No és la meva intenció començar un debat sobre la situació actual de la nostra literatura, però em sembla que val la pena rescatar alguns punts que han aparegut als comentaris del meu post de l'altre dia. Crec que hi ha dos paranys importants que hem d'evitar quan discutim aquest tema:
1- El que es fa en català té qualitat.
2- El que es fa en català no val la pena.
Els enunciats són exagerats, és clar, però tots tendim a posicionar-nos per defecte més a prop d'un dels dos extrems, enlloc de mantenir l'objectivitat centrada. No li fem cap favor a la nostra literatura valorant-la aïlladament del que es fa a la resta del món, o com deia en Jaume, "considerar bo allò que només pot destacar dintre del nostre context". Si el millor llibre que s'ha escrit en català aquest any no aguanta una comparació amb el millor de la producció castellana o anglesa o francesa o danesa o russa és que no ens estem esforçant prou. I s'ha de dir. Jo no vull guanyar els cent metres llisos als Jocs Paralímpics. Prefereixo competir a la final de les olimpíades. Però tampoc no hem de girar la cara per sistema a la literatura catalana, perquè hi ha gent que escriu molt bé en el nostre idioma. És cert que massa sovint fan llibres que només interessen a quatre. S'ha d'evitar d'alguna manera que el públic tingui la sensació que deia la Carina o la zel de "no hi ha res que em cridi l'atenció".
Finalment, seguint el que diu la Imma, que un llibre sigui arriscat no m'importa massa si el resultat no és bo. En una cursa no et donen punts per intentar arribar al final. Que la crítica i els lectors recolzin un llibre m'importa encara menys si tot el que estem fent és escollir el rei de la bassa. M'interessa més saber si aquest peix podria nedar tot sol a l'oceà. Iniciatives com el Crexells són molt lloables, això és evident, i tant de bo n'hi haguessin més, però si assumim que la tria dels finalistes és justa, el nivell d'aquest any em sembla com a molt passable. No crec que hi hagi cap mal en dir-ho, al contrari. Si no som capaços de ser més crítics amb nosaltres mateixos, la nostra literatura no arribarà mai on es mereix.
12 comentaris:
Hi ha també un problema important de difusió, la dels diaris i espais 'grans' de les televisions i ràdios acostuma a estar controlada per capelletes i, amb la producció que hi ha, cada vegada passa més allò que deia Pere Calders, que el nostre 'prestatget' cultural és tan minso que quan n'hi posen un no n'hi cap un altre.
Possiblement hi ha obres molt bones que no sabem ni que existeixen, la feina és moltes vegades trobar-les a les llibreries, en tot cas t'arriben pel boca-orella, pels coneguts i, també, pels blogs.
Per tant, fer un judici general sobre la literatura nostra i fins i tot la dels altres es fa molt i molt difícil, perquè, com deia la peixatera del meu barri 'el que no es veu no es ven'. I d'editorials vocacionals d'aquelles d'abans pràcticament no en queden, els peixos grossos s'ho han anat menjant 'gairebé' tot. Sobre els premis, només cal fer un repàs dels jurats i ja saps si tens o no possibilitats, en teoria es concursa anònimament però tothom sap qui s'hi presenta.
No crec massa que avui existeix allò que en dèiem 'literatura', existeix el mercat i funciona o no funciona.
Penso que la Júlia té molta raó. És molt difícil triar allò que "és bo" d'allò que "no és bo". És necessàriament bo allò que només arriba a les elits? O a l'inrevés: És necessariament dolent allò que arriba a la "gran massa"?
Quan Le Clézio va rebre el premi nobel, alguns vam pensar que el podien haver rebut amb més justícia molts altres: sobre tot els nord-americans (Roth, De Lillo, Mc Carthy ..) o Claudio Magris a Itàlia. Però,els catalans ¿podem defensar honestament que tenim un autor viu a l'alçada de no sumar-se als idiotes que llistava Harold Bloom? Es que potser es va sentir un clam dins la literatura catalana en favor d'algú? Ni tan sols dins del país a ningú se li va passar pel cap fer cap reclamació. No hi havia ofensa. No hi havia menyspreu.
