Vacances: el resum.

- 14 dies
- 4 avions
- 4 aeoroports
- 0 maletes perdudes (miracle!)
- 20 hores de platja (aproximadament)
- 8 llibres llegits
- 1 entrevista a un diari
- 1 festa major
- 2 sopars d'aniversari familiars (i 1 de sant)
- 4 quilos de més

Moment màgic: veure el concurs de focs artificials de Blanes assegut a la sorra de la platja per primer cop en deu anys.

Moment a oblidar: una hora per fer vuit quilòmetres de Tossa a Lloret (els fantàstics embussos de la Costa Brava Sud!).

Moment inesperat: prenent gintònics en un racó remot de Menorca amb Joan Navarro, editor de còmics i ídol meu d'adolescència.

Tot plegat, es pot dir que han estat unes bones vacances....

Aeroport (2)

Ho sap tothom i és profecia: l'aeroport de Barcelona funciona a batzegades. "Els pitjors moments de les vacances són sempre la sortida i l'arribada, per culpa dels incompetents d'aquest aeroport", em deia un usuari cansat d'esperar que les nostres maletes traiessin el cap per la cinta. Curiosament, Xavier Roig deia exactament el mateix uns dies després a l'Avui. Ara em toca a mi explicar la meva història d'horror (per a nens i nenes).

Els avions que van i tornen de Menorca, l'illa més familiar del Mediterrani, semblen guarderies, de tanta quitxalla com hi viatja. Les companyies et deixen portar el carret del nano fins la porta de l'avió i després te'l posen a la bodega d'equipatges, cosa que ens va molt bé als pares viatgers: t'estalvia haver de traginar la criatura a coll tot el temps que dura l'embarcament. En tots els vols que he fet, els carrets són el que primer surt després quan reculls equipatge, per la mateixa gentilesa que suposàvem abans: haver d'arrossegar maletes amb el nano en braços és com a mínim complicat, sinó francament empipador. Però en aquest retorn menorquí amb aterrada al Prat va sortir tot el que havia de sortir, es va parar la cinta, van tancar les portes i allà ens vam quedar tres quarts dels passatgers del vol amb els nens penjant, les maletes als peus però sense ni rastre dels carrets.

Es veu que a un geni se li havia ocorregut classificar els nostres cotxets com "equipatge especial" i l'havia enviat a l'altra punta de la sala (que és més llarga que un dia sense pa), amb les bicicletes i les planxes de surf, com ens va comunicar amb tota naturalitat la senyoreta d'informació, que no entenia per què ens estranyava tant la decisió. Els pares ultratjats vam haver d'iniciar l'èxode amb tots els estris, hereus i pubilles a l'esquena i fer els quilòmetres necessaris per recuperar-los. El Prat és l'únic aeroport que he trepitjat on els agrada complicar la vida a la gent només per mantenir la seva peculiar lògica taxonòmica. Moltes gràcies.

Literatura de vacances.

He arribat a un punt que vaig tan enfeinat que només puc llegir un llibre seguit de coberta a coberta, com diuen els ianquis, quan estic de vacances. Per això a la maleta de la platja només hi poso dos banyadors, dues samarretes i tants llibres com dies tinc (sempre acabo fent curt i he d'atacar la pila de la meva dona). Tot l'any que espero aquest moment per recuperar obres perdudes mentre em torro a algun paratge remot (caribeny abans, mediterrani ara).

El resultat, terrible, és que estic associant cada cop més lectura amb relax i absència de compromisos i obligacions. Per això qualsevol cosa que llegeixi en aquestes circumstàncies em fa immensament feliç, encara que sigui una pedra infumable. Em sembla que em podria empassar la guia de telèfons sencera estirat a la tovallola i en sortiria satisfet de l'experiència. Això és un gran problema. He perdut tot el meu esperit crític i els nivells d'exigència legendaris que m'empenyien a abandonar qualsevol obra que no m'enganxés en les primeres cinquanta planes (vint-i-cinc quan era més jove i més radical). Quins temps aquells!

