dijous, 13 de maig de 2021

Optimisme

 És el moment de l’optimisme, de parlar de la llum al final del túnel, de celebrar com pugen els vacunats i baixen les víctimes, de començar a pensar en tot el que hem deixat de fer i aviat retrobarem. És el moment de l’optimisme, i això és un perill. Perquè la pandèmia no s’ha acabat, ni de bon tros: tots aquestes progressos que estem fent pengen d’un fil. Mirem l’exemple recent de Xile, un país que, amb més del 40% de la població immunitzada i creient que ja se n’havien sortit, va patir un pic intens del qual tot just es recuperen ara. Els experts creuen que va ser culpa d’una relaxació massa ràpida, sobretot relacionada amb l’obertura dels viatges interns durant el gruix de la temporada d’estiu, de desembre a febrer.

Quan Espanya va sortir de la tercera onada, l’optimisme es va començar a instal·lar en la població, esperonat per l’increment progressiu del ritme de vacunació i la perspectiva d’aconseguir una certa normalitat a l’estiu. Però la situació a Xile ens demostra que, fins i tot amb una bona immunitat i amb la pandèmia aparentment controlada, no ens podem confiar: hem de continuar vigilant i no voler córrer més del compte.

Així ho han fet al Regne Unit. Després d’una gestió espantosa que els va portar a tenir una de les mortalitats acumulades més grans del mon, sembla que per fi han trobat l’estratègia que funciona. Una combinació de vacunacions massives i confinament prolongat ha fet que registrin un número mínim de morts i els casos hagin baixat en picat. I no els va tremolar el pols a l’hora de mantenir-ho tot tancat durant la Setmana Santa perquè els indicadors no eren adequats. Actualment, el Regne Unit té cinc vegades menys contagis que Espanya i el doble de vacunats, però encara estan prohibides les trobades amb altres bombolles en espais tancats, i restaurants i pubs només serveixen a l’exterior.

A Espanya, en canvi, sol manar més el calendari. La insistència per recuperar la vida social i econòmica, sobretot quan s’acosten festes, és massa forta en un país molt depenent psicològicament i econòmicament de la restauració i l’oci, i amb menys recursos per compensar els qui en pateixen més l’impacte. Cap polític espanyol s’ha atrevit a limitar el Nadal, la Setmana Santa o l’estiu, per por a una revolta popular. Per això el risc és ara que, en els propers mesos, anem adquirint l’esperada llibertat amb pressa, independentment de la realitat epidemiològica. El primer avís ha sigut cancel·lar l’estat d’alarma perquè políticament tocava, no perquè estiguem segurs que ja no serà necessari. La setmana passada, a Espanya hi va haver un centenar de morts. Al Regne Unit, que té vint milions més d’habitants, només una dotzena. En quin dels dos països podem quedar amb els amics per anar a sopar en un espai tancat?

Potser això és degut a una propensió a autoenganyar-nos. A Espanya, la presidenta d’una comunitat autònoma ha sigut aclamada (i reelegida) perquè la seva gestió de la pandèmia ha permès que la gent pogués gaudir de llibertats que en altres territoris s’havien negat. La conseqüència, com era d’esperar, és el número de contagis i morts més elevats del país i, ara mateix, una de les ocupacions més altes d’UCIs. Que aixecar restriccions quan encara no és prudent fer-ho es paga amb vides humanes a aquestes altures és indiscutible. I, malgrat tot, alguns escullen no veure-ho.

No es pot negar que, a tot el país, la situació està millorant, i que hauria de continuar fent-ho. Però també és cert que els indicadors encara no son del tot bons: després de tocar fons a mitjan març, la corba de contagis oscil·la amunt i avall sense acabar de decidir-se a continuar el ritme descendent. No es tracta de veure l’ampolla ni mig plena ni mig buida: les dades son les que son i s’han d’interpretar d’una manera freda. I a l’hora de prendre decisions de salut pública, sempre és més aconsellable la prudència que córrer riscs. Que l’optimisme, tan necessari per resistir el que ens queda de pandèmia, no ens encegui: omplir bars i restaurants no pot voler dir omplir també hospitals.

Estem a la recta final, però és una recta llarga. Una ensopegada ara pot fer molt de mal. L’optimisme pot convèncer-nos que això no tornarà a passar, que ja hem superat el pitjor i que les vacunes evitaran més onades. Esperem que sigui així. Però recordem el cas de Xile. I insistim un cop més amb l’exemple britànic: l’activitat s’ha de recuperar quan les dades ho permetin, no quan la pressió socioeconòmica ho demani, i sempre d’una manera gradual i proporcionada.

[Publicat a El Periódico, 10/5/21]

3 comentaris:

Pons ha dit...

On queda la llibertat? Vull dir la llibertat per contagiar a altres persones i amb sort matar-les.

Olga Xirinacs ha dit...


Quin altre sol no voldríem
que el que fa brillar els teus ulls?
Si volem sortir del túnel,
cal escoltar el que tu dius
i confiar que la llum,
amb tots els condicionants,
si seguim els teus consells
segur que ens arriba abans.
===========================
Amb tot l'afecte,
Lo Gayter del Balcó.

Salvador Macip ha dit...

Moltes gràcies pel vers, Olga!