L’univers té molts enigmes per als quals la ciència encara no ha trobat una explicació. Potser una gran part s’amaguen fora del nostre planeta però, sense haver d’anar tan lluny, aquí mateix estem envoltats d’un munt de misteris per resoldre. Per començar, l’ésser humà és una font inesgotable de preguntes sense resposta. Fins i tot coses que habitualment ignorem pel quotidianes que són poden contenir trencaclosques sorprenents. Pensem, per exemple, en la menopausa. ¿Quin sentit té? ¿Per què les femelles d’algunes espècies, incloent les humanes, han de patir aquest incòmode període de desequilibris hormonals per acabar perdent la capacitat de procrear? Sembla absurd.
Abans de considerar el tema, recordem les regles del joc. La gran diversitat d’éssers vius de la Terra és conseqüència de l’evolució. En una primera fase, apareixen mutacions espontànies en l’ADN d’un organisme. Només els canvis genètics que proporcionen un avantatge reproductiu (més capacitat d’alimentar-se, més resistència a l’entorn, més nombre de cries que sobreviuen...) s’incorporaran al genoma de l’espècie. Això ho determina la selecció natural: l’individu més apte procrearà millor, igual com els seus descendents, i així els seus gens es convertiran en els més habituals de la població.
Tornem a la pregunta inicial: ¿on encaixa la menopausa en tot això? Definitivament, no augmenta les possibilitats de reproduir-se, sinó al revés. Hauria de ser millor per a la supervivència de l’espècie que, com en el cas dels mascles, les femelles poguessin criar fins al final, en lloc de deixar d’ovular en un moment donat. Però, en canvi, la selecció natural ha determinat just el contrari en uns quants casos (en mamífers, de moment només s’ha vist en algunes balenes, a part de nosaltres). ¿Per què? Si pensem en els humans, quan van emergir els primers ‘Homo sapiens’, la menopausa havia de ser una raresa, perquè la majoria de dones morien abans de tenir l’edat de passar-la (es creu que només el 17% superava els 40). Però, malgrat tot, sembla que l’evolució ja ens havia incorporat aquest complex programa en el genoma. Si no servís d’alguna cosa, no hauria sigut així. Aquest és el misteri que cal resoldre.
Una hipòtesi que ho intenta explicar, i que actualment és la més acceptada, és la de les àvies: disposar d’un contingent addicional de femelles experimentades a cura de les cries de la família i que els transmeti els seus coneixements augmentaria les possibilitats que sobrevisquessin fins a poder reproduir-se elles també. En aquest escenari, la menopausa seria una manera de protegir les àvies: al principi, bona part de la mortalitat femenina estava relacionada amb l’embaràs i el part. Una dona que deixava de parir tenia molts més números de poder arribar a vella.
Un article recent, publicat a la revista ‘PLOS Biology’, proposa una hipòtesi alternativa i alhora complementària: potser la menopausa ha aparegut per evitar que les dones tinguin càncer. El càncer és un dels grans problemes dels organismes pluricel·lulars. Quan tens un grapat de cèl·lules coexistint coordinadament, les possibilitats que una d’elles es comporti anàrquicament i es carregui les altres són immenses. Per això hem desenvolupat mecanismes per controlar aquestes cèl·lules embogides: si no els tinguéssim, duraríem només uns quants anys. Amb el temps, aquestes defenses perden potència i, en certs casos, s’acaben desactivant. És llavors quan les cèl·lules malignes guanyen la partida i apareix el càncer.
L’embaràs és una situació d’alt risc. El canvi hormonal, pensat per permetre que l’embrió es desenvolupi, pot fer també que les cèl·lules d’un tumor latent trepitgin l’accelerador; per exemple, les del càncer de mama, que depenen dels estrògens. Així doncs, a mesura que una dona es fa gran i les seves defenses es debiliten, el perill de l’embaràs augmenta fins que, a certa edat, el risc de desenvolupar un càncer seria més alt que el benefici reproductiu que aquell individu podria aportar. Sortiria més a compte impedir que continués criant i passés a engrossir les files de les àvies, que ja hem vist que tenen una importància particular en el còmput global.
Ho trobo una explicació deliciosament enrevessada que, certa o no, almenys sembla plausible. Hi ha bastantes dades que la corroboren, però encara haurà d’estudiar-se més per confirmar-la. En tot cas, demostra una vegada més que en biologia poques coses passen per accident i que, de vegades, les justificacions apareixen per on menys te les esperes. La vida és realment fascinant.
[Publicat a
El Periódico, 10/2/20. Versió en
castellà]
Ja sabeu que em prodigo poc pel que fa als contes, però de tant en tant em fan una d'aquestes que no puc rebutjar. Per exemple, quan fa uns mesos la Inés Macpherson em va proposar escriure alguna cosa per l'homenatge a Ray Bradbury que estava preparant Apostroph, de seguida m'hi vaig apuntar. Soc molt fan del Bradbury, i el llistat d'escriptors que havia reunit per aquest recull era tot un luxe, incloent-hi uns quants amics amb qui he coincidit a altres antologies. No hi podia faltar. 