De moment he gaudit com un nen amb un caramel amb el darrer d'un autor novaiorquès idolatrat a casa nostra (s'ha de tenir estómac, quina estafa de llibre), el darrer experiment doble d'un dels nostres autors de luxe (una carallotada sense límits), el més famós de l'estrella mediàtica de la literatura japonesa del moment (no massa més que un Salinger de segona), l'últim recull del contista més adorat de la nostra cultura (d'allò més vulgar i avorrit, malgrat la brevetat extrema del llibre, que s'agraeix però que amb prou feines justifica els euros que costa el paper), la novel·la catalana més lloada de la temporada passada (mira, té els seus moments, però navega d'un costat a l'altre sense trobar el rumb) i del llibre d'una amiga, que m'ha semblat el millor de tots (o he perdut definitivament l'objectivitat o tinc amics que són són la repera). Encara me'n queden uns quants a la reserva, a veure si puja el nivell. O no. Em sembla que a mi tant em farà...

Aeroport.

Gran lloc, l'aeroport. Se'n poden fer pel·lícules (ja se'n fan) o escriure un llibre sencer. Un escenari ideal per fer el tafaner en els assumptes emocionals dels desconeguts.

Casos reals, no em cal inventar-los. Tenim el noi que està a punt de separa-se de la seva dona explicant-li el cas a la seva mare, penjada al telèfon, mentre ell no deixa de fer-li ullets a la morenassa broncejada de la fila del costat. La banda de rock dur alemanya amb noia rossa al front que torna a casa després d'un concert (espero que exitós) a la Ciutat Comtal. Fundes de guitarres ells, maleteta només amb maquillatge ella (que obre repetides vegades per fer els retocs oportuns, com si els papparazzi l'esperessin amagats rera una columna). Són nombrosos els que s'acomiaden plorant. Abraçades, petons. No volen deixar-se anar, per si de cas tot plegat se'ls desmunta quan obrin les mans i l'amant comenci a volar. Com a banda sonora de fons, anuncis per als passatgers que van cap a tots els llocs que has visitat i els que no visitaràs mai. Em fa un bot el cor cada cop que ressona Nova York pels altaveus, com si arribés tard a l'embarcament.

I no oblidem la clàssica família amb el nen petit i tots els trastos que va uns dies a la platja (nosaltres). M'hi podria passar el dia, aquí, però per desgràcia he d'agafar un avió.

Vacances.

Veig que als darrers posts o bé parlo del meu fill o bé del meu jardí. Està clar que necessito unes vacances ni que sigui només per trobar temes nous. Ens veiem quan torni de la platja.

Aracnofòbia.

[Un altre apassionant episodi de la sèrie "L'home contra la natura"! No us perdeu com en aquesta nova entrega el nostre heroi lluita amb un exèrcit d'indomables monstres de vuit potes!]

Recordo que quan era petit el meu pare tenia una guerra desigual muntada contra les formigues que volien envair el pati de casa. Elles tenien la força de les masses, però els humans comptàvem amb el volum i l'enginy. Tot i el desavantatge teòric i les successives derrotes, les bestioles no defallien. Recordo el pobre home, fora se sí, agenollat xafant-les una per una amb el polze mentre les insultava i maleïa, quan tots els insecticides i mètodes menys cavernícoles havien fallat estrepitosament contra la tenacitat de l'enemic. És un d'aquells moments que un pensa "el meu pare s'ha grillat".

Fast forward trenta anys i aquí estic, enmig de la meva pròpia campanya contra l'Eix del Mal i els seus intents de conquerir el meu regne. Tot comença un bon dia primaveral, rara avis, en el qual surto al balconet a admirar el meu jardí. Punyeta, penso, si que fa temps que no trec el cap per aquí: això està ple de teranyines. Diligent, les netejo. L'endemà la meva dona em diu "a veure si fas el favor de fer alguna cosa amb la barana del balcó, que aquella zona és responsabiltiat teva i sembla la casa de la Família Addams". Li dic que no pateixi, que ja està fet i ella m'arrossega de la mà al lloc dels fets i m'ensenya la crua realitat: és com si fes un any que ningú no hi passa un drap. Com? Què? M'hi acosto i trobo l'explicació: quinze o vint aranyes treballant com esperitades havien reconstruit en unes poques hores totes les xarxes que m'havia carregat el dia anterior.

