Avui fa 50 anys exactes que es va publicar aquest disc (si us interessen les efemèrides, fa no gaire vaig fer un repàs a un munt de discs que compleixen mig segle) que, no exagero, és un dels que em va canviar la vida. Descobrir Tubular Bells a l'adolescència em va obrir les portes a un mon nou. És, encara ara, una de les meves peces de música de referència, i el seu autor, un dels meus músics preferits. Amb els anys, es van publicar unes quantes seqüeles (l'imaginativa modernització de TB2, TB3, que té grans moments i un dels finals més èpics del rock progressiu, The Millenium Bell, passable, i un evitable remake, TB2003), i fa uns dies ha sortit una demo del que hauria sigut TB4, un projecte que sembla que s'ha avortat (amb bon criteri, perquè la mostra no aporta res, la veritat) i que podria ser l'últim que ens arribarà mai de Mike Oldfield (esperem que no):
3 comentaris:
L'escoltava sense parar en cassette quan era petit. Era com escoltar la banda sonora d'un conte de por (pre Exorcista).
El tinc, amb CD i amb casette. I l'escolto sovint.
Salut.
Jo encara la continuo escoltant, també. Ha aguantat bé el pas del temps: fa tanta por ara com llavors! :)
Publica un comentari a l'entrada