronat. Tornem a trobar-nos un llibre dur escrit per una dona, com el que comentava la setmana passada, però ara veureu que les similituds s'acaben aquí.

Els llits dels altres repassa, en primera persona, la complicada vida d'una noia que ha sobreviscut a abusos sexuals a la infantesa, un pare alcohòlic, una anorèxia galopant i altres trastorns mentals, i una sèrie de desastrosses relacions personals. És un material ben dramàtic, però una de les gràcies del llibre és la naturalitat amb la que s'expliquen totes aquestes tragèdies. Els primers episodis estan narrats des del punt de vista de la nena que els està patint, i aquesta innocència (i una certa distància) continua quan la protagonista ja és adulta. Això crea moments sorprenents on s'expliquen passatges terribles (l'abús dels laxants durant el pic de l'anorèxia, per exemple) d'una manera que gairebé resulta còmica. El llibre transita tota l'estona, amb encert, aquesta fina línia entre l'esperpent i el drama i això evita que caigui en tòpics (al cap i a la fi, son temes que hem sentit ja moltes vegades) o que es faci massa dur de llegir.

Com deia també a l'última ressenya, el de menys és si alguna cosa del que s'explica a la novel·la és real o no (tal com està escrit, es podria pensar que hi ha una part d'autoficció, esperem que no molta). L'estil directe, però a la vegada fred i carregat d'humor negre, fa que tot plegat resulti creïble i que no puguis deixar de llegir per veure si la protagonista aconsegueix superar els seus traumes. Al terç final es torna més episòdic, deixant de banda l'evolució del personatge per centrar-se en vinyetes que gairebé funcionen com contes independents, però tot i això el balanç narratiu final és positiu. Una altra bona construcció d'un personatge femení complex, feta amb força ritme i una qualitat literària notable (sorprenent per ser una primera novel·la). No per a tots els públics, però sens dubte recomanable.

1 comentari:

Sergi ha dit...

A mi em va semblar que potser no calia que li passés tot a la Claustre. Segur que hi ha persones a qui els passa tot, però potser centrar-se i aprofundir en algunes desgràcies concretes hagués funcionat millor. Ara què li passarà a la prota de la seva segona novel·la?