divendres, 7 d’agost de 2009

Aigua: tocat i enfonsat

Després de viure una dècada a països de parla anglesa un es pensa que té l'idioma sota control. Però no. Passar del poti-poti d'accents de Manhattan a l'entonació característica de les Midlands no ha estat tan gens fàcil. Posem per cas una paraula senzilla: aigua. Els catalans aprenem a dir "guoter" a classes d'idiomes quan som joves i creiem optimísticament que tothom ens entendrà. A Estats Units has d'afinar una mica més o passaràs molta set, perquè per a ells sona més com "uora", que no s'assembla gaire.

Conscient que quan canviés de costat de l'Atlàntic hauria de reciclar alguns detalls de la meva dicció, em vaig preocupar d'escoltar atentament el britànic immaculat de l'Alec Guinness a les comèdies de la Ealing. Vaig arribar a produir un "uottar" d'allò més nobiliari. Que no m'ha servir de res, llàstima, perquè aquí dalt en diuen "uo-a" i es queden tan amples. Any i mig i encara estic aprenent a posar mentalment tes i des a tots els llocs d'on les treuen per poder mantenir una conversa més o menys decent amb els locals.

El problema afegit és que tinc un nano creixent a casa que de les quatre paraules que sap, tres són en anglès. Anglès amb gust local, és clar. O sigui que si ja costa entendre el que et volen dir les criatures, no vegis si a sobre hi afegeixes factors dialectals. Un exemple passat per aigua també: quan cau un ruixat (que és cada dia) l'hereu assenyala la finestra i diu "woolly woolly!". Hem tardat uns mesos a entendre d'on venia això (no s'assembla "aigua" ni a "pluja" ni tan sols a "rain"). Resulta que si plou, a la guarderia els posen botes d'aigua, que aquí s'anomenen wellies (diminutiu de Wellington boots). Wellies, "woolly". Claríssim, un cop ho saps. Acabarem necessitant un intèrpret...

17 comentaris:

òscar ha dit...

trobo que s'acaba creant un petit babel d'allò més simpàtic.

repescar l'esperanto, a aquestes alçades, potser seria massa complicat oi? :)

Toni ha dit...

Sabia que l'accent era prou diferent, però no tant! És curiós de tota manera. A la fi, el xiquet haurà d'ensenyar-te a tu... ;)

Salutacions!

ramon ha dit...

:)

Ferran ha dit...

Els diferents accents són una curiositat quan viatges, però quan resideixes en un lloc on el tenen marcat, i diferent del que has après, poden arribar a angoixar i tot!

És curiós: fins fa uns anys no m'agradava gens l'accent "britànic" (així, en general), i en canvi m'encantava l'americà (que vol dir el de NY, bàsicament); ara em passa al revés: aquests "uotta" nobiliaris, que dius tu, trobo que sonen molt bé...
Tens alguna preferència pel que fa al sò d'uns i altres, tu?

de la Virginia Fochs ha dit...

:-) m'ha recordat la meva aterrissada a texas quan tenia 15 anys i per supervivència pura i dura vaig aprendre en segons el teu anomenat "uora", que allà sonava més com "uorrr" :-D M'ha quedat gravat en la memòria el moment a la cuina, amb la noia que es convertiria durant 12 mesos en la meva "germana", on em vaig quedar pasta moniato en sentir la paraula i vaig pensar que o em posava les piles o les passaria canutes!! jajajjajjajaaj Apa, doncs, a perfeccionar el local! ;-)

jaka ha dit...

Bona nit,
M’ha fet gràcia el teu post d’avui ja que això del “guoter “ i el “uora” es exactament el que ens va passar viatjant per els Estats Units, vam entrar amb un hiper immens de la carretera i com que no veiem l’aigua per enlloc ho vam preguntar a un empleat, maremeua quin embolic, no ens entenia de cap manera, al final ho va comprendre i va fer un crit i va dir UORA !!!. Escamats d’això quan érem a Nova York concretament a la Trump Tower la meva filla va demanar una botella de “uora” però el cambrer va passar olímpicament, en vista del èxit vam optar per escriureu en un paper, quan l’home ho va llegir va i diu: Ah, una botella de agua !!! en el mas puro castellano. Des de llavors casa quan algú no entén alguna cosa, diem: UORA !!!

Anònim ha dit...

Hola,
qui parla en anglès al teu fill? la mare del nen? l´escola bressol?

