divendres, 28 d’agost de 2009

Fora de la gàbia

Una altre moment fascinant de l'experiència paterna: el dia que alliberes el teu fill de la presó del bressol. Les nits contingudes entre quatre parets de reixes de fusta tenen una pau que no descobreixes fins que la perds.

Però no ets pas tu qui decideix atorgar-li aquesta llibertat condicional. Et veus forçat a implantar-la el dia que el vailet ha crescut prou com per enfilar-se a la reixa del bressol i per perdre l'equilibri, cosa que acaba amb un olímpic salt d'alçada per sobre la tanca, amb el cap primer, tan involuntari com nociu per a la salut de tos els implicats. L'instant que veus, impotent, com el teu nano s'estimba sense que et doni temps a agafar-lo, en una d'aquelles caigudes que hauria de restar un parell de punts del carnet de pare si aquest existís, és quan saps que ha arribat l'hora de passar al proper nivell. Per sort ell es recuperarà de l'impacte després d'un plor desconsolat de cinc minuts. A tu et costarà una mica més tornar a les polsacions normals i assegurar-te que no has patit cap infart.

A primera vista potser no es fa evident el problema de no tenir la fera continguda dins una gàbia quan es pon el sol. N'hi ha més d'un. Per exemple, ha d'aprendre ràpidament a controlar els seus moviments nocturns, cosa tan difícil, sembla, com arribar a dominar els esfínters. Ens hem passat tota la setmana sentint com una mena de broooom! sord trencava el silenci de la nit, seguit d'uns segons de pausa i un plor intens equivalent al crit de "qui m'ha tret el llit de sota el cul mentre dormia???". Sort que els anglesos posen moqueta ben gruixuda a les habitacions. Perfecte per amortir clatellades. Sis o set nyanyos després, sembla que ara ha après per fi a dormir sense fer gests bruscs que puguin acabar amb un viatge al terra. Tot un avenç.

L'altre inconvenient d'alliberar-lo de la tirania del bressol és que quan l'hereu decideix despertar-se, ara té la capacitat d'arrossegar físicament la resta de la família als seus horaris intempestius. Així disposem d'un despertador aleatori i manual que té el detall d'activar-se invariablement de matinada quan ningú no el necessita. Avisa primer amb uns sorollets discrets, tap tap tap tap tap, passes sobre la moqueta, que acaben amb un sonor "dadaaaaaaaaaa!" o "mammaaaaaaa" i un salt del tigre sobre el pobre progenitor escollit, que el desvetlla del son més profund en un mil·lisegon terrorífic. Una prova de foc per a les coronàries de qualsevol.

19 comentaris:

Ramon ha dit...

En aquestes edats, cada pas és un descobriment nou!

Ei, que m'ho han explicat, no ho dic per experiència!

Asimetrich ha dit...

jejeje, que bona aquesta guia de la paternitat...

Però recorda que no els pot tocar la llum del sol ni els pot tocar l'aigua i, sobretot, no poden menjar passades les 12 de la nit. (amb tot l'afecte i els millors desitjos, eh?) :-)))

Clidice ha dit...

Ja té raó l'Asimetrich ja, són pitjor que els gremlins ^^ ja t'hi acostumaràs, els meus han arribat als 19 i 21 anys només amb un parell o tres de cosits i un parell d'escaioles ... o sigui que: zen, molt de zen germà :P

Joan Calsapeu ha dit...

Doncs un altre moment fascinant de l'experiència paterna (i materna) és quan estàs al llit en ple simulacre de procreació i sents el tap tap tap de la menuda, que ha acabat la son -feia la migdiada- i es disposa a obrir la porta de la nostra habitació...

bajoqueta ha dit...

jajaja fa por sentir algú pel passadís i més sabent que està al caure!

Ferran ha dit...

Ser pare és un esport de risc?

Fina ha dit...

Ferran , qui et contesti que no menteix. :-)

SM ha dit...

Asimetrich, sort que a les 12 de la nit està ben dormit, sinó ara que pot aniria sol fins la nevera i en passaria una de grossa!

Clidice, paraules com "cosits" i "escaioles" no es mencionen mai a un pare novell. Que vols, que no dormi tranquil mai més????

Joan, gràcies per la imatge. Ara ja sé quin malson tindré aquesta nit.

Ferran, sobreviure a una criatura és un export extrem! Se n'haurien de fer campionats.

Sílvia ha dit...

M'ha encantat l'escrit! I és que és tan, tan real! M'he fet un tip de riure. Gràcies! Començo el dia amb alegria! jeje...

Rita ha dit...

A mi també m'ha encantat. És maco, tendre i simpatiquíssim!

No te n'estiguis de seguir-nos explicant avenços eh! :-)

Clidice ha dit...

Tal dia com avui el meu petit va fer un intent de gatejar. Quan es va veure a quatre grapes va "tenir una idea" i va aixecar i obrir els braços. La morrà va ser espectacular. El meu comentari va ser: "ai que patirem, si arriba sencer als 18 podrem fer una bona festa". A urgències ja ens deien pel nom només entrar per la porta ^^ però hem fet la festa :)

rits ha dit...

i si li poses una baraneta o dues cadires girades per aquests primers dies? fins que s'acostumi a les mesures del llit...

SM ha dit...

Gràcies, Sílvia. Almenys que algú comenci el dia millor que no pas jo! Per cert, no coneixia el teu blog. m'agrada la idea dels contes. N'agafaré algun per provar d'amansir la fera abans d'anar a dormir, si no et fa res.

Rita, gràcies a tu també. Si seguim així els avenços us els explicaré des de l'UCI on m'ingressaran pels efectes de la manca de son i els ensurts a mitja nit...

Clidice, d'aquestes "morràs" n'hem tingut alguna, ja. Deu ser una idea comuna en els nanos. Sort que la distància de la cara al terra és poca...

Rits, vam provar això de la baraneta però no en vam trobar cap a mida. Al final a après a no moure's abans no hem trobat una solució!

Núria Talavera ha dit...

Buff, després de l'ensurt que hem patit nosaltres aquesta setmana (un gos la va atacar i és viva de miracle), només em faltaria que la meva filla caigués del bressol (ja havia fet alguns intents de saltar), o sigui que de moment la tenim dormint amb nosaltres... ja veurem si som capaços de tornar-la al seu llit quan estigui recuperada...

Molt bo l'escrit i els comentaris, però si he de tenir gaires ensurts més així potser seré jo la que no arribarà als 18 (als seus, vull dir).

SM ha dit...

Núria, és terrible això que expliques. M'has deixat glaçat. Espero que la teva filla es recuperi ràpid. Al costat d'això, caure del bressol no té cap importància. Em fa patir quan el meu fill s'acosta un gos i em sembla que a partir d'ara encara aniré amb més compte. Molts d'ànims!

helenna ha dit...

Mentre donavem un dels milers de biberons a les nostres bessones al meu ex li va caure la Maria just al costat d una taula de vidre...
Em vaig passar la resta de la nit vigilant-la i fent til.les a tort i a dret!.

Galderich ha dit...

Ànim que això només és el principi!

Marta ha dit...

Ja veuràs com d'aquí uns anys això ho trobaràs la mar de divertit.

JRoca ha dit...

El pitjor d'aquest pas és quan l'habitació dels pares deixa de ser inexpugnable i es converteix en zona conquerida pel marrec. Els habitants de l'habitació dels pares; o sigui, els pares, deixaran de fer allò tan divertit que tant els agrada amb la mateixa tranquil·litat. I no és el mateix.
Salut