Des de llavors, les aranyes i jo hem instaurat un pla de batalla que recorda el sudari de Penèlope però a la inversa: el que teixeixen elles de nits els ho desmonto jo quan surt el sol. No tinc la paciència de la dona d'Ulisses, sinó més aviat els gens del meu pare, així que després d'una fase inicial tirant a diplomàtica, darrerament he decidit treure l'artilleria grossa i no aturar-me fins que no hagi eliminat del mapa tots els soldats invasors. Adéu a la guerra freda, comença l'ofensiva real. És clar que no és tan fàcil. Us heu adonat mai de com són d'esmunyedisses les maleïdes aranyes? Ni de bon tros resulten tan meselles com les formigues, no. A més són més lletges i piquen, així que s'ha d'anar amb compte si un no vol sortir ferit de les escaramusses. Està clar que els dolents de la pel·lícula milloren a cada generació, per desgràcia meva.

Però no podran amb mi. Recuperaré el meu balcó (i el jardí, un altre front obert) ni que hagi de xafar-les una per una. I és que tinc una estratègia infalible. He pogut veure un parell de cops la que deu ser la mare de totes les aranyes (en més d'un sentit), el general de cinc estrelles, i un cop l'hagi capturada i neutralitzada sé que les seves tropes defalliran. Per la mida de l'animal això promet ser una lluita com la del vell i el mar, amb la diferència que penso sobreviure-la per escriure'n una crònica en el més pur estil Hemingway. Ja veurà la que li espera! No en quedarà ni una viva! Això serà una massacre! Haw haw haw!!

(Per sort el meu fill encara és massa petit per començar a pensar "el meu pare està boig"...)

Final d'època.

Avui és el tercer aniversari del bloGuejat.

Porto uns dies introduint canvis subtils (ja no numero els posts, he canviat el subtítol original, la maqueta...) però potser el més important serà que, per motius que ja us explicaré el setembre, hauré de baixar la freqüencia d'entrades (em mantenia des del principi a dues de "llargues" per setmana, ara haurà de ser només una). Per la resta, el bloGuejat serà el mateix de sempre. Espero seguir comptant amb els vostres comentaris.

Una mena d'aniversari.

Avui fa més o menys un any que vaig anar al cinema per darrer cop. I això que n'era un addicte. M'he passat un munt d'hores de la meva infantesa assegut en la foscor d'una sala empassant-me tot el que fessin. I he procurat mantenir el costum, sent una mica més selectiu, fins que els imperatius paternals han posat un fre (momentani espero) a la meva passió.

Segueixo veient pel·lícules, això sí, al mateix ritme d'abans, però totes en DVD. Per molt surround casolà i LCD d'alta definició que tinguis, no hi ha res que pugui superar l'experiència de veure una pel·lícula en comunitat. Formar part de les reaccions col·lectives al que et projecten a la pantalla. Tot i els seus efectes secundaris inevitables quan al paradís s'hi cola algun incívic que xarrupa la cocacola amb avidesa o mastega les crispetes sorollosament. O aquell que fa una setmana que no es dutxa i se t'asseu al costat. I el que ha vingut al cinema a xerrar o a fer manetes amb una noia riallera. Ni tan sols m'espatlla la festa un aire condicionat cinc graus per sota els límits tolerables (com passava sovint a Nova York). Un cop treu el cap el lleó de la Metro, o l'equivalent modern, la meva resistència a totes les possibles incomoditats augmenta automàticament uns quants graus.

I és que això és com veure un partit de futbol al bar o sol a casa. L'ambient és molt diferent. Compartir experiències amplifica les teves pròpies, tant en el cas dels esports com en el dels espectacles. Hi ha activitats que és millor fer-les a soles amb la teva parella (estic pensant en un sopar romàntic si el nano avui s'adorm a la primera i ens dóna la nit lliure), però n'hi ha d'altres que, no sé per què, milloren si et sents part d'un col·lectiu. Els éssers humans som ben curiosos...

Per què he estat tan atrafegat darrerament.

O almenys un dels motius.

Fèlix Riera presentava ahir la nova estratègia de les col·leccions d'assaig del Grup 62, segons ens explica Vilaweb. Tinc l'honor de ser un dels escollits pel rellançament de la històrica col·lecció Llibres a l'abast de Edicions 62 (al costat, entre altres, d'una obra clau com és Els altres catalans de Candel). El meu és un llibre de divulgació que intenta aclarir una mica els nous descobriments biomèdics al públic general: Immortals, sans i perfectes (o com la medicina canviarà radicalment les nostres vides). A principis de setembre a les millors llibreries.

No tinc encara la portada de l'edició catalana, però us deixo amb la de la versió que traurà Destino simultàniament en castellà. Més detalls properament.