dilluns, 23 de novembre de 2020

Encara queda molt partit

Ens trobem en un punt complicat de la pandèmia. Per un costat, portem massa mesos en una situació tràgica, amb restriccions importants al ritme de vida habitual i amb molta gent patint una reducció significativa dels seus ingressos. El desgast que això produeix és evident. Per l’altre, no parem de tenir bones notícies sobre les vacunes. En els darreres dies, tres de les candidates més avançades (la de Moderna, la de Pfizer i l’Sputnik  russa) han anunciat que els resultats parcials dels últims tests d’eficàcia i seguretat son positius, amb cobertures de més de 90% en els voluntaris de totes les edats als qui se’ls han injectat. No és estrany que els comunicats de premsa s’hagin rebut amb l’alegria reservada pels regals de Reis.

Però sembla que no ens adonem que entre el drama i l’esperança ha quedat atrapada la realitat. Caldria que no perdéssim perspectiva de com estan les coses en aquests moments: vivim encara en plena segona onada, intentant posar pegats a un vaixell que fa aigües per tot arreu, i a molts mesos de distància del final de la pandèmia. A Europa i Amèrica patim les conseqüències d’una gestió nefasta del primer pic, que vam poder controlar breument però que no vam arribar a esclafar del tot, com sí que van aconseguir uns quants països orientals. Les brases d’aquell foc es van revifar ràpidament quan vam voler tornar a la normalitat massa ràpid, i per això hem perdut tot el que havíem guanyat i ha calgut tornar a implementar restriccions.

Correm el risc que ara passi exactament el mateix. Les ganes d’intentar gaudir del Nadal s’assemblen massa a l’intent fallit de salvar la temporada d’estiu. Fins i tot la desescalada per fases té un disseny similar. Tot fa pensar que tornarem a prémer l’accelerador i que el que marcarà el ritme de relaxació no serà l’evidència epidemiològica sinó el calendari. La conseqüència esperable d’aquestes presses seria una tercera onada a principis d’any, i altre cop negocis tancats per mirar de frenar la corba de contagis. Aquest és el problema de crear expectatives poc realistes (“sacrifiquem-nos ara per poder tenir un Nadal decent”): que no arribem mai a fer net.

El panorama pels propers mesos no és bo. Si no canviem d’actitud, no sortirem mai del cicle rebrot-restriccions-relaxació-rebrot, i això ho hem de tenir ben clar, perquè l’esforç tant dels ciutadans com dels governs és clau per aconseguir que la xifra de morts fins que assolim la immunitat de grup sigui el més baixa possible. Preparem-nos, doncs, per un hivern difícil. I una primavera que no serà gaire millor. I un estiu en el qual segurament veurem una part de la població mundial vacunada però que tampoc serà normal. Si ens en fem a la idea, potser evitarem per un costat decebre’ns quan les expectatives no s’acompleixin i per l’altre desentendre’ns abans d’hora de les obligacions que tenim com a membres d’una societat que travessa la crisi sanitària més important de les últimes dècades. Encara queda molt partit. El guanyarem, però no podem defallir.

[Publicat a El Periódico, 19/11/20. Versión en castellano.]

2 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Suelo leerle con suma atención. Por dos motivos: porque ud sabe del tema (es su "oficio"), y porque su visión es la de un investigador joven con una visión global por la información que recibe a su vez de otros investigadores.

Yo me muevo por Lógica Aristotélica, y no por Ciencia (como en su caso), pero convengo con ud (la lógica me dice que hay que leer a los que saben) que hay un punto tangencial donde aplicar el sentido común, "seny" en catalán, es la base de toda espectativa.

No la hubo con Boi Ruiz cuando pasamos en nuestra Sanidad Pública (con mayúsculas) de "pacientes a clientes".

No la hubo cuando en el 2013, el Sr Mas instauró el euro por receta por igual a todas las capas sociales haciendo un copago sanitario abusivo para los más débiles.

No la hubo cuando bajo las órdenes de Convergencia con el beneplácito de ER (no nos olvidemos) se pusieron fuera de circulación cientos de sanitarios (médicos, doctores, especialistas, investigadores, enfermeros y personal auxiliar) de los hospitales públicos catalanes para bajar en un 10% las cargas monetarias de Cat/Salut.

Ahora los políticos de turno esperan otra vez que el sentido común lo ponga el pueblo y el trabajo duro los sanitarios, pero ellos, los políticos, nos mirarán desde el sillón de su hogar para dedicarnos unas palabras en Navidad. Y nos espetarán a que no nos visitemos, que no demos besos a los nietos, que no socialicemos con amigos, familiares ni vecinos, en fin, que las pasemos solos. Que no teman, no lo haremos por amor a ellos, y ellos por amor a nosotros, de eso pueden estar seguros, y también pueden estar seguros nuestros políticos, hablo en nombre de los que dicen representarme y hablan en mi nombre en Catalunya, que tampoco socializaré con ellos. No nos merecen.

Salvador Macip ha dit...

Gracias, Tot Barcelona, sobre todo por lo de "joven" :). Estoy de acuerdo que se han hecho muchos desastres en la gestión de la sanidad, y ahora que hay una crisis es cuando vemos las peores consecuencias. Los recortes en su momento parecían necesarios para algunos, pero recortar en sanidad siempre es una apuesta peligrosa. Para los políticos se trata de cuadrar presupuestos, pero los errores se pagan con vidas...