Ja sé que la salut de la literatura d'un país o d'una llengua (distinció important)no es mesura pel nombre de premis nobel. Però, igual que el de Natzaret: els exemples (paràboles) ajuden a entendre :-)
Sobre el que diu la Júlia, jo crec que té una part de raó. Però hauriem de pensar que el nostre país te una immensa indústria editorial. Més gran , segur, que la danesa, amb el mateix nombre de parlants. ¿Només és culpa dels editors que no saben/volen trobar genis amagats? No puc acceptar la sentència de la Júlia de que no hi ha literatura sinó només mercat. És una sortida massa fàcil i tràgica. Tot i que probablement és perfectament aplicable a la mentalitat de molts grans grups editorials, prefereixo creure que la literatura sobreviu heroica al mercat. En algún carreró desconegut i fosc del que ens passem les indicacions un a l'altre, clandestinament.
Cal felicitar en Salvador perquè posa sobre la taula un tema molest, però que cal debatre.
Estic d'acord amb l'equidistància que comença plantejant; també amb el que cita del Jaume respecte a la necessitat de no aïllar-se (però amb reserves: tot seguit hi passo).
Ara bé: no em convenç la seua metàfora de la literatura com a cursa. Ni respecte a l'equiparació amb altres literatures, ni respecte a la valoració de les obres arriscades.
Vull dir: sí que és cert que l'espai on es juga la literatura és internacional. Un Joan Francesc Mira, al taulell d'una llibreria, és al costat de Claudio Magris, Cormac McCarthy o Stieg Larsson; tots ells estàn traduïts, tots ells podem llegir-los igual que podríem llegir Mira, i per tant es tracta de que Mira (és només un exemple, un nom, que consti) ens interessi més que ells.
Ara: no és tan fàcil, després, equiparar automàticament el valor d'un autor amb el valor d'un altre; no és tan fàcil com saber (veure) qui ha arribat primer a la meta. Perquè la realitat, al final, la realitat més objectiva de la literatura, és una persona en una cambra escrivint, i una altra persona en una altra cambra llegint; és una realitat objectiva, però múltiple. I amb implicacions subjectives. A mi personalment, per exemple, Josep Carner no em serveix per a les mateixes coses que César Vallejo; només si em servissin per a les mateixes coses (per a consolar-me per la pèrdua d'un ésser estimat, per exemple) podria comparar-los i dir: "tal és millor que l'altre". Però no sol passar. I fins i tot si ho pogués establir tan clarament, allò que em serviria a mi podria ser que no servís a alguna altra persona, per exemple una dona, que potser em diria que a ella qui li va bé, per al mateix objectiu, és Sylvia Plath.
Per això mateix, per a llegir llibres en català, no necessito que "el millor llibre que s'ha escrit en català aquest any" sigui millor que "el millor de la producció castellana". Tot això em sona una mica, i ja em perdonarà per la comparació, a campionat de seleccions de futbol. I a la mena de política que impliquen.
D'altra banda: tinc por que de vegades s'acosta a una mena d'enlluernament, el de pensar que a fora tenen una mena de criteri universal que, via traduccions, ens permetria saber si els autors catalans són bons o no. I tanmateix, ningú em farà renunciar al plaer que em donen Foix, o Rodoreda. Busqui'ls per textos estrangers. Estan traduïts, i tanmateix ocupen un lloc diguem-ne secundari. ¿Vol dir que són secundaris? ¿Respecte a qui? ¿A, posem per cas, Archibald McLeish?
Tampoc no tinc gaire clara la cosa dels llibres que "només interessen a quatre". Jo, que vinc d'un poble petit, sé que en determinats contextos la major part de coses només interessen a quatre (i, encara, amb sort); i que automàticament impera la llei de la majoria. Vagi a un ajuntament de poble petit i digui'ls que si poden fer una projecció (encara que sigui en DVD) d'una pel·lícula de Kiarostami. No serà car, però no es farà, o no es farà dues vegades.
