dissabte, 4 d’abril de 2009

SuperEditor a l'atac!

Parlava fa uns dies dels diferents models d'editor que m'he anat trobant des que estic ficat en el negoci. Sembla que Gordon Lish mereix un apartat propi dintre la secció d'editors intervencionistes amb l'accelerador premut a fons i sense frens.

Com a escriptor, el primer que et ve al cap davant un cas tan extrem com aquest és l'ultratge als drets sagrats de l'autor de l'obra. Però i si el resultat és millor que l'original? Sembla que sense Lish, Carver no hagués estat Carver. Potser el problema és que enlloc d'un manipulador, Gish ha estat una peça clau no reconeguda de la literatura americana. I això costa d'empassar. Són superherois o supervillans, aquesta mena d'editors que es preocupen excessivament per la qualitat del que publiquen?

Els editors són un mal necessari de la literatura, i més en una època com aquesta, per molt qeu diguin alguns. Tothom escriu i milions de texts estan disponibles per a tots que els vulgui llegir en aquest maremàgnum que és internet. Cal més que mai un control de qualitat que seleccioni el que val i el que no val i, si pertoca, que doni el cop de mà final. Sinó, les obres mestres (o quasi-mestres) corren el risc d'ofegar-se en aquesta maregassa de mediocritat que ens envolta. Sempre podem discutir si aquests controls són els adequats i si els escollits per fer la feina són els qui han de ser (who watches the watchmen?), però jo crec que un editor amb intuïció, experiència i el grau just d'intervencionisme pot fer sempre més bé que mal.

7 comentaris:

McAbeu ha dit...

No estic en aquest món i per tant potser no sé gaire de que parlo però a mi em sembla que qualsevol canvi hauria d'estar fet amb el consentiment de l'autor.
Aprofito el comentari per dir-te que el link al meu blog d'enigmes mentals XAREL-10 de la teva llista ja no és correcte, m'he canviat a Blooger i ara pots trobar els meus enigmes a http://xarel-10.blogspot.com/

Clidice ha dit...

A mi em sembla bé, si us presteu al joc cal jugar-lo amb totes les cartes de la baralla :)

No hi ha sacralitat en l'acte d'escriure, ni en allò escrit. No vols un editor que et manipuli? doncs publica lliurement, a la Xarxa.

:)

Jean Robur ha dit...

El mal ja l'has dit tu, Salvador, qui vigila als vigilants? I més parlant de llibres, editors i premis. Tenen alguna credibilitat els premis grans? Segur que encara hi ha algun passerell que va a presentar-se al Planeta o al Josep Pla, amb l'esperança de fer un salt triple mortal. I sota quins barems de qualitat tenim de qualificar les obres? La mediocritat sempre hi serà, siguem pocs o molts. El que és considerat molt bo avui, pot estar molt passat demà. Amés, que dic, reitero, que en tenen d'haver-hi d'obres mediocres, dolentes i molt dolentes, per poder comparar-les amb les bones. I per altra banda, recolzo que hi hagi marasme, que el lector, melòman, inclòs els que juguen als videojocs, no siguin individus sense iniciativa, que s'apuntin al primer que es troben en la publicitat. És bo que el consumidor cerqui, que no es quedi estàtic. Jo ho comparo amb anar a caçar bolets, és cansat caminar, però dona molta satisfacció trobar rovellons i de tant en quan algun ou de reig. Aixó redunda en la qualitat de gent que consumeix cultura, que ja no seran ignorants sinó gent que t'ha trobat i ha comparat.

Príncep de les milotxes ha dit...

Estic d'acord amb les dos primeres qualitats que ha de posseir l'editor:intuïció i experiència. La paraula clau del teu apunt, Salva, és l'adjectiu "just", que ens condueix al substantiu "justícia"...
Hi ha justícia, per tant, al món editorial?
De vegades es deixen dur també per... Això li ho hem de publicar al meu amic, que també és un bon escriptor, encara que aquesta darrera obra..., però, és clar, què collons hem de fer? No li ho podem negar...

O també...

Anem a projectar socialment i en el mercat aquesta persona que ha guanyat aquest premi, i l'altre i li falta aquest... A continuació el sacralitzem com individu marca de la casa i creiem que ens resultarà bé l'operació?

Això també passa...

On és la justícia sobre la qualitat d'un autor i la seua obra si aquest no té padrins, però resulta que la seua obra té un cert nivell?
L'hem fet desaparéixer...

Bo, pensava en veu alta després d'haver passejat amb la meua gosseta Jana per Aín, la Serra d'Espadá...

Una abraçada i continuarem parlant en veu alta en un altre moment.

zel ha dit...

Després de `córrer d'aquí allà amb els enllaços, ho he entès, ni idea no en tenia...

SM ha dit...

Gràcies a tots pel debat!

McAbeu, jo també defensava que l'autor és qui té la darrera paraula, és clar. En el cas de Carver es veu que tot va ser consentit.

Justícia no n'hi ha, ni al món editorial ni enlloc. I els premis són un altre mal necessari sense el qual la nostra literatura aniria molt coixa. No els podem menyspreuar.

No estic d'acord amb Robur que el fet que es pugui accedir a més producció vulgui dir que augmenta tant el mediocre com el que és bo. El que és bo un moment o altre surt a la llum. No li calen noves tecnologies. El mite de l'escriptor maleït i ignorat que mor amb una obra mestra al calaix és això, un mite. Ni els escriptors ni els editors són tan negats com per deixar-se perdre una oportunitat de publicar alguna cosa que val realment la pena. No tot el que es publica és bo, certament, però tot el que és bo s'acaba publicant.

Jean Robur ha dit...

No sé Salvador, però crec que no podem generalitzar. Hi han hagut masses casos en què en el darrer moment, o per la divina providència s'ha publicat, en alguns casos per pura casualitat, o que desprès de morts, han sigut reivindicats per altres generacions. Potser perquè no es veuen, és perquè no les podem jutjar i tampoc quantificar. Si, és especular molt sobre el que no se sap, però el que torno a dir, masses autors per a una sort ja a deshora (o sigui ja morts) han sigut coneguts o valorats. Que hauria passat si el diari de l'Anna Frank l'haguessin cremat? O l'editor no hagués tingut un fill i aquest li hagués recomanat que publiques un exemplar d'El Hobbit? O haguessin llançat a les escombraries un bagul ple de papers d'un autor borratxo de Lisboa? Ens haguéssim quedat sense el Llibre del Desassossec i la majoria d'obres d'en Fernando Pessoa. Si, també et dono la raó en què hi ha obres que traspassen barreres i que un editor té de ser molt burro per deixar-les escapar, però crec que són les que menys abunden. El que abunden desgraciadament en el món editorial són els favoritismes, el mercantilisme i molts de premis que són una farsa. Per suposat qui perd és la cultura, que està en mans de gent que s'aprofita de la seva situació de poder.