Més llengües, més lliures

Si un nen-a està en contacte amb més d´una llengua al principi barreja paraules, però llavors ja associa el vocabulari corresponent de cada llengua
Imma

Marta ha dit...

Els dialectes enriqueixen molt la llengua però fins que no els tens per mà et desconcerten una mica. Per comprabar-ho no cal anar a Anglaterra voltant un xic per la nostra terra i ja t'ho trobes. A mi m'agrada perquè m'enriqueix el llengüatge.

Sani Girona Roig ha dit...

Wonderful! Hyperfunny ! I ... Paradigmàtic.

Tots els grans científics són també grans filòlegs.
Ací tenim l'aigua i l'auïa, l'escombra i la granera i la galleda i lo poal.
Quan creus que ja s'acaba... torna a començar i continua aprenent diferències i similituds!

I és que si no, fóra tot massa fàcil i potser fins i tot ens podríem entendre fàcilment ;-)

Aprofito l'avinentesa per felicitar-te per aquest fill tan maco que tens -que de pressa creixen a les cases del altres- i que ja es veu que també serà un gran lingüista, com son pare

SM ha dit...

Ferran, viure als EEUU et fa associar l'anglès dels britànics al dels nobles de "Arriba y abajo". Corre el rumor que a les dones ianquis els accents anglesos els fan tremolar els genolls (el meu accent català no funcionava, ja us ho dic ara). Suposo que a mi també m'agrada més el britànic.

Virginia, com tu dius, no hi ha res millor per a aprendre idiomes que haver de sobreviure! Aprens molt més ràpid que fent classes.

Jaka, tothom sap que el millor per demanar coses a Manhattan és fer-ho en castellà. Tots els cambrers i botiguers solen parlar-lo!

Imma, l'anglès li ve al nano per immersió cultural. A casa parlem tots en català (menys la televisió, que xerra majoritàriament en anglès) però les hores angleses de guarderia deuen pesar molt també. Estic d'acord que quant més idiomes aprens de petit, millor. Ens agradaria afegir el castellà a la llista, però encara no hem trobat la millor manera.

Marta, és cert: a mi m'encanten els dialectes. No hi ha res més avorrit que la llengua "estàndard" que se suposa que hem de parlar tots.

Gràcies Sani! Sens dubte la bellesa dels llenguatges és la seva varietat. Com més n'hi ha, més viva està la llengua.

Albert ha dit...

Un dia el meu fil, quan anava a la guarderia, ens va dir alguna cosa semblant a tiqui tiqui uini. I ho repetia mooooolt. Vam decidir anar a parlar amb la responsable, per allò d'intentar entendre el que volia dir-nos. Al final va ser que era una mescla d'espanyol, romanés i bereber que usaven a la guarde com a llengua franca. Realment volia botar al llit.
Anys després hem observat que les temporades que va a escola (tret d'estiu, pasqua i nadals, la resta de l'any) el nostre fill intenta parlar-nos en castellà. El portem a una línia d'immersió total en català (valencià en el nostre cas)i val a dir és que no ens fa gràcia.

Albert ha dit...

No ens fa gràcia que ens parle en castellà, vull dir, clar.

SM ha dit...

Albert, el problema seriós de debò comença quan els fills parlen llengües que tu no entens! Comença a fer classes de bereber...

Entenc que faci ràbia que els fills et parlin en una llengua que no és la teva. És una cosa que ens afecta a tots els emigrants, però encara sap més greu si et passa al teu propi país!

montserratqp ha dit...

El Nick, que ja saps que és un British autèntic, et recomana una gravació d' Alec Guiness llegint "Four quartets" d' Elliot. Com hem rigut amb el teu escrit!!!!

Maria ha dit...

Quina gràcia, nosaltres acabem de deixar Manhattan per instal·lar-nos a les Midlans. I amb un petit de 3 anys, que no acaba de veure clar perquè no diuen "rain boots" i "restroom/washroom". Tota una experiència amb l'idioma!

Salvador Macip ha dit...

M'apunto la recomanació d'en Nick, Motserrat, gràcies!

Quina coincidència, Maria! Ens va costar una mica adaptar-nos, però ara som tan midlanders com el que més :)

Maria ha dit...

M'alegra llegir això! Esperem adaptar-nos aviat. Després de gairebé dos mesos sembla que ja ens anem sentint una mica més ubicats.