divendres, 11 de juny de 2021

Confiar en la ciència

M’ha passat unes quantes vegades darrerament que, a les xarxes socials, un desconegut m’ha acusat de ser ocell de mal averany o, fins i tot, de desitjar que les coses vagin malament. No soc l’únic científic que parla de la covid-19 que pateix aquesta mena de comentaris quan intenta posar sobre la taula tots els escenaris possibles, especialment els que les presses tendeixen a arraconar. Un pot ser de tendències més optimistes o més pessimistes, però els professionals tenim l’obligació de ser sobretot realistes, encara que costi. S’ha de ser una mica capsigrany per creure que assenyalar els riscs que ens poden portar a situacions problemàtiques vulgui dir que tenim ganes que passin.

És un tema de probabilitats que a vegades costa d’entendre. Si hi ha un límit de velocitat és perquè els estudis demostren que un accident per sobre d’aquesta xifra té un risc més elevat de tenir conseqüències greus. Quan diem que és millor no superar els 120 Km/h, sempre trobarem algú que ens assegurarà que s’ha saltat la norma mil cops i no li ha passat res. Però això no vol dir que, com més vegades ho faci, més possibilitats tingui d’acabar malament. Amb la pandèmia és el mateix: arraconar la prudència no garanteix una hecatombe, però fa que n’augmentin les probabilitats. És important anar recordant-ho, sobretot en els moments de més eufòria.

Malgrat les crítiques que rebem de tant en tant, aquests dies hem vist un exemple pràctic de l’impacte real que tenim els divulgadors. Quan a Espanya se’ls ha donat als vacunats amb una dosi d’AstraZeneca l’opció de triar una segona dosi igual o barrejar vacunes, prop del 90% s’ha quedat amb la primera alternativa, que és la que hem defensat els qui estem al cas, seguint les conclusions de l’EMA i l’OMS. Al cap i a la fi, és l’única combinació sobre la qual hi ha estudis fiables (que diuen que és segura i eficaç), la resta son conjectures. L’argument és tan contundent que s’ha acceptat molt millor que no la recomanació oficial de triar Pfizer, que encara no té dades científiques prou sòlides on recolzar-se.

Això demostra que, com a societat, hem pujat un graó important: hem après a buscar informació. Pot semblar una cosa trivial en l’era Google, però és precisament l’accés immediat a muntanyes de dades que ens proporciona internet el que fa que la tasca de trobar la veritat sigui més difícil que mai. La pandèmia ens ha ensenyat (o confirmat) que la versió institucional no sempre és la més encertada. I també que això no implica forçosament haver d’anar per defecte a l’altre extrem i creure que tot el que diu el govern és part d’una conspiració. Qui més qui menys, en els últims mesos ha buscat veus que li inspirin confiança. I no s’ha quedat amb la primera, ni amb la més cridanera, ni amb la més famosa, si no que s’ha construït un grup de referència que potser inclou un que és una mica radical, un altre que tendeix a ser més aviat conservador i un tercer que sempre busca punts d’equilibri. Escoltant-los a tots, ha pogut prendre les seves pròpies decisions d’una manera ben informada.

Els mitjans també hi han contribuït molt, cedint el micròfon no només al grup habitual de divulgadors o a l’expert afiliat al sistema, si no ampliant la mostra per oferir un ventall d’anàlisis independents i justificades. Això ha fet que ens arribessin opinions molt valuoses que en altres circumstàncies haurien quedat soterrades. És aquest esforç comú (científics animant-se a pujar a l’estrada, mitjans obrint-los les portes i ciutadans buscant i triant proactivament) el que ens ha permès madurar col·lectivament. Esperem que, un cop acabada la pandèmia, no fem un pas enrere i mantinguem tot això que hem guanyat.

La setmana passada, ’Buzzfeed News’ va accedir a 3.200 pàgines d’‘e-mails’ d’Anthony Fauci, el coordinador de la resposta dels Estats Units a la pandèmia, que cobrien els primers sis mesos del 2020. Malgrat la feinada i la responsabilitat que tenia, Fauci treia estones d’on fos per contestar els missatges que li enviaven tota mena de persones preocupades, des de famosos a ciutadans anònims. A un nivell més modest, molts científics hem intentat fer una cosa semblant aquests dies, per exemple resolent a Twitter o Facebook els molts dubtes que ens arribaven. Hem procurat ajudar una mica amb les eines que tenim a mà, igual que molts altres professionals de camps diversos. És un esforç, intens i no remunerat, que fem amb molt de gust. La recompensa més gran és veure que, a l’altra banda, hi ha gent que ens escolta i confia en nosaltres.

[Publicat a El Periódico, 7/06/21. Versión en castellano.]

8 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

No li facis cas, deu ser algun hater hiperventilat fan d'Oriol Mitjà.

Josep ha dit...

Bon article, un matís i una pregunta.

El matís: " S’ha de ser una mica capsigrany per creure que assenyalar els riscs que ens poden portar a situacions problemàtiques vulgui dir que tenim ganes que passin." Crec que la paraula no és capsigrany, més aviat diria que és supersticiós. Si no l'esmentes, no existeix.
Anàlogament, hi ha qui creu que tot allò que té nom existeix. I no, existeix la paraula inexistent, però ...

La pregunta: Què se n'ha fet dels periodistes científics? Quan jo era petit existia aquesta especialitat.

. Chiloé ha dit...

Si es un hecho probado que el enemigo que hay que frenar ahora es la variante india dada su gravedad y altísima capacidad de propagación, y está demostrado que en un recorrido pandémico todos los lugares están cerca, ¿por qué la EU en general, y muchos de sus miembros en particular, omiten abiertamente pronunciarse sobre el tema?

Unknown ha dit...

El meu agraïment per tot el que esteu fent.

Deric ha dit...

A les xarxes, sobretot a Twitter, hi ha tants haters que no cal dedicar-lis ni un segon del teu temps. Ens passa a tots.
D'altra banda, crec que esteu fent molt bona feina. L'altra dia em va venir una companya de feina que s'havia de posar la segona dosi de la vacuna (la primera havia estat Astrazéneca) i em va dir:
"la segona em posaré la mateixa i no com diu el govern, no me'n refio d'aquests, en canvi en Macip recomana posar-se la mateixa, doncs li faré cas a ell que sap de què parla"

Olga Xirinacs ha dit...

Sí, estimat Salvador, consulto el que puc i em faig una composició de lloc. Decideixo. Així i tot, com que cal prendre un determini, el prenc i sembla que m'incorporo a la majoria. Però no em sento com un ramat, encara que en formo part. Obeeixo a una sèrie de criteris i accepto els consells majoritaris que bonament em volen orientar. Sempre, però, considerant que, entre tantes possibilitats, la meva pugui no ser la més encertada. Però és la que em dona més confiança.

Lectora corrent ha dit...

"La pregunta: Què se n'ha fet dels periodistes científics? Quan jo era petit existia aquesta especialitat."

Josep, segueix existint, aquesta especialitat. I hi ha gent molt bona. El que no sol existir són mitjans que tinguin a la seva plantilla periodistes científics i, llevat d'algunes excepcions, s'han de guanyar la vida com a "freelancers".

El diari ARA compta amb Toni Pou (però em sembla que com a autònom), que coordina la secció de ciències dels dissabtes, on podràs trobar-hi habitualment articles d'en Macip. I a TV3 hi ha Xavier Duran.

Unknown ha dit...

Ànim! Que sigui lleu i que passi ràpid!
I-com sempre- Moltes gràcies!!!
Esther