El camió dels gelats.

Pensava que m'havia desfet d'ell. Els camió dels gelats, malson de tardes d'estiu a Manhattan. Què pot tenir un venedor ambulat de llaminadures fresques que et faci estremir tan sols pensar en ell? El reclam publicitari: la maleïda musiqueta que els seus altaveus de fira repeteixen un i altre cop per anunciar que han plantat la parada al teu carrer.

A Nova York, els geladers sobre rodes són poc menys que una màfia. Hi ha "famílies" grans que controlen el pastís, les rutes, les cantonades més rendables i les hores punta. Vaig llegir un cop al diari un article sobre un "independent" que intentava sobreviure en el negoci i les tàctiques que la competència feia servir per fer-lo desistir de les seves dèries no desmereixien gens les que els Soprano empren a l'altra banda del Hudson. Tot això no és que m'interessés gaire: jo volia saber perquè dimonis havien de martellejar sense parar la melodia del dimoni a tot volum sota la meva finestra fins al punt que se'm menjava tots els pensaments. Un d'aquests geladers havia escollit la vorera de casa com a punt de venda habitual i em tenia ben fregit.

Almenys a Anglaterra em lliuraré d'aquest costum tan pesat, pensava l'estiu passat. Error! Aquí tenim també el plom dels gelats, la reencarnació transoceànica del meu malson! I ja em diràs, perquè amb el fred que fa i les pluges intermitents que no ens deixen de petja, com pot ser que la gent encara tingui ganes de llepar gelats. Doncs en tenen. I el gelader que ha escollit el nostre barri per fer l'agost ho sap prou bé. En puc donar fe: em conec l'hora d'arribada i la ruta que fa a la perfecció. La seva música d'anunci, diferent a la ianqui però igual d'esborronadora, m'acompanya totes les tardes. I aquí encara és pitjor, cosa que no em semblava que fos possible. Primera, tenim les finestres obertes perquè no cal aire condicionat: una barrera menys que la contaminació sonora ha de superar. I segona, els moviments del camió pels carrers del barri fa que el soroll t'arribi per diferents costats de la casa, en una mena de surround surrealista impossible d'aturar que és digne dels pitjors malsons.

He decidit que he de canviar d'estratègia. Enlloc de tancar les finestres i amagar el cap sota el coixí, ara tan bon punt sento la melodia surto al carrer i em compro un gelat. És la mínima recompensa que em mereixo per haver de suportar el suplici. Si no els pots vèncer...