Shangri-La, dels Kinks. Els primers minuts d'aquesta cançó són simplement genials, malgrat parli de temes tan prosàics com comunes instal·lades al pati de darrera de casa (no es pot tenir tot). Perfecta banda sonora per un altre dilluns gris, que ens arriba després d'un cap de setmana estranyament assolellat. Fins aquí el reportatge meteorològic des de les Midlands.
2 comentaris:
Anònim
ha dit...
És una cançó durilla.
La versió d'en Ray Davies en directe (diu, i suposo que fa broma, que és el 1r camí que la toca en directe! l'any passat!) amb el Crouch End Festival Chorus, a la Roundhouse, també impressiona: amb el cor guanyen els darrers minuts, veus?
Estic pensant si ser consumista i comprar el box set aqueix que treuen aquest més... Seran capaços de fer gira?
2 comentaris:
És una cançó durilla.
La versió d'en Ray Davies en directe (diu, i suposo que fa broma, que és el 1r camí que la toca en directe! l'any passat!) amb el Crouch End Festival Chorus, a la Roundhouse, també impressiona: amb el cor guanyen els darrers minuts, veus?
Estic pensant si ser consumista i comprar el box set aqueix que treuen aquest més... Seran capaços de fer gira?
Jo, com que no entenc ni una paraula...
a mi m'ha agradat (no la coneixia)
Publica un comentari a l'entrada