La crònica (gràfica) de Sant Jordi

Com és (més o menys, veig que la darrera és de fa dos anys) tradició al blog, penjo la petita crònica del meu Sant Jordi en imatges.

És tradicional fer la prèvia de la Diada a la festa que organitza La Vanguardia a l'hotel Alma, que és una excusa perfecta per picar alguna cosa envoltat de polítics mentre saludes els amics del gremi. Aquí em veieu amb un parell de companys de Malalletra. De fons, un escriptor amb boina tocava estàndards de jazz. Tothom parlava d'unes mítiques ostres que ningí nu havia vist (però al final en vam trobar una plata: no eren llegenda, eren reals). No us penseu, es tracta d'anar a dormir d'hora, que l'endemà és un dia intens, o sigui que és una festa força continguda.

Normalment començo el dia de Sant Jordi anant a l'esmorzar d'escriptors de la Virreina i, de camí, fotografio un dels Sant Jordis que més m'agrada (suposo que sabeu on és...). La ciutat s'està despertant i les parades comencen a muntar-se. És el moment de calma abans de la tempesta i la ciutat fa encara olor de net. La Rambla en obres deslluïa una mica el conjunt, però el dia s'havia aixecat força assolellat i tot feia preveure una altra jornada radiant (com deveu haver llegit, no va ser ben bé així: feia una ventada considerable que esporgava els plataners i l'aire estava ple d'un pòl·len irritant una mica empipador... no es pot tenir tot!).

A l'esmorzar, et retrobes amb més amics (més Malalletra! Estem per tot arreu...), et poses al dia i menges uns xuixos de crema boníssims mentre mires com els escriptors més professionals es donen cops de colze per situar-se estratègicament a primera fila per la foto. Si feu una mica d'on és Wally segur que podreu trobar la meva closca cap al fons.

L'anècdota de l'acte és que ens vam topar amb una escriptora castellana amb nom de banyador quillo i, allò que vols iniciar una coversa fàtica amb un desconegut, quan li vam dir que quin dia més maco és el de Sant Jordi ens va deixar anar un discurs de deu minuts sobre totes les coses dolentes que té la Diada i la mandra infinita que li feia haver de córrer per la ciutat signant llibres. Vam aguantar el gerro d'aigua freda estòicament amb ganes de dir-li "ja saps la solució: no vinguis més!" i quan va marxar emmurriada vam respirar alleugits i vam tardar ben poc a recuperar la nostra energia positiva.

  

Una altra tradició de l'esmorzar és trobar-me el Jordi Millan, de l'Illa dels llibres, entrevistant autors per la seva crònica del dia. Aquest selfi el tenim cada any, en portem més d'una dotzena, segur.

Aquesta vegada, com que no signava, vaig poder passejar tranquil·lament, saludar els amics i gaudir del bon temps. Al matí els carrers estaven plens, però a la tarda era una autèntica bogeria. Llibres, roses, badocs sense llibre ni rosa, i enamorats fent-se petons pels racons. Qui diu que Sant Jordi no és la festa més maca de l'any?

Vaig acabar el dia a una altra festa, on em vaig tornar a trobar l'escriptora-Grinch amb nom de banyador quillo que, amb un còctel a la mà i un somriure cansat a la cara va venir a buscar-me expressament per admetre que Sant Jordi tampoc estava tan malament. Queda perdonada.