Hi ha ciència més enllà de la covid

La pandèmia no tan sols ha monopolitzat els mitjans i les xarxes durant aquests mesos, si no també la recerca. Davant d’una crisi d’aquestes proporcions, calia invertir tots els recursos per trobar una solució com abans millor, perquè estaven en joc moltes vides. Hem celebrat a bastament els èxits científics del darrer any, fruit d’una combinació de cooperació i competició, tant al costat públic com al privat de l’equació, ben engreixada per un finançament generós. Però no hem parlat tant d’un cost ocult d’aquesta campanya: la frenada que han patit la majoria d’investigacions no relacionades amb el virus.

De la mateixa manera que els metges han hagut de prioritzar els pacients de covid-19 i això ha provocat retards en el tractament d’altres malalties, els científics vam veure, primer, com se’ns limitava l’accés als laboratoris i, després, com partides importants de fons quedaven fora del nostre abast si no fèiem res relacionat amb el SARS-CoV-2. Les conseqüències no seran tan immediates com les que s’han patit a l’atenció primària, però sens dubte l’aturada tindrà un impacte en camps essencials.

En aquest context complicat, ha sigut especialment satisfactori per al meu grup haver aconseguit publicar fa unes setmanes un treball que descriu la creació d’unes “bombes intel·ligents” per a localitzar i destruir les cèl·lules velles que contribueixen a la degeneració que veiem als teixits amb l’edat, i que també acceleren malalties com el càncer o l’Alzheimer. Havíem previst enllestir-lo fa un any, però uns experiments clau van quedar ajornats per culpa del confinament. Dissenyar fàrmacs contra l’envelliment no és una urgència, és clar, però és un tipus d’intervenció que podria millorar la qualitat de vida de molta gent, un cop es finalitzin totes les proves. La pandèmia haurà retardat aquest esperat desenllaç, com tantes altres coses.

Arran de les interaccions que ha generat el nostre article m’he adonat d’un parell de coses. Primera, que hi ha molt més interès per les notícies científiques que abans de la covid. Un descobriment que anava en la mateixa direcció va passar sense gaire rebombori mediàtic quan el vam publicar el 2019. Ara, en canvi, m’han convidar a parlar-ne a diverses ràdios i televisions amb normalitat. El fet que aquests dies hàgim donat el micròfon als científics ha provocat que el públic li hagi perdut la por a la complexitat inherent de la recerca biomèdica. Per altra banda, molts periodistes s’han sensibilitzat amb aquests temes i s’han alegrat de poder contribuir a visibilitzar algun avenç que no estigués relacionat amb el coronavirus. Esperem que això ja no canviï i que, a partir d’ara, la presència de científics als mitjans per presentar descobriments rellevants sigui habitual.

L’altre punt està relacionat amb la tendència que tenim a simplificar. Un periodista em va comentar que si el nostre fàrmac completava tot el procés de desenvolupament, que encara és llarg, el meu nom realment passaria a la història. Em va sorprendre perquè no ho he vist mai com una victòria personal: tot i ser el cap visible del projecte, darrere hi ha l’esforç de tot un equip que, a més, s’ha aprofitat de descobriments previs. 

Tendim a buscar una figura que resumeixi un moviment, un descobriment, un canvi, quan la realitat sol ser molt complexa. Ho hem vist, per exemple, amb els titulars que parlaven de “la persona que ha creat la vacuna contra la covid” o reduccions similars. Dubto que ningú pugui reclamar aquest honor exclusiu, quan la majoria de fites científiques tarden dècades i hi contribueixen centenars d’experts.

És el mateix problema que tenim cada any quan es donen els premis Nobel, un concepte obsolet que potser tenia sentit a principis del segle XX però que, avui en dia, dona una imatge distorsionada del que és la recerca científica: un procés cada cop més multidisciplinari i progressiu que es construeix a partir de petits increments que realitzen xarxes de professionals treballant coordinadament des de diversos racons del planeta.

Estic content de poder ser un dels molts que, diàriament, afegim un granet de sorra a la sempre creixent muntanya del coneixement humà. Els meus èxits (i també els meus fracassos) ajudaran a definir un dels camins que esperem que ens portin cap a un mon millor. Qui creui primer la línia d’arribada potser atraurà tots els flaixos de les càmeres, però no haurà arribat allà només per mèrits propis, perquè la ciència és, sobretot, una feina d’equip. I ho dic sempre: és la millor feina del món.

[Publicat a El Periódico, 1/11/21. En castellano. In English.]