Un mètode (I)

Em toca començar a escriure una novel·la. Dic "em toca" perquè sempre m'agrada tenir-ne una entre les mans. Més que una obligació, és com un vici. I ara que la darrera està més o menys col·locada (si tot va bé l'any vinent sortirà al carrer) i arriben a la fi un parell de projectes en els quals porto un temps treballant, entro en fase de pre-producció altre cop.

Això vol dir, primer de tot, decidir quin dels molts temes que hi ha pendents em ve més de gust. En tinc una llibreta plena, no se m'acaben mai (més aviat al revés!). Després, començo a donar-li voltes. Això m'agrada fer-ho durant un bon temps. Tot i que quan se m'ocorre la idea intento treballar-la una mica dins el meu cap, no és fins mesos després (o fins i tot anys) que hi dedico esforços de debò. Durant aquesta primera etapa, en la qual no escric ni una sola paraula, procuro sobretot arribar conèixer a fons els personatges. La clau d'una novel·la són uns bons personatges, no en tinc cap dubte. A diferència dels contes, aquí els protagonistes i secundaris han d'aguantar un munt de planes. L'autor ha de tenir molt clar com s'han de comportar en cada moment, sinó serà un desgavell. Tots els elements ha de tenir una personalitat molt ben definida i les seves reaccions davant les situacions que es trobarà han de ser totalment previsibles (per a l'autor, no pel lector), o sinó es veuran els fils dels titelles. Un cop els jugadors estiguin al camp, he de poder anticipar cap a on voldran moure's. Per això abans de començar, he de saber tots els detalls de la vida dels meus personatges. On van néixer, com va ser la seva infantesa, el seu primer petó, quines notes treia a l'escola... Com més coses, millor quedarà el resultat. Són dades que el lector no veurà mai, és clar, però que són necesàries.

La segona part de la preparació és la història. Quan escrius no pots improvisar. Bé, has de ser molt bo per improvisar i que et surti bé. És més segur tenir l'argument controlat. Jo sempre començo pensant-ne el principi i el final. Amb dos punts m'és més fàcil traçar una línia, recta o tan tortuosa com calgui. No m'hi poso mai fins que sé com acaba (de fet, normalment escric el primer i el darrer capítol, i després la resta). Després el més sensat és fer una bona escaleta, un llistat de tot el que ha de passar a cada capítol. Aquí és on veus si la trama té forats i si el ritme es manté tota l'estona. Només quan creus que el guió és impermeable pots asseure't davant l'ordinador i posar-te a teclejar. Per mi, aquesta fase de preparació és imprescindible, per això no m'importa dedicar-hi tot el temps que calgui. L'amaneixo amb lectures de tants llibres relacionats amb el tema com puc, perquè l'altra clau de la pre-producció és estar ben documentat, encara que sigui un tema i uns escenaris que en teoria controles.

Tots els escriptors tenen els seu mètode. Jo us acabo d'explicar la primera part del meu, potser algun altre dia parlarem de la resta. No és ni millor ni pitjor que altres, suposo, però a mi em funciona. He passat uns anys de provatures fins que he trobat la meva rutina. Els novelistes que us passeu per aquí ja em direu quina és la vostra, si us ve de gust. Segur que no s'assemblarà en res a la meva. I això demostra que et poden ensenyar a escriure, pots anar a classes o escoltar consells dels més veterans, empassar-te manuals sobre el tema i tot el que vulguis, però quan realment aprens és quan t'hi poses. T'has de pegar moltes castanyes abans no trobes un camí factible, i això és una cosa que no et pot explicar ningú.