Per això... bé, potser hagués hagut de començar enviant-li un mail privat per saber si quan parlen d'obres arriscades parlen del que em penso, i així ho tindríem una mica més clar... però bé, suposem que quan parlen d'obres arriscades parlen d'obres diferents. I això, no sé si s'hi ha fixat, comença a ser un ecosistema en perill d'extinció. Justament perquè mentre tot ho ocupen llibres formularis, tradicionals, tòpics, hom segueix queixant-se de l'elitisme famós. Perquè tampoc no tinc la sensació que des de les tribunes del país es promoguin llibres difícils de pair. No sé si m'explico.
Ara, això sí: estic completament d'acord que, si hi ha un problema en la literatura catalana és, tal com diu Jaume, en els sistemes per descobrir noves veus, o "genis amagats" (que no crec, però, que n'hi hagi tants). I en els carrerons desconeguts i foscos ;-).
Salut!
p.c.
Ara sí que has encetat un debat que n'hi ha per a hores. Cal tenir en compte que som un país petit i que sovint, de la quantitat en surt la qualitat. Si ens volem comparar, per exemple, amb escriptors d'Estats Units, potser seria més just comparar-nos almb autors d'un dels estats units en concret.
A més, tenim la dificultat afegida, que no és poca cosa, de no tenir un Estat propi que ens defensi i promocioni i ajudi, tot i que això no hauria d'anar forçosament en contra de la qualitat, tot i que sí de la quantitat, però com ja he dit abans, sovint de la segona en surt la primera.
D'altra banda, per tal de poder valorar adequadament la qualitat d'una obra, sovint cal la perspectiva del temps.
Jo no em considero un bon crític, i deixo aquestes valoracions a la resta.
De literatura només sé una cosa: m'agrada llegir. Salvador, parles de "bò", "no bò", "millor"... parles de "comparar"... i tot plegat se m'escapa una mica. Quin és el criteri per considerar bò un llibre en concret? Encara més un autor? S'ha de mesurar en funció del seu reconeixement internacional? Nobel = bò? Aquí ja s'ha dit que no, que això últim no és així.
Jo, que segurament sóc simple en aquesta qüestió, no m'atreviria mai a fer crítica de cap llibre; o més ben dit, a fer-ne crítica amb pretensions de ser considerada interessant. Un llibre és bò, no bò o millorable segons qui el llegeixi, segons el moment i l'estat d'ànim...
Jo, que reconec el meu desconeixement de teories literàries, jo només sé que de llibres en català, d'autors catalans, n'he llegit molts que m'han agradat i que no; igual que m'ha passat en castellà, en alemany ...
Salut.
Les dues condicions que ens proposes a l'inici del post no s'acaben de respectar, em temo. Potser caldria afegir: "3- No tota aquella obra premiada implica que sigui bona".
La qualitat no ve determinada ni pel mercat ni pels premis rebuts -a priori- ni pel fet de ser en català o no. No obstant, en les produccions catalanes dels darrers temps hi ha una voluntat certament manifesta de ser venudes. La Catedral, L'Ombra i Pandora tenen una qualitat justíssima i per desgràcia d'aquí a 3 o 4 anys ningú no les recordarà.
Em sap greu, però potser caldrà pensar que les darreres bones novel·les en català són les del Joan perucho.
Gràcies altra vegada a tots per discutir un tema tan interessant. Les vostres aportacions són de les que fan pensar. Ens hi podríem estar dies...
Segons el meu punt de vista, qualitat i èxit (o reconeixement) són temes separats, i el Lluís ho resumeix molt bé en el seu comentari. És cert que la literatura és un negoci, i hi ha d'haver-hi llibres que es venguin com xurros sense que la qualitat sigui una preocupació. Però segueixo pensant que si un llibre és prou bo, d'una manera o altra troba el seu públic, encara que la Júlia sigui una mica escèptica amb aquest tema.
El Jaume ha tret un tema molt interessant, i crec que aquest hauria de ser un dels nostres revulsius. No que ens donin un Nobel, que com tots els premis grossos té un component polític important, sinó tenir algú que se'l mereixés. Tampoc som una literatura tan petita com diu en Jesús. L'illa de Santa Llúcia, que sí que és minúscula, en té un, així que... No em sembla impossible. En el passat crec que hem tingut escriptors que haguéssin pogut entrar en aquesta categoria.
