Vaig començar l'any repassant els discs que més m'havien agradat del 2022, i en pensar quins serien els del 23 m'he adonat que aquest any, musicalment no ha sigut de grans descobriments. He escoltat molta música clàssica, a través de l'hereu, que és qui m'està reeducant en el tema (n'estava més al cas quan era adolescent, però vaig caure en el costat fosc...), però això no es pot considerar novetats (la majoria de peces que més m'han agradat han estat escrites fa més d'un segle!).
Sigui com sigui, per anar tancant l'any us deixo la peça que més he escoltat, un dels concerts més clàssics del repertori de violoncel que, malgrat tot, no coneixia: el concert en mi menor per a violoncel d'Elgar, que ja vaig penjar al blog com a descobriment destacat l'any passat. Com us vaig dir ja llavors, només cal que escolteu els primers cinc minuts per entendre què vull dir. De totes les versions que he sentit, aquesta és la més potent:
Però aquesta, més moderna i la primera que vaig sentir, ocupa un segon lloc molt proper:
2 comentaris:
Malauradament, Jacqueline du Pre va tenir una carrera musical curta, a causa de l'esclerosi múltiple que li van diagnosticar quan només tenia vint-i-set anys. Altrament potser hauria estat la versió en femení de Pau Casals.
Sí, la seva història és molt tràgica. Però tot i el poc temps que va tenir, va revolucionar el violoncel.
Publica un comentari a l'entrada