Palumbus defensa el subjectivisme de les valoracions literàries, i amb raó. No hi ha una manera de quantificar la qualitat d'una obra. Però a veure, no ens enganyem. No és tan difícil veure si un llibre està ben escrit. Hi ha una sèrie de coses que hem après durant els dos mil darrers anys de literatura universal, uns errors que ja no es poden cometre. Això ho expliquen a qualsevol curs de creació o als llibres sobre el tema, no són secrets intangibles només per a iniciats. Hi ha molts escriptors que escriuen malament i segueixen fent aquests errors d'estil o de contingut que hauriem d'haver superat ja i es queden tan amples. No em digueu que no sou capaços, com a lectors mitjans, sense cap entrenament especial, de veure quan un escriptor domina el llenguatge i us porta cap a on ell vol sense que es noti. Això és escriure bé. Després el llibre us agradarà o no, i es vendrà o no, però això no té res a veure.
De nou contestant a Palumbus: jo trobo la competició necessària. No és tan competició com comparació. Si no mirem enfora caiem en la autocomplaença, que no porta al progrés. No estic parlant tampoc de reconeixement mundial dels nostres autors. Això és molt més complexe i, altre cop, hi juguen molts factors extraliteraris. Jo en tindria prou en poder dir, tornant a l'exemple del Jaume, "aquest paio es mereix un Nobel", encara que només es conegués a casa nostra o, més encara, que només el llegissin una minoria.
Estic d'acord amb el Jesús: cal tenir una mica de perspectiva per poder jutjar i que el fet de no tenir Estat és un llast, però no crec que per a ser crític calgui tenir un títol. Va això també pel que diu el Ferran: els criteris de qualitat existeixen. No cal ser un gran teòric per reconèixer-los. I no tenen res a veure amb que ens agradi o no un llibre, perquè això és personal. Si llageixes alguns dels darrers best-selles escrits a casa nostra, algunes deficiències salten a la vista a la primera plana. Després t'ho pots passar bé o no llegint-lo, això ja és cosa teva (jo he gaudit molt de pel·lícules de sèrie Z que són d'una qualitat clarament ínfima).
Benvolgut Salvador,
també estic d'acord que hi ha llibres objectivament mal escrits. N'he llegit alguns. Per això donava exemples (Carner, Vallejo, Plath); no per altra cosa que per descartar material. Dit d'una altra manera, ¿vostè em sabria dir objectivament (i demostrar-m'ho) si Tolstoi és millor que Dostoievski? És aquí que vaig. Perquè sé que tots dos sabien escriure.
Una abraçada,
j.t.
Sí, d'acord, els criteris de qualitat existeixen i són objectius. Hi pot haver una obra que sigui realment esperpèntica, que la trama no s'aguanti per enlloc, que el desenllaç no tingui cap ni peus... però aquest seria un cas extrem, penso. El que vull dir és que la majoria d'obres (o moltíssimes, digues-li com vulguis) tenen uns estàndards acceptables de manera que el "bò", "no bò" i qualsevol altre qualificatiu és merament subjectiu.
En qualsevol cas, ja ho he dit abans, jo de llibres només sé una cosa: que m'agrada llegir-ne; no en sé res més.
Salut.
La literatura catalana té obres bones, i no tant bones, com qualsevol literatura.
També diferents públics lectors.
Crec, tenim escriptors i escriptores de molt bon nivell, i em sembla que saben valorar allò de fora, fins i tot tenim bons traductors i bons editors.
No tot el que s´escriu en català és bo,ni tot allò de fora.
Cada llibre s´ha de valorar en ell mateix.
Imma C.
Palumbus, si tot el nostre problema fos escollir entre Tolstoi o Dostoievski!! Jo parlava més aviat de la distinció entre bo i dolent, no de qui és més bo. Això pot ser ja qüestió de gustos. El problema és que no veig gaire Tolstois ni Dostoievskis al panorama català actual.
Ferran, tens raó. Parlem, doncs, de tres nivells: aberrant, acceptable i bo. Trobo que ens conformem massa en quedar-nos al grup del mig.
Publica un comentari a l'entrada